Espanya es fa gran. El 2068, segons la projecció de l’INE, 3 de cada 10 persones serem més grans de 65 anys. Catorze milions de persones, de les quals gairebé el 50% tindran més de 80 anys, viurem en cases, barris, ciutats o pobles que, a menys que canviem d’arrel el model, no estaran preparats per a les necessitats d’aquest sector de població.
El brutal impacte de la Covid-19 a la població gran ha reobert un debat: Com són les condicions de vida de la gent gran centrat en les residències? Aquests espais han acumulat el 53% de les morts per Covid-19. No obstant això, actualment només el 4% de la població gran viu en residències i el 80% d’elles supera els 80 anys.
Per analitzar la incidència de la crisi sanitària a les persones grans proposem mirar als nostres barris. La configuració actual del paisatge urbà respon a un model que genera una forta bretxa edadista. L’urbanisme afecta la vellesa: com estan disposades carrers (voreres estretes i predomini d’espai per al cotxe) o que hi hagi o no bancs on xerrar facilita o fa impossible teixir xarxes socials.
I, a la por a la velocitat o al soroll dels cotxes, ara se suma la por a el contagi associat, injustament, a l’espai públic. Por que el carrer els (ens) faci més vulnerables. Algunes de les restriccions de mobilitat i interrelació de gran part de la població més gran són prèvies a l’estat d’alarma. La soledat no desitjada, a Espanya afecta entre el 30% -50% de les persones grans, és un tema central en les agendes públiques ja des d’abans de març de 2020. Recordem que el gener del 2018, la primera ministra Theresa May va crear el Ministeri de la Soledat al Regne Unit. En aquest sentit, cal confrontar el model urbà actual -ja que les barreres arquitectòniques, físiques i socials tenen una gran incidència en la solitud i dependència de la vellesa- repercutint en majors càrregues de cura, que recauen principalment sobre dones.
Cap a un altre model de ciutat
Com haurien de ser les ciutats i els barris quan gairebé una de cada 3 persones siguem grans de 65 anys? On i com viurem? És una bona estratègia “treure” les residències a l’extraradi, quan la majoria de la gent gran vol envellir a casa i al seu barri? Estan les ciutats preparades per a això? Estan els habitatges actuals pensats per a milions de noves llars unipersonals de majors de 65?
La tasca de repensar i redefinir les arquitectures de la cura als barris exigeix enfrontar-nos a les qüestions edadistes i productivistes de les ciutats actuals. Per a això, és fonamental dotar d’agència a gent gran, així com a la infància i adolescència, per a noves prioritats des d’una perspectiva de les dependències comunitàries. És de gran interès l’anàlisi que van realitzar Ana Fernández i Irati Mogollón en la investigació, -i posterior llibre- Arquitectures de la cura , on realitzen un estudi de diferents alternatives d’habitatge col·laboratiu de majors, que van des del públic al social-comunitari.
Com deia Amaia Pérez Orozco, en la comissió de reconstrucció del congrés, cal l'”articulació diferent entre la institució i la comunitat per anar pensant una lògica del comú”. Sens dubte, necessitem més models d’habitar la vellesa, abordant les interconnexions entre l’habitatge i el seu entorn en relació amb la solitud i les dependències. Ajustar els habitatges per a quan es tria envellir a casa, al barri; promocionar habitatges per als que trien viure en col·lectiu; i, finalment, fer dels barris llocs habitables per a totes les edats. En aquest sentit, quines són les urgències que avui presenten les cases i els barris en relació amb l’envelliment veloç de la nostra societat?
Repensant l’urbanisme per als reptes demogràfics actuals
Algunes de les claus que hauríem de plantejar per adaptar les ciutats a les necessitats de la tercera edat:
- Reducció de l’hostilitat urbana. Les solucions arquitectòniques passen per fer el carrer habitable, el que implica ampliar voreres, augmentar la vegetació i els bancs i crear petits parcs i places de proximitat.
- Acompanyament comunitari a persones majors de 75 anys. Creació d’espais per a la comunitat, horts, tallers de bicicletes, menjadors comunitaris, bugaderies,… En definitiva, espais que vertebrin la comunitat i propiciïn iniciatives per enfortir la cura i el control comunitari.
- Defensar el dret a envellir a casa teva. Millorar l’accessibilitat universal (física i cognitiva) tant en l’habitatge com en el bloc, principalment la inserció d’ascensors, rampes i redimensionat de portes i banys. Així mateix, cal crear espais que connectin els habitatges amb l’exterior, entre el públic i el privat.
- Adaptar les residències d’ancianes i ancians. Evolucionar cap equipaments del model llar, on les persones puguin decidir algunes qüestions i sigui possible una vellesa activa que consolidi la participació social. És estratègic que les residències estiguin inserides en barris.
- Promoure habitatges intergeneracionals i projectes d’habitatge en cessió d’ús o lloguer per a persones d’edats diverses, fomentant la trobada i cura intergeneracional.
Espanya envelleix i necessitem models urbans no edadistes. La crisi sanitària ha posat de manifest les mancances del model urbà actual. Tenim davant el repte que suposa la gestió de l’hàbitat i de les cures de la gent gran de les pròximes dècades, és a dir, de nosaltres mateixes. Tot això ens exigeix treballar i investigar col·lectivament en solucions arquitectòniques que potenciïn l’envelliment actiu, creant models d’habitatge per augmentar l’autonomia de les grans, o projectes de transformació urbana que donin resposta adequada a la problemàtica actual i als reptes demogràfics que es presentaran en molt poques dècades. La possibilitat de viure en unes condicions dignes de participació social està a les nostres mans. I tu, com vols viure la teva vellesa?
Espanya envelleix i necessitem models urbans no edatistes que potenciïn l’envelliment actiu, creant models d’habitatge per augmentar l’autonomia de les grans. La possibilitat de viure en unes condicions dignes de participació social està a les nostres mans. I tu, com vols viure la teva vellesa?
Catalunya Plural, 2024 
