El darrer Ple del 2020 de l’Ajuntament de Barcelona començava de forma freda, mecànica. Tot i que l’ull de la càmera sempre és present, els polítics, com els futbolistes, s’han acostumat a treballar sense públic. Les mascaretes amaguen mitges cares, i la situació pandèmica ha convertit les majestuoses sales de plens en tristos espais burocràtics. No hi ha corredisses als passadissos ni xocs entre fotògrafs per aconseguir la millor instantània.
Això ha fet que la teatralització política disminueixi i els debats esdevinguin una mica menys encrespats. En l’àmbit municipal, només Ciutadans manté el to agressiu que els caracteritza. Al seu costsat, Josep Bou – portaveu del Partit Popular –, semblava un alt diplomàtic. Però el d’avui era un Ple important, ja que Comuns, ERC i PSC aprovaven els pressupostos més expansius de la història de la ciutat. Això ja seria, de per si, un fet important a ser analitzat. Però ho era encara més perquè era ERC qui li donava a Colau el suport que necessitava.
Si Barcelona és el nou laboratori polític del país, el pacte pels pressupostos entre Comuns, PSC i ERC suposa el primer pas per enterrar simbòlicament la política de fronteres del procés i permet imaginar altres escenaris possibles de cara el 14-F. D’aquí que, el Ple d’avui, fos doblement important.
En l’ordre del dia hi havia fins a 22 punts i un bon grapat de precs i preguntes. Tota l’atenció estava, però, en el punt 5: l’aprovació dels pressupost general de l’Ajuntament de Barcelona per l’any 2021. Un debat que iniciava el tinent d’alcalde Jaume Collboni: “L’excepcionalitat d’aquest any fa necessari un pressupost excepcional amb un acord excepcional”. Tres excepcionalitats: la pandèmica, l’econòmica i la de l’aliança que l’ha permès.
Amb una mirada política global, eren ERC i el PSC qui més s’havien de cobrir les espatlles per a justificar aquest pacte, ja que ambdues formacions necessitaven cuidar les seves respectives fronteres electorals (JxCAT en cas d’ERC i C’s en cas del PSC).
Jordi Martí, regidor de Presidència i un dels pesos pesants de l’Ajuntament–, prenia la paraula just després de Collboni: “Cap administració d’Espanya, ni en percentatge, ni en termes absoluts, tindrà un increment pressupostari com la que tindrà Barcelona”. Els pressupostos del 2021 surten a 2000 € per habitant, el que significa gairebé un increment de 400 € per persona respecte a els anteriors pressupostos.
Del total de les partides, Martí en destacava dues: els 160M destinats a “canviar i capgirar el model d’habitatge” i les partides dedicades en educació, “l’única garantia perquè els més petits sortint de la situació de vulnerabilitat no escollida”. Martí, a diferència del què faria el PSC i ERC, no defugia la importància simbòlica de l’acord, i elogiava els republicans, doncs “de seguida es va veure en les converses que amb ERC hi havia un important marge de coincidència…”, alhora que els emplaçava a “forjar una relació política vertadera”.
Li tocava a ERC defensar l’acord sota la mirada amenaçant d’Elsa Artadi, líder de Junts per Catalunya al Consistori. Ho faria, en primer lloc Jordi Castellana per treure pit de l’estratègia d’ERC d’establir-se com a actor clau en tots els nivells de l’administració: “hem contribuït decididament als pressupostos generals de l’estat en el com i en el què, aconseguint 400 milions extres…”. Seria Ernest Maragall, un parell d’intervencions més tard, l’encarregat de deixar anar una frase que ressonaria a la sala: “Hem d’assumir el risc de governar”. Una primera passa per a la “normalització” política entre ERC i el PSC.
Elsa Artari (JxCAT), en el seu torn, qüestionaria la utilitat del “nou tripartit”. Però a diferència del discurs de Junts per Catalunya en l’àmbit de país, Artadi es distanciava una mica de l’èpica independentista. Al contrari, Artadi utilitzaria un estil, si cal, més convergent, al afirmar que “en aquesta crisi no hi ha governs d’esquerres o dretes, sinó governs eficients o ineficients”.
El Ple continuaria i s’aprovarien qüestions relatives a l’educació, a l’habitatge, a la llengua, a la necessitat de tenir una administració més transparent, etc.
De tant en tant el Ple s’interrompia durant uns instants ja que la connexió telemàtica d’algun dels ponents no acaba de funcionar. D’altres vegades el micròfon de l’ordinador estava apagat, i es podia veure algun polític movent els llavis sense emetre cap so.
Però ningú s’alertava: després de tants mesos, aquestes coses també formen part de la “nova normalitat”.
Al final, un record per tots els morts produïts per la pandèmia i, amb això, la sessió tocava al seu fi. L’alcaldessa Colau prenia la paraula: “El 2021, per poc que s’hi esforci, segur que serà millor que el 2020”. El darrer Ple d’un any excepcional.
Catalunya Plural, 2024 
