La Federació d’Indústria del sindicat UGT va proposar en el marc de la taula de negociació del Pacte Nacional per a la Indústria (PNI) la creació d’una taula de reindustrialització com una de les mesures de xoc per frenar la crisi en el sector industrial. Una crisi especialment sagnant en el sector de la indústria automobilística.
L’acord del PNI per a la planificació del desenvolupament industrial de Catalunya a llarg termini proposava la revisió dels objectius per establir prioritats per al desenvolupament dels sectors industrials. Ja en l’anterior mandant del pacte, la UGT va manifestar el desacord en com s’estaven fixant les prioritats del PNI, un pacte que no s’ajustava a la realitat, tal com ha quedat demostrat. Ho parlem amb Bernardo Fuertes, responsable Acció Sindical de la UGT FICA de Catalunya:
Podríem dir que el 2021 serà un any potent per a la indústria en molts sentits. Què és aquest pla?
No és el primer que es realitza. Ja vam negociar l’anterior Pla Nacional per la Indústria i acaba l’any 2020. Ha coincidit aquesta situació amb haver de negociar el nou. Nosaltres no estem molt contents amb l’últim Pla encara que si és cert que algunes qüestions han anat bé… El que ara, quan se’ns planteja tornar a negociar aquest pla nacional, ens trobem una situació econòmica i de pandèmia amb les quals no podem negociar un pla nacional similar a l’anterior.
Demanem llavors que es faci un acord o un pla nacional de xoc per a tractar de pal·liar tot el que tingui a veure amb el coronavirus, amb la pandèmia i també per descomptat que faci alguna cosa amb tota la situació complexa que ens ve en el sector de l’automoció.
Llavors ara esteu tractant de dibuixar aquest pla a partir d’aquests dos factors
Sí. Això és el que demanem en el seu moment a la Generalitat i ja vam aconseguir que s’ordenessin una mica les prioritats. El problema és que per a sorpresa de tots tenim una situació política amb unes eleccions molt a la vora que fan que aquest pla nacional no tingui un pressupost que el sustenti. Podem tractar de negociar mil qüestions per al benefici de la indústria catalana, però si després no hi ha un manteniment econòmic, la veritat és que tampoc té molt sentit.
Malgrat això sí que tenim certes mesures acordades i evidentment certes mesures per a una qüestió d’emergència. A nosaltres el nom ens és igual. Que sigui un pla de xoc, que sigui un acord, que sigui un pla d’emergència, que es digui salvem la indústria… És igual com surti escrit, però per a nosaltres el fonamental és que a Catalunya es deixin de tancar empreses i els treballadors continuem tenint ocupacions.
Però un pressupost és necessari. Com es farà?
Com no tenim clar el tema del pressupost, s’ha proposat a la Generalitat que el Govern faci una partida interessant amb el que sap que té i amb això fer un pla real. Si ens arriba per a desenvolupar 6, 8 o 14 idees, doncs tirar aquestes endavant. Una vegada tinguem un nou Govern i tinguem estabilitat, que esperem tots que sigui així, ja fer un pla nacional per la indústria de debò.
Volíeu fer-ho a partir d’una taula. A part de la Generalitat, de qui més depèn que això tiri endavant?
Clar. Entenent la situació des d’on partíem, proposem una taula de treball per a tractar de salvar tota la indústria que puguem on estiguin representades totes les parts, els sindicats, la Generalitat i les diferents patronals.
L’objectiu és que quan una empresa tingui una situació crítica pugui venir a aquesta taula de treball a exposar com és la seva situació i veure entre tots què podem fer per a salvar aquesta empresa. Si fos impossible salvar l’empresa, doncs treballar sobre la seva reindustrialització. És important veure tot el que té l’empresa i el que pot aportar al teixit industrial català per a així no perdre la indústria catalana. Catalunya i Barcelona en particular han estat històricament industrials i això creiem que és el que dóna estabilitat i garantia a l’ocupació. El que no li dóna precarietat a l’ocupació és la indústria.
Amb el que comentes és inevitable pensar en Nissan, però no sols ha estat aquesta l’empresa amb ànsies de tancament. En general el sector automobilístic està en stand by i potser té a veure amb el model de producció que s’ha explotat en aquest sentit però també apostant purament pels serveis, turisme…
Nosaltres diem que no volem un país de serveis. Els serveis són essencials, però això no sustenta el país. Si la indústria és forta, els serveis seran forts. Si no hi ha indústria, no hi haurà serveis.
I a part, la indústria és fonamental per a tot: per al país, per a l’economia, per als treballadors i treballadores… Però també perquè una ciutat només de serveis no dóna ocupació de qualitat.
I ara, si bé per restriccions o permanentment, estan tancant un darrere l’altre els serveis
Clar. Ara gairebé no hi ha serveis en funcionament i encara empitjorarà la situació diuen. Per això hem de tenir la indústria forta. Tenir una banda coberta.
Un altre tema que entenc que heu de tractar en el PNI és tot el que té a veure amb la transició ecològica en les maneres de producció industrials. Quina és la vostra postura?
Sempre estarem a favor d’una indústria verda, som un sindicat ecologista. Però sense perdre la perspectiva de l’ocupació. Cal transformar les empreses i l’energia, però tot això no pot passar a costa que milers de treballadors i treballadores es quedin sense manteniment. Ha de ser una cosa progressiva.
I quan es vagi canviant cap a una indústria més verda s’haurà de tenir en compte també el tema de la formació: si s’ha de fer un salt qualitatiu en la formació i que treballadors i treballadores tinguin més idea, s’haurà de preparar a la gent. És això, volem un planeta sa però no a costa d’eliminar llocs de treball…
El món empresarial també necessita una transformació cap a energies més saludables. No podem passar de 0 a 100 sense passar pel 50, ha de ser progressiu. No es pot demonitzar la gasolina i el gasoil sense tenir un pla. Com a país la idea de cotxes elèctrics molt bé, però amb el que cobrem els treballadors avui dia no ens ho podem permetre. A part, els que vivim en una ciutat en un cinquè sense pàrquing, com carreguem el cotxe? Si volem un país verd, hem d’adaptar el país.
Tornant al tancament de fàbriques. Moltes d’elles ho fan per a deslocalitzar-se
Com a sindicat estem d’acord a ajudar perquè les empreses vinguin, funcionin, prosperin, generin ocupació de qualitat, per descomptat. Això si, les empreses també han de tenir la seva responsabilitat social corporativa. Si reben diners d’un país, també han de retornar-li alguna cosa… No haurien de fer deslocalitzacions per a augmentar única i exclusivament els seus resultats econòmics… De sobte diuen que se’n van i ni tan sols miren enrere. Volen augmentar beneficis i ho fan portant les empreses a països on la mà d’obra és més barata. Però s’ha de dir que aquí han estat cobrant ajudes per a mantenir-se.
I el cas més flagrant és el de Nissan que ha dit que se’n va perquè vol, quan ha rebut moltíssimes ajudes. Haurien de tenir aquesta responsabilitat envers els seus treballadors i amb la resta de la societat que l’hem estat ajudant moltíssims anys.
Bàsicament les deslocalitzacions per una qüestió econòmica ens semblen una aberració i podríem dir que gairebé són empresaris terroristes perquè estan atemptant contra els seus treballadors, però també amb la societat que l’ajudat quan ha tingut mals moments. Ara en la situació en la qual estem decideix que se’n va i arrossega més de 20.000 treballadors… Per descomptat s’hauria d’haver mirat des de dins.
Al final cada vegada que es fan reformes laborals van en contra el treballador. Potser estaria bé establir mecanismes perquè les empreses tinguin deutes amb l’estat que les acull si els dóna ajudes.
Aquesta és una qüestió que repetim com un mantra: la retirada de les reformes laborals.
En una situació amb una legislació laboral diferent potser Nissan no podria fer el que farà. Si haguessin de passar davant del dret administratiu i els expedients haguessin de ser aprovats per l’administració, les coses variarien. També evidentment equilibrant les forces en la negociació perquè el que s’ha fet amb aquestes reformes laborals ha estat desequilibrar.
Les empreses tenen moltíssim poder i els treballadors i treballadores poc. Sí que tenim el poder de la força, de la vaga i de la pressió, però no tenim el poder legislatiu. Perquè això s’equipari ha d’haver-hi aquesta relació de força amb les empreses, on encara que elles tinguin també la seva representació, nosaltres puguem dir alguna cosa.
Els governs també haurien de ser partícips d’aquest diàleg de “jo et dono ajudes perquè tu et mantinguis en el lloc on estàs i generis ocupació de qualitat, però ens deus un respecte i el manteniment de l’ocupació en les teves empreses. Que per a això t’estem ajudant” Amb aquest equilibri les coses canviarien.
I insisteixo que ens sembla molt bé que les empreses rebin ajudes perquè sense empreses no hi ha treballadors… Però elles han de ser corresponsables de tot això que perceben de la societat catalana en aquest cas.
Un problema és la deslocalització fora del territori, però també existeixen problemes dins d’aquest. Les diferències entre comarques són fortes. Tenim el cas del Penedès que ha sumat molts tancaments i ja de per se és la regió amb un atur més elevat.
Això sembla que va, com es diu, per barris. Aquesta zona està tenint una situació molt complexa. Això de tenir moltes empreses en ERTO… Això cala. I cala més si és en una zona que vivia d’aquest tipus d’empreses. També hi ha tota la part del vi que també estan passant una situació crítica amb la pandèmia. També depenen de la nostra federació el cava i el vi. Tot s’està sumant.
La taula que s’ha creat allí és similar a la que s’està treballant per a la industrialització de tota Catalunya. Es tracta de buscar solucions i alternatives perquè no ens podem permetre quedar-nos quiets quan empreses decideixen unilateralment anar-se’n perquè ja han explotat prou per aquí.
La taula comarcal del Penedès té aquesta funció i la idea és que la tingui també la taula catalana. Per això existeix la campanya Salvem la indústria, perquè els treballadors ens mereixem tenir futur i més després d’haver col·laborat durant molts anys perquè funcionin i tinguin beneficis.
Ara moltes empreses han aplicat ERTO i en fer-ho s’han compromès a mantenir uns mesos els llocs de treball. Una vegada que aquesta clàusula passi, existeix la por al fet que hi hagi acomiadaments massius?
Sí. Aquest és la por. La incertesa que tenim sobretot amb el tema de Nissan és que s’estan fent acords a un any vista… Ens preocupa perquè pot passar que aquestes produccions que es preveuen amb perspectiva no siguin realistes i això comenci a caure. Aquí és molt important el temps i hem de ser capaços de crear aquesta taula i buscar solucions per a aquestes empreses abans que passi. Ara tenim tot l’any 2021, però per si el que fos Nissan caigués molt abans, ens trobaríem que no hem pogut buscar alternatives per a totes aquestes situacions. Ens preocupa moltíssim.
I finalment, com ha anat el Congrés?
El Congrés de la UGT de Catalunya ha anat molt bé. Amb els companys de la nova executiva es reforçarà el paper en la indústria. Amb això no tenim diferències entre la Federació i el nostre secretari nacional, tots anem en la mateixa línia. La indústria és fonamental i cal protegir-la.
Tots els esforços han de posar-se en una indústria potent, en uns serveis públics forts, en una educació adequada… Evidentment per a totes les federacions de la UGT la línia és la mateixa. Ha d’haver-hi treballadors amb poder adquisitiu perquè al final qui fa funcionar els països som els mateixos treballadors i treballadores. Som els treballadors amb els seus treballs, els seus salaris, els nostres esforços, els que comprem, els que fem que tot rodi. Els rics no fan funcionar els països.
Catalunya Plural, 2024 
