Aquesta nova sèrie no és negra, sinó més aviat de molta llum, però vol la casualitat un començament fosc des del record, com si les pàgines fossin enllaçant-se amb el progrés del meu coneixement mitjançant l’existència i els seus ets i uts.
Quan era petit, ho he explicat més d’una vegada, vaig tenir un indici de la meva obsessió per les fronteres barcelonines des dels meus orígens. Per motius acadèmics vaig privilegiar les meves passes a la zona més pura del barri del Guinardó. Cada matí em despertava i pujava el carrer Telègraf fins a l’Escola Estel, enfront de la del Torrent d’en Melis i separada tan sols un centenar de metres de l’avinguda Verge de Montserrat i l’enorme Parc del Guinardó, on a vegades anava amb altres amics fins a un dels seus cims sense pensar gaire al perquè d’aquest meravellós verd i tots els seus secrets.
Aquest recorregut esdevingué rutinari i la resta era més aviat anecdòtica. Si en lloc d’ascendir optava per baixar tenia una idea del veïnat molt clara, doncs en molt espai podia trobar quioscs, farmàcies, fruiteries, supermercats i altres negocis essencials, ubicats més aviat cap a Sant Antoni Maria Claret, una pantalla cap al veritable límit a Indústria, porta envers Camp de l’Arpa.
Un lament posterior d’aquells temps infantils és no poder recordar com era l’entorn. Qualsevol diria allò d’això ha canviat ben poc, però és mentida, i al meu interior sento certa decepció per no poder recuperar aquella memòria d’edificis, objectes, formes i persones.
Hi ha una curiosa illa de cases compresa entre Conca, Sant Antoni Maria Claret, Indústria i Sant Quintí. Al seu tram esquerre hi ha el Parc de Can Miralletes, una masia del segle XVII sempre perillant i ara, o això sembla, en vies de transformar-se en equipament municipal. Segons les fonts marcava un dels últims trams del torrent del Bogatell abans del seu curs més decidit al carrer Rogent, fins a 1916 denominat com el rierol.
Can Miralletes cedeix la seva preeminència al sector dret a l’institut Sant Josep de Calassanç, preponderant per la seva arquitectura de la segona meitat dels anys cinquanta. Poc després de la seva inauguració l’Ajuntament pogué presentar en societat, amb tota probabilitat el desembre de 1959, l’homònima plaça, coneguda per propis i estranys com la de les tortugues, així batejada per la presència de petris quelonis, favorits de nens i nenes fins a desgastar-los. Avui han desaparegut, reemplaçats per una pèrgola i una estàtua de Joan Bennassar tot homenatjant aquest animal estàtic, retirat per excés d’amor, doncs la mainada corria risc i les autoritats el jutjaren perillós.
L’àgora té altres elements que, de mica en mica, apareixeran al llarg d’aquestes entregues. Un d’ells és un immoble incongruent a la definició estructural del present, a un angle anòmal quan treu el cap Xifré. Tranquils, tot té una explicació. Ja arribarà. La plaça es separa de l’Institut per una altra illa de cases, destacada per dos bells passatges, emprats com a drecera per arribar a Indústria, cadascun amb un llegat criminal entre el nostre segle i el passat.
La primera història d’avui és bestial. Potser exageri un xic, però als anys noranta els del Guinardó no veiem amb molts bons ulls tot allò relatiu al Camp de l’Arpa, com si la deixadesa per aquest indret es transmetés a una economia més mísera i a uns índexs delinqüencials de més volada. Era una sensació des de la ignorància, si bé alguns episodis confirmaven els avisos materns sobre no apropar-s’hi gaire, avisos, no costa res mencionar-ho, tan febles com per dissipar-se un cop els peus amplien la sapiència sobre la ciutat i s’esvaeix la boirina.
Vora el Nadal de 1993 uns adolescents sembraren el pànic amb petites gamberrades. Una vegada van estendre una corda a molt baixa altura i una vianant gairebé es trenca el cap.
És fàcil imaginar els improperis de la senyora i els riures invisibles dels cretins. Com la cosa sortí bé optaren per refinar el mètode i repetir-la la nit del dijous 24 de febrer de 1994, quan robaren amb premeditació, traïdoria i nocturnitat cinta de niló per a embalatges a una furgoneta amb la seva caixa oberta al passatge de Catalunya.
La intenció d’aquests desgraciats era veure com la trencava un cotxe. A la culminació d’aquesta travessia amb Indústria lligaren la corda a mig metre d’alçada entre una conducció de gas i un fanal, potser recolzada al sostre d’un vehicle aparcat.
No van calcular els imprevists del guió. A dos quarts de dues d’aquella jornada Juan Matías Delgada, oriünd de Huelva i gracienc d’adopció, tanca el seu restaurant a la travessera de Gràcia. Va escriure el menú, apagà les llums del local i pujà a la seva Vespa vermella per encaminar-se al seu domicili de Fabra i Puig. Deu minuts més tard era a l’asfalt per culpa d’aquell fil estès pels nois. El seu cos sortí disparat fent esses a terra, quedant malmès, amb un braç atrapat. Tenia el cap morat, cobert per un casc en condicions, intocable segons el protocol viari. Morí per cianosi cranial.
El taxista Rafael Gómez Gil contemplà el xoc i fou el primer auxiliador, junt amb els seus client, del motorista, encara amb prou forces per a demanar ajuda i dir que s’ofegava. El conductor es queixà del retard de l’ambulància, sorprenent per la proximitat de l’Hospital de Sant Pau, criticant-se durant les següents setmanes la negligència coordinativa entre sanitaris i forces de l’ordre.
Fos com fos Matías Delgado fou assassinat amb gratuïtat. Anava indocumentat i això dificultà la seva identificació. Els presumptes responsables foren detinguts vint-i-quatre hores després. Eren dos bessons de quinze anys i dos germanastres de catorze i dotze. El darrer coneixia la història, i els altres tres eren els autors materials. Els bessons eren familiars pels agents donada la seva tendència a voltar sense gaire criteri pel veïnat.
La posició limítrofa del Sant Josep de Calassanç el convertí durant dècades en un dipòsit d’estudiants de Camp de l’Arpa, Clot i el Guinardó. Jo mateix havia d’ingressar a les seves aules, i només em salvà una carambola del destí. Dóna igual. L’any 2003 el boom migratori evidencià a les mateixes una societat molt canviant, amb certa alarma per l’eclosió de bandes juvenils.
El dimarts 28 d’octubre de 2003 Ronny Tapias i el seu amic brasiler Juan sortiren de l’institut Sant Josep de Calassanç, dirigint-se a una copisteria per a fotocopiar deures o apunts. Escoltaven música, tot distrets. A pocs metres del negoci dos menors els assaltaren, amb tres adults impedint per darrere la fugida. Ja et vaig avisar. Ronny no degué tenir temps de reaccionar ni entendre aquesta advertència. Una sola ganiveta afectà el seu pulmó dret. Corregué una vintena de metres i s’esfondrà tocant al passatge Roura. Morí dessagnat a l’Hospital de Sant Pau. Els seus assassins fugiren entre l’aldarull posterior a la darrera classe. Els bombers netejaren la sang, amb Juan desconsolat junt a la parada de l’autobús.
Per què mataren al Ronny? Aquesta fou la primera pregunta. Era atent i complidor, bon estudiant d’angles i música, amb més dificultats amb el català. Li agradava molt jugar a bàsquet. Era el més petit de quatre germans d’uns pares provinents de Bucaramanga. Vivien a quatre carrers de l’institut, al Camp de l’Arpa, i el benjamí mai havia sigut problemàtic; era casolà, amb pocs amics, relacionant-se sobretot amb el Juan. La germana d’aquest fou la seva única parella seriosa de la seva existència.
A Ronny el confongueren entre la roba i un nom calcat amb un component dels Latin Kings. Els seus executors eren Ñetas, assedegats de sang per a venjar un afront ocorregut tot just el dissabte anterior a Caribe Caliente, una discoteca de L’Hospitalet. Els autors foren condemnats, i Can Miralletes fou rehabilitada per a calmar els ànims, perquè en aquests casos el pànic és com un virus, eixamplant-se pel boca a boca, sense aturar-se excepte si el Consistori pren mesures, com féu, fins a una nova degradació de l’entorn.
En ambdues circumstàncies les víctimes moriren per errors i serviren per a il·lustrar problemàtiques més aviat descuidades, ambdues amb profundes imbricacions amb el sistema educatiu, l’absentisme i la cura dels malfactors en aquest tràngol crucial de la seva evolució.
Fa gairebé una centúria, a l’agonia dels no tan bojos anys vint, un guàrdia urbà, amb molt prestigi a tota Barcelona, rebé una missió. Els passatges de Roura i Catalunya, aquest darrer tan patriòtic perquè abans Sant Quintí duia el nom del Principat, s’havien d’enreixar al ser particulars. El suboficial Bartolomé Florit es desplaçà a la següent illa de cases i trucà a totes les cases de tres angosts i minúsculs passatges per a recollir nom i cognoms dels seus habitants. El 1930 un assassí acabaria amb la seva extraordinària tasca envers la ciutadania.
Catalunya Plural, 2024 
