Siguin ciències biomèdiques, computacionals, físiques o químiques, aquestes tenen el mateix funcionament pel que fa al seu camí cap al descobriment científic: el moment del descobriment, l’assemblatge o avaluació, i, finalment la verificació. Tot i els petits canvis paradigmàtics, aquest funcionament es manté més o menys fix.
El moment eureka difícilment s’assoleix a través del pensament feliç, sinó que hi ha tot un procés llarg d’observació i d’experimentació, dels quals els resultats poden venir per accident o per necessitat. La ciència és imprevisible i demana el seu temps, no crea ni conceptes ni metàfores sinó que precisament en fa ús.
Mirada des d’aquesta perspectiva, l’afirmació escandalosa de Heidegger té sentit: la ciència no pot pensar. I malgrat tot, la ciència sempre ha estat limitant, delimitant i fins i tot definint els desenvolupaments filosòfics: des de les màquines pensants leibnizianes, a la deducció mode-geomètric spinozista, el gir copernicà que emmarca tot l’assaig crític kantià o l’època Pasteur i de la revolució molecular en la qual es formen els pensadors francesos del segle XX, només per donar alguns exemples…
La ciència sempre ha portat a pensar i el pensament en si mateix ha estat format i deformat per la ciència. És aquest breu punt que Heidegger obvia quan es deixa anar en la seva llarga i apassionant reflexió sobre què significa pensar.
No hi ha cap dubte que en la nostra quotidianitat ens queda quelcom d’aquest rastre heideggerià. Només cal mirar a l’àgora barcelonina, veure com els dos principals esdeveniments públics del govern local – els Biennals- són dues coses diferents: un de la ciència i l’altre del pensament.
El mateix patró el segueixen també moltes de les reflexions sobre la pandèmia que estem vivint ara mateix. Hi ha una tònica general en els discursos pandèmics que vénen sobretot de la branca desafortunadament anomenada humanitats.
Aquest discurs és a vegades etiquetat com a pensament crític, postfundacional, o simplement pensament, i ho mira tot des de la perspectiva de la biopolítica, bio-poder o de l’activisme polític i artístic. I no dic que no li falti pas raons. Seria naïf pensar que en tot això que estem vivint no i hi hagi un vessant de la biopolítica: l’abús que s’està fent de les imatges simbòliques televisades «en directe» (com per exemple la de les primeres vacunacions), la simbologia militar durant el confinament i en el discurs de l’estat, la poca informació científica sobre la vacuna i la seva mercantilització, la dadificació de la pandèmia i, en definitiva, aquest retorn espectral del «big government». Les meves discordances amb aquest tipus de pensament no vénen pel contingut en si mateix, sinó pel seu ritme i tonalitat.
Ja començant amb la primera sèrie de publicacions periodistico-filosòfiques sobre la pandèmia (Agamben, Paul Preciado, Zizek, etc. – tots filòsofs amb una obra gens menyspreable) hi ha una certa precipitació, la intenció d’explicar-ho tot de bell antuvi o de repartir culpes a enemics abstractes com l’estat, el capitalisme o la tecnociència. I vet aquí que és on es percep una actitud anti-ciència, anti-estat (ergo, allò públic), que en definitiva porta a situar la pràctica mèdica o la pràctica científica als antípodes del pensament.
Aquesta precipitació del pensament és intel·ligible d’alguna manera, considerant que tots el que abracen el pensament crític (fins i tot jo mateixa fins a un cert punt) som fills predilectes de les revoltes lògiques en les perifèries parisenques als començaments dels anys 1970. Allí es varen gestar no només moviments anti-establishment, definint la cara del nou activisme – aquell que sap fer ús de la imatge, de les eines dels mitjans i de la tecnologia per a dur a terme el seu objectiu-, sinó que també es va produir un desplaçament en la manera de fer filosofia: confrontant el cànon filosòfic per transformar-lo en problema filosòfic, deconstruint-lo i reactualitzant la filosofia cap a la praxi política. És palès doncs que un pensador com Derrida escrigués l’any 1993 que s’ha d’anar més enllà del moment hegelià: el filòsof no només ha de llegir les notícies per tal de poder pensar, sinó que també ha d’entendre com les notícies estan fetes; implicant això que pugui tindre un cert domini tècnic sobre les noves tècniques de comunicació (el funcionament de la televisió, la ràdio, etc. i podríem estendre-ho fins a la Internet i a la web). Aquest domini o coneixement tècnic implica també que aquell que pensa l’actualitat ha de pensar-la amb una certa precipitació, amb tot el risc que això implica: el pensament de la différance (o de la diferància) significa dir les coses a mesura que aquestes passen, precipitar-se, atrevir-se, apartar-se d’aquell «guardar el silenci i la distància» que tant caracteritza els filòsofs de l’antiga escola.
Però, quan les tecnologies de la comunicació fa gairebé vint anys que han estat canviant a nivell estructural, tant pel que fa a la velocitat de transmissió de la informació, com al processament de dades i a la ubiqüitat de les interfícies, té sentit preguntar-nos per la vigència d’aquest pensament de la différance, de la precipitació i de la rapidesa.
Aquest confinament i, sobretot després de llegir les primeres entregues dels pensaments dels filòsofs contemporanis continentals, vaig decidir guardar silenci amb el risc assumit de caure sota l’etiquetatge de la vella guàrdia.
Vaig intentar veure aquests mesos de tancament com unes ascesis en tant que vida en exercici. O, com diria Sloterdijk, el pensador de l’antropotècnica, «vida en exercici que constitueix un àmbit de mescla: apareix com a contemplativa sense renunciar per si mateixa als trets d’activitat, apareix com a activa sense perdre la perspectiva contemplativa». Una praxi autoreferent que ha constat no només en dur a terme l’activitat d’investigació normal i corrent, els seminaris i les trobades en línia sinó també d’intentar de formar-me, d’entendre i d’aprendre tot allò que ens succeeix: des de llegir certs estudis que s’han anat publicant en certes revistes de perfil científic fins a emprendre converses amb científics treballant de prop certs aspectes de la pandèmia. Només així es pot veure i entendre la complexitat de la situació en què ens trobem, tant de punt de vista polític com des del punt de vista dels importants canvis de paradigmes científics que estem vivint: la primacia de la immunologia, de les noves tecnologies de l’escriptura del cos i la metamorfosis de les ciències de la comunicació en ciències de disseny de l’espai públic i polític per venir.
Em sembla doncs que el pensament crític i l’activisme filosòfic, que emmarquen una bona part de la filosofia continental i alhora defineixen allò que en llenguatge popular ara mateix anomenem «pensament», per tal d’assolir el seu objectiu de crítica política, ha deixat a l’ombra la ciència (biomèdica, de la informació, física, etc.). Sense una comprensió de la praxi científica no hi ha pensament crític o, per dir-ho d’una altra manera, es la ciència i només la ciència la que dóna el pensament. I a partir d’aquí, cal començar a treballar la praxi política quotidiana…
Catalunya Plural, 2024 
