La zona compresa entre el carrer Cartagena i el passeig de Maragall trigà a urbanitzar-se perquè durant segles fou silvestre, envoltada de camps, masies i torrents de Sant Martí de Provençals. Fins a cert punt és un misteri determinar el perquè de tant passatge en tan poc espai. Podem contemplar vàries teories, i cap posseirà la veritat absoluta. A La Dreta de l’Eixampla, amb a!, de Salvador Miralda es planteja una hipòtesis sobre els alentorns de la Sagrada Família, abans barri del Poblet, a partir de l’aprofitament de la superfície de les mansanes. Les distintes travessies propiciaven en molts casos una doble façana pels immobles.
Aquesta suposició és certa. Altres anirien cap als antics camins rurals, nous carrers condicionats pels vells cursos fluvials i, last but not least, la reconversió de nuclis de barraques en formes sòlides des de l’urbanisme, quelcom a ponderar al ser tots aquells terrenys part de la immensa torre de l’indià Xifré, de qui parlarem amb més profusió a les properes entregues.
Ureña, Igualtat, perquè així s’anomenava el carrer de Cartagena abans de la Guerra Civil, Canonge Cuffí, París, Valls, Sant Pau, Independència, Dos de Maig, A, B, C, Catalunya i Roura sorgeixen en menys de vuit-cents metres. Els del meu interès concret pertanyen a les tres primeres lletres de l’abecedari, però per a desentranyar la seva Historia és imprescindible conèixer l’entorn, i per això un matí de dimarts vaig anar a l’Arxiu Municipal amb l’objectiu de disseccionar dues carpetes amb tots els documents de Roura i Catalunya, familiars pels meus peus perquè són dreceres habituals en el trànsit de Guinardó al Camp de l’Arpa.
El procés d’investigació amb aquests papers és rutinari. La sort d’aquella hora, inesperada, fou donar amb un plec solt corresponent a un informe de la Guàrdia Urbana datat el 29 de novembre de 1929, quan la ciutat celebrava ben ufana l’Exposició Internacional, ben útil per a donar un altre aire a Montjuic i tancar el cantó esquerre de l’Eixample d’Ildefons Cerdà. L’altre, tan menyspreat, no aconseguí quadrar-se fins els anys setanta del segle passat.
Aquella jornada el suboficial de la Guàrdia Urbana Bartolomé Florit havia de realitzar un encàrrec més aviat rutinari. Els passatges de Catalunya i Roura tenien l’obligació de tancar-se amb un reixat al ser particulars, i qui sap si fou per un greuge o pura mala llet, però un veí informà a les autoritats d’altres vies semblants a les rodalies. No li mancava pas raó, doncs Bartolomé Florit efectuà les seves diligències i constatà l’existència de tres passatges situats entre l’actual carrer d’Independència i Sant Quintí, amb entrada als números del 430 al 444 d’Indústria, alterats a mitjans dels anys seixanta, quan es trenca el somni d’unificar la seva extensió amb París.
Florit anà porta a porta, prengué nota dels noms de tots els habitants del lloc i redactà el seu text. Com servidor anava un xic desesperat a la recerca d’informació sobre aquesta trilogia vaig indagar més sobre Bartolomé Florit quan vaig tornar a casa, sorprenent-me per la cloenda dels seus dies, digna de ser narrada en aquestes pàgines.
Aquest home figura a l’hemeroteca des de 1911, i a partir de recopilar aquest poti poti de dades intentaré reconstruir la seva biografia. A la seva joventut s’enrolà a la marina mercant. S’interessa per l’astronomia i fou vocal d’una comissió tècnica de la societat espanyola del ram des del seu grau de capità de navegació.
Per l’abril de 1915 se’l menciona com a sergent d’artilleria, i a l’agost del mateix any es solidaritza amb els seus companys del vaixell Andalusia, negant-se a entregar-los al port de la capital català. Aquest episodi pogué arruïnar la seva carrera, just quan havia ascendit, disculpin si sóc més aviat pedestre en aquesta matèria, fins a la oficialitat. Això, o el seu matrimoni amb Carmen Farrús, desitjosa de més estabilitat terràqüia, amb la conseqüència de reciclar-se per a ingressar a la Guàrdia Urbana el 6 d’abril de 1918, sens cap mena de problema per a destacar, com mostra el premi rebut pel desembre de 1920 a mans dels industrials del carrer Aribau, tan contents amb la seva feina com per a lliurar-li des de l’agraïment un bastó reglamentari.
Més enllà de l’efemèride Florit prosseguí amb obstinació i energia. L’any 1922 obtingué un diploma al mèrit i una medalla de segona classe, preludi al seu ascens com suboficial el 22 d’agost de 1923, destinant-lo al Districte IX, colossal per anar de Sant Andreu fins a la frontera amb Gràcia, fregant amb plaça Joanic i la finca rural de Can Comte.
Durant els anys vint no tenim gaire noticies dels seus ets i uts, si bé podem deduir trobar-nos davant d’un matrimoni compromès, com corroboraria una breu nota de 1929 on consten com donants de fons monetaris per a millorar les instal·lacions i el repertori tecnològic de l’Hospital de Sant Pau.
L’anècdota dels passatges, ocorreguda no gaire després, explica les múltiples responsabilitats del seu càrrec. A, B i C existent des de feia algunes dècades, ja ho descobrirem, però ningú s’havia preocupat en excés per aquell estrany compost malgrat la seva morfologia, encara plena de dubtes mentre escric, fins i tot intuint els motius.
Els horaris de Florit eren imprevisibles. El dijous 17 de juliol de 1930, sota la canícula estival, treballà fins el capvespre al barri de Sant Andreu. Més tard un veí declarà veure a dos homes engalanats amb vestits foscos, un alt, l’altre baix, corrent com si es perseguissin fins a desaparèixer entre la boirina a l’alçada de l’estació de ferrocarril. La seva ruta s’inicià al carrer d’Irlanda, on dispararen al suboficial fins a assassinar-lo.
Per desgràcia no abunden les dades sobre el crim. La vídua rebé una pensió de quatre-mil cinc-centes pessetes mensuals i els companys del difunt mogueren cel, mar i muntanya per a localitzar el seu assassí. El 24 d’octubre de 1930 la policia detingué a José Martino Luna, el cubano, a partir d’una revelació d’un presoner de la Model, assabentant-se de l’autoria a una estada anterior a un centre de reclusió gallec. Els agents arrestaren al presumpte culpable a una taverna del Barri Xino, traslladant-lo al jutjat del Districte de la Llotja, on fou alliberat poques hores després, doncs no hi havia contradiccions a la seva declaració, ben argumentada en relació als seus moviments, sense relació amb l’episodi estiuenc. Malgrat això tenia molts números per a ser el principal sospitós, entre ells un passaport per anar-se’n al Nou Món.
El sumari es tanca el febrer de 1931. Els laments cediren al silenci, i m’agrada pensar en com els veïns de Roura, Catalunya i els nostres tres passatges el recordarien, repetint-se fins a l’extenuació haver-lo conegut, lloant-lo sense matisos, bé per la seva dedicació, bé per haver-se preocupat d’aquella comunitat oblidada i gairebé inexistent fins a la seva aparició per a omplir l’estadística.
Catalunya Plural, 2024 
