La ignorància en relació amb la ciutat s’esmena tot passejant-la. Tota aquesta llarga ruta per Barcelona no deixa de ser una crònica autobiogràfica del coneixement ampliant l’espai i relacionant passat i present. Durant la pandèmia vaig poder mimar més l’embolcall, i si abans el connecta ara entenc com d’essencial és fer-ho per a unir les peces del gran trencaclosques urbà, forjat dècada rere dècada.
Una tarda de maig vaig endinsar-me a Sant Andreu pel carrer de Neopàtria, abans amb raïls de les cotxeres d’aquest antic municipi independent. Al número 66, datat l’any 1929 segons el cadastre, em cridà l’atenció una façana modesta, tan sols destacable per dues rajoles de ceràmica romboides amb futbolistes frec a frec, apassionats mentre lluiten per la pilota.
La bellesa del detall em conduí a un altre tram, més transitat pels meus peus. Al carrer Mallorca 498, just a la cruïlla amb Cartagena, hi ha una anomalia estètica. El 8 de maig de 1873, quan aquest territori encara formava part de l’immens poble de Sant Martí de Provençals, José Masella, resident al 76 del carrer del Clot, demanà permís per a edificar una casa de planta. El 1905 Candida Durán sol·licità a l’Ajuntament de la Ciutat Comtal, no està de més recordar les agregacions degudes al Reial Decret del 20 d’abril de 1897, poder obrir el portal per a donar accés a l’escala, quelcom denegat quatre anys després.
La finca obeïa a les premisses d’una zona no gaire urbanitzada, quelcom modificat als anys vint, quan aquests nuclis de cert aire rural s’integraren amb més esclat a la capital, si bé el seu camí per a omplir tots els buits no es completaria fins a la postguerra. No obstant, aquells anys vint marquen un abans i un després en aquest sentit.
El 1928 la propietat de l’immoble corresponia a Vicente Cortés, qui volia assimilar-se a l’entorn, i per aquest motiu afegí tres pisos més, tots ben peculiars, decorats amb rajoles, potser perquè, en aquest ball de noms, la seva predecessora del domini, Josefa Pérez, dotà als baixos amb aquesta particularitat ben especial.
Cortés encarregà a l’arquitecte Luis Gonzaga Colomer elevar la seva inversió, meravellosa per kitsch i sempre en perill per la desconsideració del seu art en l’actualitat entre una alarma més aviat irrespectuosa amb un jugador, acompanyat al mur per tenistes. Les dedicades a l’esport rei, aquí i a Sant Andreu, vesteixen blanc-i-blau; desconeixem si la indumentària remet al Club Esportiu Espanyol o a l’Europa de Gràcia. Per intuïció i cromatisme ens decantaríem per aquesta darrera opció, doncs el camp d’aquest emblemàtic equip es mantingué vora el seu lloc fundacional, al 290 del carrer Sicília, fins a 1923, quan es mudà al Baix Guinardó, on més tard estigué el Velòdrom de Mostajo.
L’Europa l’Espanyol foren, amb el Barça, les tres esquadres catalanes participants en la primera Lliga espanyola, celebrada la temporada de 1928-29, i la coincidència de la cronologia amb les meves passes no ensuma pas a casualitat.
Totes aquestes parcel·les cobraven nova vida en aquells instants. Més a dalt de l’estadi, comprés entre Taxdirt, Sardenya i Lepant, el fabricant d’arpilleres Manuel Bone encomanà a Luis Gonzaga Colomer una filera d’habitatges per a crear el seu homònim passatge, amb balconets cap al de Sant Pere, ambdós desdibuixats al nostre segle i condemnats a la desaparició per la desídia de l’Ajuntament, menyspreable per la seva nul·la consideració amb el petit patrimoni en general, com demostrà en aquestes rodalies no fa gaire amb alguns aspectes valuosos ubicats al torrent de Lligalbé.
Colomer ens persegueix. Fou assistent d’Antoni Gaudí a les obres del Park Güell i la seva firma apareix al repertori immobiliari de Sitges, Molins de Rei, Igualada i L’Hospitalet, on erigí forns per a les ceràmiques de Cosme Toda, i potser aquí tenim la solució a l’enigma dels esportistes.
A Colomer degué apassionar-li la perifèria, o s’hi adapta per a sobreviure. La seva trajectòria fou discreta, i només amb aquests textos li conferim la seva merescuda rellevància. L’hemeroteca el cita el 1901, quan donà un discurs sobre l’hospitalització a la Sociedad Barcelonesa de Amigos de la Intrucción. El 18 de juny de 1930 tornà a ser notícia tot denunciant el robatori de cinc-centes pessetes de la seva cartera a una platja de Badalona, tancant-se el breu amb la retenció del denunciant, reclamat des de 1917. Què faria el nostre arquitecte?
A Barcelona la seva peça de més pes pot admirar-se, quan els arbres volen, a la cruïlla de Consell de Cent amb Enric Granados. És de 1892 i dista molt a la seva concepció de la realitzada pels germans Condom a Independència 282-284. Aquesta darrera data de 1925 i encaixa al nostre joc per diverses raons. A no gaire distancia tornem a Mallorca 498. Al seu primer pis, discreta, gairebé amagant-se, una ceràmica ens brinda una estiuejant ben aposentada a una hamaca a una platja. La mateixa imatge reapareix al número 23 del passatge de Catalunya, amb l’afegitó d’un veler al fons, i com m’he trencat el cap per a donar amb documentació no em sorprèn en absolut. L’agost de 1927 Ramon Sala li demanà dues cases. La segona, enganxada a la de la senyoreta de vacances, ben noucentista, redunda en aquests motius de modernitat previs a l’Exposició de 1929 amb una dama d’acord als canons de bellesa de l’època i un aeroplà a punt d’assassinar-la.
Gonzaga Colomer, com molts companys de feina, tingué molt treball al segon tombant d’aquells no tan bojos anys vint. El passatge de Catalunya i Roura són un camp sensacional per a corroborar-lo perquè s’obriren, amb tota probabilitat per a eliminar un barraquisme anterior, el 1925. Potser mai sabem com acabà Colomer després de passa per comissaria, però des d’aquí hem d’agrair-li la seva contribució indirecta per a comprendre la formació d’una Barcelona oblidada, la mateixa recuperada a poc a poc en aquestes mateixes pàgines.
Catalunya Plural, 2024 
