D’un desert d’hostilitat i misèria ha sorgit un oasi de concòrdia i prosperitat. La predominant presència del rabassut a la zona va ser el que va donar nom a Chaparral, al sud del Tolima, lloc que -igual que l’arbre que l’ha batejat- ha resistit a violentes tempestes. La població, marcada en particular per la cruenta perseverança del conflicte armat, ha recollit les restes que van quedar després de la violència i amb ells ha construït un refugi de pau.
Les vistes des de la hisenda igualarà, en Chaparral, podrien fer pensar que la finca està al paradís, fins que les picades del jején obliguen a sortir de la fantasia i a ressituar-se en el marc terrenal. No serà el paradís, però sí un humil jardí de l’Edèn particular: una àmplia varietat de bestiar i cultiu formen el suport que vint-i-dues famílies reubicades s’encarreguen de desenvolupar i cuidar. En aquest lloc, el més semblant a un fruit prohibit és l’odi. La finca desborda de vida. Hi ha algunes de les persones beneficiades pel projecte de desenvolupament productiu fent la feina de casa. Donya Amalia és una d’elles, “fem una ruta, els hi ensenyo”, diu amb gran hospitalitat. “Aquí tenim porc, gallina, cultiu”, explica la vilatana mentre ensenya amb orgull el lloc. “Gràcies a ella que s’encarrega de buscar aquests projectes, aconseguir-los i que segueixin endavant”, diu en dedicar un somriure còmplice a Nancy Arias, la líder del projecte o, millor dit, la que s’ha encarregat de tots els tràmits i processos feixucs per aconseguir-ho. La persona que ha lluitat enfront de la pesada burocràcia i l’administració.
L’experiència d’una llarga trajectòria de treball social li ha concedit a Nancy els galons necessaris per ser la representant legal de l’Associació de Desplaçats del Sud del Tolima -ASODESUR-, i fer presència en el costat més institucional de la representació de les víctimes: és la coordinadora municipal de la Taula de Víctimes Departamental (Tolima), i també té un càrrec com a delegada a la Taula Nacional de Víctimes.
“Educació, generació d’ingressos i ocupabilitat”
“És bo conèixer els avenços que les dones hem realitzat des del conflicte, com hem pogut tirar endavant amb els nostres treballs, els nostres fills. Sense educació, sense coneixement i així i hem progressat. A la Mesa Departamental li dic a les noies que batallem per tres coses: educació, generació d’ingressos i ocupabilitat. Si a mi em donen cinc minuts en un escenari no me’ls gastaré en demanar ajuda humanitària, no val la pena”. L’estil directe de Nancy per “exigir recursos i no almoina” és el que tant agrada a un sector i tan poc a un altre: «vostè mateix sap que quan es parla amb claredat i responsabilitat, el volen callar un». Imatge d’això és el guardaespatlles que empara discret l’escena des de la mitja distància.
La implicació incansable de Nancy amb la reparació integral de les persones afectades pel conflicte l’han catapultat -amb una llarga trajectòria pel mig- a la Taula de Víctimes Departamental del Tolima. Aquest camí d’anys forjant coneixement i emprenedoria per contribuir a la comunitat comença a prendre un matís més formal amb l’aparició de la Llei de Víctimes: “quan surt la llei 1448 canvia tot l’escenari en el tema de convocatòries i processos. Vaig començar a llegir i veure quin risc tenia en manejar un recurs mal executat: vaig començar a analitzar i a aprendre a protegir-me a mi mateixa… Veure fins on podia donar suport a una persona, perquè si no, pot ser que no fos aquí, explicant-li això a vostès”. Els primers projectes que Nancy va obtenir amb l’Associació de Desplaçats del Sud del Tolima van ser impulsats sobretot per la il·lusió -i fins i tot la ingenuïtat-, que amb el pas dels anys s’ha traduït en ferm compromís: “les líders tenim aquesta veu per replicar i ajuntar-nos per tirar endavant. Però també tenim un gran repte”. Li va tocar comprovar bastant de pressa aquest desafiament de què parla. Les amenaces no es van fer esperar, però ella mai s’ha acovardit.
“La guerra és un monstre que quan arriba, ataca a qualsevol sector”
“Puerto Saldaña era un corregiment amb 45 senderes i un lloc amb un gran auge econòmic, hi havia molta plata. Tot el que es produïa era molt comercialitzat, qualsevol persona que arribava a aquest poble sortia endavant. Era un lloc tranquil -tot i que s’escoltaven rumors-, hi havia gent molt treballadora, resultava un poble molt bo per al comerç” rememora Nancy. Potser per això mai li va fer falta “saber massa de res”, aprendre tasques per a la seva autonomia era una cosa que sonava avorrida. Preferia sortir a fer esport, dormir i socialitzar: el seu do de gents reafirma l’últim punt. Com a bona puerto-saldañesa, Nancy té la propensió a exercir de relacions públiques, a ser una comerciant innata: en la seva vintena ja tenia una carnisseria pròpia i administrava un dipòsit de cervesa i gasosa amb un majorista.
A principis d’octubre de 1998, la comerciant es va acostar a Rioblanco a cobrar uns xecs. Va ser el mateix dia en què les FARC van fer una nova incursió a Puerto Saldaña: ”tornant anava per La Cascada i vaig veure uns nens en pijama, altres en calçotets i descalços. Vaig reconèixer a diversos dels petits per haver tingut contacte a la carnisseria. Vaig parar un moment i els vaig preguntar que on eren les seves famílies, al que em van respondre que havia vingut la guerrilla”. Aquest mateix dia a les sis de la tarda Nancy va emprendre la seva marxa forçosa de Puerto Saldaña: ”em va cridar el meu germà i em va dir que tragués als nostres pares i als nens d’allà. Que ja parlaríem després sobre el que estava passant”.
La líder rememora el desconcert de moment, no va ser fàcil aconseguir un transport amb la pressió afegida de veure com “la guerrilla venia baixant per la dreta”. Nancy i la seva família van aconseguir marxar, però el feixuc camí no havia fet més que començar: l’arribada a Rioblanco va ser tot un cop de realitat. “Així que la guerra és això”, va pensar quan va veure l’escola del municipi plena de gent que, com ella, fugia de la violència. “Per la guerra no s’està preparat. Això no té edat, ni per això té vostè estatut, ni plata. La guerra no mesura tot això. La guerra és un monstre que quan arriba, ataca a qualsevol sector”, conclou Nancy.
“Com és possible que un home se senti capaç de violar una dona?”
Les estructures patriarcals i la cultura masclista transcendeixen les dinàmiques bèl·liques i estableixen les seves lògiques i mecanismes transversals en els cossos de les dones, reduïdes a una unitat territorial conquistable: paral·lelament al conflicte armat, hi ha una guerra particular contra les dones.
El 26 de març del 99 vaig anar a treballar i vaig veure uns tipus que bevien i entraven i sortien, però una cosa així sense més. Aquest dia vaig sortir de treballar a les dues del matí, era una nit molt fosca. Jo vivia a prop d’un club, on tenia una peça, estàvem tots allà. Estava ja a la volta de la cantonada del club i em van agafar dos tipus. Anaven amb armes llargues, i d’aquí em van arrossegar a la porta del local. Aquests van ser moments difícils, estava embarassada de la meva filla, estava de cinc mesos. Van abusar de mi. Quan els donava el reflex de la llum es notava que tenien pur tall militar.
Just als tres mesos del desplaçament que la va portar fins Rioblanco, Nancy -veient com persistia i incrementava el conflicte al seu corregiment- va prendre la decisió de marxar cap a Chaparral. El gener de 1999 va arribar al seu nou poble, un lloc al què es va aventurar a anar tot i no conèixer a ningú, un nou escenari per emprendre una nova vida. També per donar-la : Nancy va marxar de Rioblanco embarassada. Sense diners ni contactes, prenyada i amb família al seu càrrec -amb el pes d’haver-se separat i ocupar-íntegrament de la cura dels seus fills-, va trobar treball a “El Delfín”, un local que descriu com “un tomadero”. Allí va tenir un plet amb un grup de paramilitars i persones afins a ells que se n’anaven sempre sense pagar. Algun temps després van decidir restaurar la seva masculinitat fràgil -la seva virilitat els impedeix que una dona pugui enfrontar-se a ells- i van decidir recordar-li que viu en una nació concebuda per i per als homes. El silenci, com a part de la revictimització, va ser la manera en què Nancy va canalitzar la seva ira reprimida.
Jo vivia amb ràbia amb els homes que se m’atravessaven. Per la forma que jo em preguntava… Com és possible que un home se senti capaç de violar una dona?
…
Quinze anys després, vaig parlar per primera vegada sobre el meu cas de violació. Vaig decidir declarar els fets davant la personería. Narrar el que ha passat em va fer enfrontar-me al dolor i la ràbia que seguia sentint. Vaig progressar, i ja no vaig deixar de comptar: fins i tot vaig participar en un taller i cercles d’estudi per a dones víctimes d’agressió sexual.
“L’únic que no té preu és la tranquil·litat”
En un paratge idíl·lic Nancy té la capacitat de convertir-se en la protagonista de la bucòlica escena. Ferm i assossegada explica el seu dia a dia: a més de ser líder d’ASODESUR i de la Taula de Víctimes Departamental, treballa per al sosteniment econòmic de la seva família, estudia psicologia i recursos humans, i va a classes d’anglès. “Els meus fills estan grans, però igualment em truquen per passar-me queixes i aquí estic jo”, diu entre rialles. Compatibilitzar tot -inclòs el paper de mare- se li fa complicat, però Nancy, com una gran part de les dones, s’ha vist obligada a desenvolupar la capacitat de l’omnipresència:
Quan vam sortir del nostre territori, les dones vam ser mare, pare, busquem els nostres treballs. Érem tot. Si vostè mira el registre de víctimes, són moltes les mares que apareixen encapçalant la llar. La dona és qui està més amb els peus a terra, veient el que es vol i per on es va. Nosaltres hem agafat un empoderament en tot el sentit: en el tema d’emprenedoria, dels negocis, fins en el maneig de la plata.
La humitat a la finca fa que la sensació tèrmica es senti més elevada del que realment és. La líder se serveix un got de beguda refrescant i pren un panet dolç per reposar forces. “Com Nancy Arias, aquest acord no m’acull. Així i tot, vaig votar un sí en el plebiscit, però a mi l’acord, com a víctima, no em representa”. Va més enllà: ni li representa l’acord ni ser víctima. És útil reconèixer-se com a tal en aspectes legals, però per Nancy el terme desprèn un matís passiu amb el qual no se sent còmoda:
Hi ha moltes coses que no comparteixo amb la paraula víctima. A mi aquesta paraula no m’agrada. Em vénen i em diuen: ‘Ai pobreta …’ Doncs no. Em moc, tinc peus i mans per tornar a fer. No em puc deixar victimitzar. Vaig perdre una condició econòmica amb el desplaçament, però ara tinc coneixement, que val més. Cal tractar de començar a canviar la connotació de víctima, no pot seguir sent la que és. Si ens donen l’oportunitat de fer alguna cosa, utilitzem-per avançar.
Per seguir endavant, Nancy es decanta per la veritat com a revulsiu. “Estem apostant al tema de la veritat, de la recerca de persones desaparegudes, donant impuls a la Comissió de la Veritat. Més que donar-me un recurs jo he de saber la realitat. Des dels territoris que van ser tan afectats, des de Puerto Saldaña, volem conèixer per què”. En una zona vermella, les respostes es cotitzen a l’alça. Per Nancy, cada element es retroalimenta de l’altre. En aquest cas, la llibertat rau a poder estar en calma i sense por a casa teva, a la teva pròpia terra. En saber la història per no repetir-la. “L’únic que no té preu és la tranquil·litat”, assevera emotiva la líder.
Catalunya Plural, 2024 
