En cultures ancestrals, les petxines de cauri es consideraven màgiques i eren emprades per al presagi d’auguris. També s’utilitzaven com a moneda de canvi —i, en conseqüència, com a mostra de poder—. Les joies de cauri mai han perdut el seu component màgic i encara avui s’associen amb l’espiritualitat. L’imponent collaret de caragols marins que porta Adonai Rincón realça l’aura mística que desprèn. La seva presència solemne i assossegada mostra a una dona pròxima a la saviesa d’una sacerdotessa, allunyada d’univers de la mortalitat. “Benvingudes a la meva llar, Rioblanco”, diu amb un càlid somriure. “És complicat venir fins aquí, ho sé”, afegeix. Cal fer una autèntica odissea per a arribar a Ítaca: Rioblanco mai ha estat un lloc fàcil. La trajectòria històrica dels seus habitants, molt menys.
“Els meus fills i jo som víctimes del conflicte”, relata la dona. “La meva família com a tal ho és. Tinc dos germans que van ser assassinats pel Front 21 de les FARC. A la meva germana la van matar al Líban, on operen els bolxevics de l’ELN, i al meu germà el van assassinar en Garriga, també els del Front 21. Nosaltres som víctimes. Víctimes de desplaçament, víctimes de despulles”. Adonai és la menor de vint germans i germanes, diversos d’ells afectats per diferents fets victimizantes ocasionats per pràcticament tots els grups armats dins del conflicte armat colombià. Ella fa part de les víctimes de la seva família: “he estat desplaçada tres vegades. Dues vegades per la guerrilla i una pels paramilitars. El primer desplaçament va ser pels paramilitars, em van acusar de ser la núvia d’un guerriller i que tenia un fill d’aquest guerriller. Però mai de la vida! Aquest poble és així, l’acusen a un de qualsevol cosa… i em va tocar córrer per això”.
Oriünda de Garriga, on Adonai explica que el conflicte “té els mateixos actors i components”, es declara “rioblancuna orgullosa”. Tant, que s’ha convertit en líder de la Mesa de Víctimes de Rioblanco.
“Manava la guerrilla i el paramilitarisme”
“Aquí es van gestar les FARC”, afirma la lideresa. No li falta raó: la trajectòria del conflicte colombià no s’entendria sense el recorregut dels diferents actors armats pel sud del Tolima.
Rioblanco va ser el lloc en el qual els nets —liberals— i els comuns —comunistes— van unir les seves forces contra l’exèrcit: a mitjan segle XX es van refugiar en la finca El Davis, fins que els partidaris de cada corrent ideològic van trobar major enemistat entre ells que la que tenien en comú contra l’Estat. El dia que van trencar l’aliança es va fer el primer pas per a la creació del que serien les incipients autodefenses i guerrilles pageses, Rioblanco seria des de llavors un lloc amb una gran càrrega simbòlica. Però les FARC tenien un altre gran motiu per a ser tan insistents en la zona. Com explica el portal Fem Memòria, el municipi és un corredor estratègic per a la guerrilla: connecta l’oceà Pacífic amb els Plans Orientals, una ruta cardinal per a moure tropes i traficar tant inputs com armes.
Després de mig segle de violència, Adonai va arribar a Rioblanco en 1994 com una jove agent de trànsit que s’encarregaria de regular el trànsit en una zona vermella on, tal com afirma, “manava la guerrilla i el paramilitarismo”. Rememora com en aquell moment no va imaginar que el seu treball també consistiria a retornar el seu nom a les persones assassinades en el municipi.
“Poble petit, infern gran”
L’agent de trànsit va bregar una i mil vegades amb els diferents grups armats que actuaven en Rioblanco. Una tasca complicada per a una noia nouvinguda, però la tenaç novençana no es va acoquinar. En caure el sol a Adonai li tocava convertir-se en l’empara dels executats: “jo recollia als morts. Sona lleig, però era la realitat. Recollia als morts… i cadascun d’ells té una història. Jo vaig ser molt diligent, recollia un cadàver i indagava perquè… poble petit, infern gran”.
Aixecar cossos —en la seva majoria per morts violentes— i l’impacte emocional que això comporta s’accentuava encara més en la jove quan es trobava que els cadàvers eren de dones a les quals els havien robat la vida i la veu: “cada mort té una història. I sobretot quan jo recollia dones. Per això que som del mateix gènere doncs a mi em dolia més. Recollir a una dona per a mi era traumàtic, jo acabava plorant recollint-la. Una vegada que van matar a una prostituta, una senyora em va dir que la dona tenia vuit fills, i jo només podia pensar què faran aquests vuit fills…”.
La lideresa ho té clar: “cal explicar la història perquè no es repeteixi”, assegura. Per a l’antiga agent de circulació, cal alçar la veu i explicar tot allò que mai es va tenir en consideració. “No estan sent comptats els abusos sexuals. Aquí a moltes dones els va tocar ficar-se al llit amb un tipus per a sobreviure. Va haver-hi un guerriller que gaudia matant a les dones: primer les feia tenir relacions sexuals amb ell —de les maneres que ell volgués— i sempre acabava assassinant-les. Això no ho saben els que estan darrere de l’escriptori. La llei i moltes persones parlen del conflicte armat a partir del que han llegit. Nosaltres parlem del que hem viscut”, testifica.
Per a reivindicar els fets la veu de la dona té, per a Adonai, un paper transcendental: “cal explicar la història a través de nosaltres, les dones, que les hem sentit més. Els homes obvi, també han sentit, però pel seu masclisme amaguen moltes coses”, perquè per a la líder no hi ha dubte que les històries de les dones han estat invisibilitzades, com “el tema de l’abús sexual i el desplaçament, que a les dones ens dol més. Ens dol dues vegades més”.
“Jo vaig ser un fals positiu”
Un cavall de Troia enviat per l’Estat va marcar un punt d’inflexió en la vida de Adonai. La força pública, l’exèrcit, aquells que suposadament han de vetllar per la ciutadania, es convertirien en un perill intern: “jo vaig ser un fals positiu i vaig ser capturada durant quatre mesos.” El cant de les sirenes emès per l’administració, prometent gratificacions als soldats que presentessin més baixes guerrilleres, van derivar en un fenomen tràgic.
Les forces estatals van començar a executar o retenir extrajudicialment a civils i fer-los passar per membres de grups armats, amb la condició d’obtenir els seus objectius. La lideresa va ser acusada de guerrillera sota un pretext tan mancat de sentit que ella mateixa va desmuntar: “quan es van crear aquí a Rioblanco les prebendes, els donaven diners als militars per captures. Aquí va haver-hi molts falsos positius, jo vaig ser un fals positiu i vaig ser capturada durant quatre mesos. Vaig estar tancada a Bogotà, en els calabossos de Puente Aranda durant dos mesos i mig, i un mes en la presó districtual. Però Gloria a Déu jo vaig sortir d’això, vaig poder demostrar que no era cert. A més, tot era arran d’un informant anònim, que va fer l’escrit —i no està ni signat—, però tot i així em van capturar. Després que vaig sortir en llibertat vaig poder demostrar que aquest informant anònim mai va existir. Li van donar preclusió al procés i vaig tornar al meu treball”.
Algú —secundat per l’espiral de violència sistemàtica— va llançar un dard enverinat sobre Adonai: la va ferir, però no la va devastar. Va tenir la capacitat de rescabalar-se, plantejar-li-ho com una hostilitat de la qual va sortir victoriosa i reafirmada. Va embenar les seves ferides, va decidir no callar mai més i va iniciar el procés que la va portar a ser la lideresa que és avui dia: “allí la supervivència és tan terrible que una surt més forta. La presó em va ensenyar a no quedar-me callada. Com que vaig sortir d’allà amb totes aquestes històries viscudes, les haig d’explicar. Vaig sortir més forta, aquest mal em va fer més forta. No vol dir que estigui en contra de l’Estat, perquè he treballat amb ell, però quan les coses estan mal fetes, cal dir-les i no participar d’elles. Ni es participa ni es queda callat, perquè si em quedo callada estic participant amb el silenci”.
“Ser líder social és com un delicte per a l’Estat”
El tarannà savi d’Adonai li dóna una visió de futur que es podria considerar més un auguri que una conjectura: “la pau és possible, sí. Clar que és possible. Amb l’acord amb les FARC es va veure la possibilitat. La desigualtat social i la ignorància han estat el que han generat un conflicte que no s’ha acabat, sinó que ha canviat de nom. Els senyors de les FARC fan el seu desistiment d’armes, però com els acords no es compleixen, llavors alguns estan retornant a elles. Quan van fer el desistiment els paramilitars tampoc els van complir. El conflicte segueix, però ja amb un altre nom. Fins que l’Estat no compleixi sempre hi haurà conflicte, perquè sempre hi haurà algú que no estigui d’acord”.
“Ser líder social és com un delicte per a l’Estat. Als qui liderem socialment ens veuen com si anéssim d’extrema esquerra: ‘aquest no vol treballar’. I si un demana els drets dels altres, pitjor”. La lideresa no es rendeix i segueix amb la seva tasca. Adonai és una gran coneixedora de la història del conflicte del sud de Tolima. Forma part d’ella. Una de la feina de casa —i pilar del seu treball social— és preservar la memòria, per això li agrada mantenir un vincle estret amb la joventut de Rioblanco i narrar tot el que va passar, “perquè les següents generacions coneguin els fets i no repeteixin els mateixos errors”, explica. Veu en els seus fills el futur de Colòmbia, un futur de pau i reconciliació. Perquè són les víctimes, les dones víctimes colombianes, les primeres que aposten per un futur possible i en pau en els seus territoris.
Catalunya Plural, 2024 
