És difícil resumir la figura de Josep Maria Loperena, mort el 8 de gener als 82 anys d’edat. Era un personatge polifacètic i interessat per tot. El fet que hagués tocat tantes tecles fa que es publiquin obituaris diversos, dels diferents àmbits en què es va moure.
El meu el situa als anys 90, com a advocat del Comitè d’Empresa de TV3 des de la seva constitució, i després d’uns inicis de relacions laborals atípics, en època de l’Alfons Quintà com a director.
Va deixar empremta en el primer Conveni col·lectiu de TV3, amb articles redactats per ell, i el seu caràcter impetuós, alhora que irònic, es feia notar en les reunions amb els representants de la direcció de l’empresa. Una cosa que va ser molt convenient per a la consolidació d’uns acords laborals que han estat referent en el sector. Per a uns, els treballadors, per bé, i per a altres, directius d’altres mitjans, un mal exemple a seguir. Posteriorment, va ser assessor d’alguns sindicats integrants del Comitè, com la Candidatura de Treballadors de TV3 i la CGT de l’empresa.
Abans, i després de fer de director teatral als anys 60 i 70, va dedicar-se a l’advocacia. En l’àmbit laboral, al costat sempre dels drets de treballadors i treballadores. i també en el de la defensa de tota mena de causes: acusats del cas Scala, de l’intent d’assalt a la caserna militar de Berga, actors de la companyia Els Joglars per l’obra “La torna”(“Llibertat d’expressió!”), demanda de Lluís Llach contra Felipe González per haver incomplert el compromís electoral de no integrar Espanya a l’OTAN, o diversos independentistes catalans detinguts els anys 80 i 90.
Ens vam retrobar el 2003 al voltant de la plataforma “Cultura contra la guerra”, impulsada per actors i directors i gent del sector, en la que vaig participar com a membre del Sindicat de Periodistes. Una plataforma que va organitzar el gran festival a Montjuïc de rebuig a la invasió de l’Iraq per part de la coalició impulsada per Bush, Blair i Aznar, al marge i en contra de l’opinió de les Nacions Unides.
Ell era allà amb els seus companys de la faràndula, i quan ja s’havia posat tota la carn a la graella de les protestes, massives i sorprenentment àmplies, el 2004 va presentar a la seu del Col·legi d’Advocats la demanda contra José Maria Aznar al Tribunal Penal Internacional, amb el suport de 14.500 actors, actrius i artistes de tota Espanya. Perquè entre molts altres, a Madrid hi havia el Jordi Dauder, malauradament desaparegut el 2011, com a animador de la plataforma allà.
Després va aparèixer el Loperena escriptor, amb llibres que despullaven el món judicial (El circo de la justicia), polític, social o a la Monarquia. I novel·les com La casa del fanalet vermell, guanyadora del premi Amat-Piniella I així fins a arribar a L’Espia del violí, que va motivar una querella seva contra Pilar Rahola, autora d’una obra semblant, L’espia del Ritz, a la que acusava de plagi. Arran d’això, va protestar davant del director de TV3, Vicent Sanchis, pel que va considerar un silenciament informatiu de la seva demanda.
Durant molts anys va ser tertulià habitual al programa Els Matins de TV3, entre el 2006 i el 2013, i col·laborador en altres mitjans de comunicació.
Molts el recordarem per la seva fermesa de conviccions, i el seu caràcter impulsiu, que complementava amb la bonhomia i una capacitat de sarcasme. En veure’l actuar, fins i tot en l’àmbit laboral, era impossible no relacionar-lo amb la seva empremta teatral.
Catalunya Plural, 2024 
