El 6% de persones a l’Estat Espanyol tenen algun retràs o dificultat per a pagar factures de l’aigua, el gas o la llum. Aquestes són dades del 2018 de l’informe de Pobresa Energètica a Espanya, de l’Associació de Ciències Ambientals (ACA). Però, tot i que les dades oficials només poden registrar els impagaments, seria un error pensar que la pobresa energètica es limita a això. Segons xifres extretes d’enquestes, el mateix informe assegura que el 15% de la població pateix temperatures inadequades a la llar i el 29% pateix dificultats per poder accedir als subministraments bàsics. La realitat és, doncs, que el 41% d’espanyols, gairebé la meitat, pateix pobresa energètica.
Aquesta xacra, que és la responsable de més de 7.000 morts prematures cada any, és molt més silenciada del que cabria esperar, tenint en compte les xifres. Però només és en grans catàstrofes quan la pobresa energètica surt a relluir, com va passar amb l’incendi del barri de Sant Roc, el 2018, o el de la nau a Gorg, totes dues a Badalona. En tots dos casos les finques consumides per les flames compartien algunes característiques, més enllà de ser a la mateixa ciutat: ambdues eren infrahabitatges i estaven ocupades. Conseqüentment, els subministraments estaven punxats, amb el perill que això comporta.
Però, més enllà d’aquests fets escandalosos i altament mediàtics, la pobresa energètica mata cada dia de maneres molt més silencioses i discretes. No cal un incendi ni deixar de pagar factures per a ser víctima de la pobresa energètica. “Hi ha gent que sí paga, però a costa de privar-se de menjar adequadament o gent que renuncia a posar la calefacció”, apunta Maria Campuzano, portaveu de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE). “Hi ha molts casos que no surten a premsa, que es pateixen de manera oculta i no són tan radicals: la veïna del costat pot estar sent assetjada ara mateix per les empreses subcontractades per les distribuïdores que exigeixen pagaments endarrerits”, afegeix.
Tot i que aquests assetjaments, que es donen a través de trucades insistents i missatges amenaçant amb tallar subministraments, no siguin legals, les empreses “els continuen emprant, perquè sovint els afectats no saben que això no es pot fer i, encara que ho sàpiguen, molts no ho denuncien perquè viuen aquesta crisi sols, amb la culpa i la vergonya d’algú que no vol reconèixer que té deutes”, explica Campuzano. “Molts acaben forçats a treure el diner de sota les pedres per pagar”, afegeix.
Arrossegant un deute més de set anys
Segons dades de la Taula del Tercer Sector del 2018, les despeses energètiques han pujat un 40% més que el nivell de vida en els darrers 10 anys. Aquesta dècada va ser la dècada de la crisi de la bombolla immobiliària. Una crisi que en Jaume Cortés recorda com “l’inici de la disbauxa”. Aquest home de 64 anys, originari de Reus, va veure com la seva vida es tornava una munió de crèdits sense pagar de l’any 2013, quan va haver de tancar una botiga d’una franquícia per a la qual va haver de demanar diversos préstecs. “Els bancs em van deixar tirat -recorda- i vaig haver d’unificar els deutes i donar el pis en dació per a poder assumir els pagaments”.
Quan va començar la “disbauxa”, en Jaume era autònom i només va poder cobrar l’atur un any sí i un any no, durant tres cicles de dos anys. Llavors tenia 57 anys: “l’any que no cobrava atur em mantenia la meva cosina i encara li estic tornant els diners. Això que em van fer amb la prestació no em semblava just però tampoc tenia diners per a un advocat”, recorda. Així, els anys que no percebia diners, no podia pagar res, ni factures, ni préstecs. Set anys després, els deutes encara no s’han eixugat, però “ara qui apreta no són els bancs, sinó les distribuïdores”, explica el reusenc.
Va aconseguir pactar uns aplaçaments i, aconsellat per Serveis Socials, que li van recomanar “mostres de bona voluntat”, anava pagant rebuts petits. Aquest home, “que mai no havia degut res a ningú”, ara està jubilat, amb una pensió de 900 euros. “Des de Serveis Socials em diuen que ja podria pagar tot el deute de cop, però és que encara haig de tornar els diners que em va deixar la meva família. Em diuen que haig d’establir preferències, però per a mi passen primer les persones que m’han ajudat que no pas les empreses”, reconeix en Jaume. “Són set anys que han pesat molt”, després dels quals encara arrossega 70.000 euros per a quedar net de deutes, dels quals 2.000 euros corresponen al deute de la llum i 800 del gas.
Assetjament per SMS
“És un neguit constant i no estàs tranquil per molt que t’hi esforcis”, explica en Jaume. I és que, tot i tenir un acord amb les distribuïdores, segons el qual cada mes paga part del deute que els lliga, rep trucades i SMS “constantment” d’empreses subcontractades que li reclamen els diners pendents, sota l’amenaça de tallar els subministraments. Tant l’APE, a la qual en Jaume es va apropar el mes de juny, com els Serveis Socials calmen el reusenc amb la llei a la mà: segons la llei 24/2015, més coneguda com a llei catalana contra els desnonaments i la pobresa energètica, els talls de subministraments estan prohibits.
“Però jo què sé què em faran”, diu en Jaume, qui considera que “amb les lleis no s’hi pot comptar”. Si bé és cert que els primers anys la llei “s’incomplia constantment”, la situació ha canviat, assegura Maria Campuzano, de l’APE. “Va haver de morir una persona per a que les administracions es posessin les piles per a exigir el compliment de la llei”, explica, en referència al cas de la dona que va morir en un incendi a Reus el 2016, originat per una espelma que usava per a il·luminar-se des que li van tallar la llum. “Aquest cas es podria haver evitat si algú hagués comprovat que aquesta dona vivia en situació de vulnerabilitat”, apunta Campuzano.
Segons l’APE, “hi ha un compliment de la llei força elevat” gràcies al text català, que defineix com “el més garantista de l’Estat”. El focus ara, doncs, es troba a l’Estat Espanyol, on es va aprovar una moratòria del pagament dels subministraments degut a la pandèmia, que va acabar l’ d’octubre. Ara, l’APE i altres entitats civils compten amb el suport de representants de 10 grups parlamentaris per a aconseguir prohibir els talls a persones vulnerables a tot l’Estat.
En lluita per condonar el deute
La lluita, ara, dels afectats i entitats és aconseguir la condonació del deute de les persones protegides per la llei 24/2015 a Catalunya: “no s’està complint el conveni de la Generalitat amb les empreses, que obliga a perdonar els deutes”, denuncia Campuzano. “Procuro estar al corrent de pagament, però a aquest pas no ho estaré mai i, per a mi, la condonació és una ficció”, explica en Jaume. Aquest reusenc fa tres anys que està en contacte amb un conegut bufet d’advocats que treballa per a assolir el perdó del deute i, a la vegada, també ho intenta de la mà de l’APE. “Si em deixessin començar de zero, podria estar al corrent de pagaments, jo ja m’administraria”, diu en Jaume.
Però, mentrestant, els pagaments a les subministradores s’enduen bona part dels seus ingressos. I és que, tot i comptar amb el bo social, cada mes paga uns 60 euros de llum i uns 50 de gas. “I a l’hivern és pitjor”, assegura. “Deixes de posar la calefacció…et poses una jaqueta de més a casa perquè si no, acabaràs pagant”, explica en Jaume que, avui, fa tot el possible per a reduir gastos i poder acabar amb el deute. “No vull que passi res i acabi deixant diners a deure rere meu”, diu. El cas del Jaume podria ser el de qualsevol. “Podria ser l’avi de totes nosaltres”, diu Campuzano.
La crisi del 2008 se suma ara a la del coronavirus, deixant una estela de precarietat. El 41% de la població a Espanya té una situació com la del Jaume, o pitjor. La pobresa energètica, doncs, no només habita a llars ocupades amb la llum punxada o a infrahabitatges, sinó que viu a la porta del costat.
Catalunya Plural, 2024 
