El Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) va néixer el 1982 com a màxima expressió de la convulsió soferta en l’espai comunista català, representat per l’històric Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Tot i que el debat va ser presentat per al gran públic dins d’un simplisme escandalós -eurocomunistes contra prosoviètics- les raons i implicacions de la ruptura eren molt més complexes, profundes i reals dins de la classe obrera i els sectors populars de Catalunya. A diferència dels projectes polítics de l’esquerra que existien en aquells convulsos anys de la Transició i següents i que van desaparèixer o van ser sempre anecdòtics i sense cap tipus de força política real – podríem parlar dels múltiples grupuscles maoistes, trotskistes, el Butlletí Informatiu, expressaven que havien arribat als 7.500, però les dades internes organitzatives reals situaven les xifres reals superant per poc els 6.500-, xifra realment important, especialment per a un partit acabat de néixer d’una escissió, amb els mitjans de comunicació obertament en contra i en un context internacional i estatal de caiguda del moviment comunista.
El PCC no només representava un percentatge important de la classe treballadora de Catalunya que tenia una visió crítica de la Transició, de la política de conciliació impulsada per l’eurocomunisme tant en el PCE-PSUC com a CCOO o d’una posició obertament situada al suport a la Unió Soviètica i el PCUS en el context de Guerra Freda. Des dels seus inicis va defensar sense embuts el dret d’autodeterminació de Catalunya i d’una política d’aliances àmplia, l’anomenat Front d’Esquerres, teoritzat i plantejat en 1983 i que el 1987 el va portar a crear Iniciativa per Catalunya al costat del PSUC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (Per a un estudi detallat del procés de creació d’Iniciativa per Catalunya: Moreno, David: La fundació d’Iniciativa per Catalunya: història d’una confluència política (1984-1987). Mentrestant, ISSN 0210-8259, Nº. 122-123, 2014, pàg. 189-207), candidatura que va participar en les eleccions municipals del mateix any.
El PCC s’havia presentat en solitari a les eleccions catalanes de l’any 1984, però s’havia quedat sense representació per no arribar al 3% necessari tot i haver obtingut al voltant de 70.000 vots. El 1988 també va concórrer a les eleccions a Parlament de Catalunya, situant-se com a tercera força catalana, amb el 7,7% i obtenint 9 escons, dos d’ells, dirigents del PCC, Marià Pere i Celestino Sánchez.
La relació entre el PSUC -i posteriorment IC i el PCC sempre va estar carregada de conflictes i tensions. Per a les eleccions a la Generalitat del 1992, el PCC, es va presentar en solitari i no va ser capaç d’arribar a l’1% de l’electorat. En les autonòmiques del 1995, amb la recomposició de l’espai d’IC, el PCC va tornar a obtenir un diputat, Fidel Lora, militant dels CJC, joventuts del PCC. De nou la ruptura de l’espai la trobem en les històriques eleccions de 1999, quan semblava que Pasqual Maragall al front de PSC, seria capaç de desbancar Pujol de la Generalitat. Aquestes eleccions van enfrontar a Iniciativa per Catalunya-Verds amb la recentment creada Esquerra Unida i Alternativa, impulsada principalment pel PCE a Catalunya i el PCC, a la calor de l’anguitismo. Rafael Ribó al front d’ICV va recollir 3 diputats per Barcelona i va obtenir dos més després de pactar llistes conjuntes amb el PSC en les altres tres demarcacions, mentre que el candidat d’EUiA, Antoni Lucchetti només va poder obtenir 44.000 vots i cap escó. Per un diputat, la suma de PSC, ERC, ICV, EUiA no arribava a la majoria absoluta.
El 2003, EUiA sota la direcció del PCC i una ICV dirigida per Joan Saura, es va presentar en coalició a la Generalitat, obtenint 9 diputats i conformant el primer Tripartit o Govern d’Entesa. D’aquests 9 diputats, un era d’EUiA i del PCC, Jordi Miralles. La coalició es va mantenir electoralment estable -el PCC a través d’EUiA va obtenir sempre un o dos diputats- fins a les catalanes de l’any 2015, en què a la calor de les irrupcions en l’espai de l’esquerra, ICV-EUiA va participar amb altres sectors -principalment podem- en la creació de Catalunya Sí que és Pot. Dels 11 diputats obtinguts, un continuava sent d’EUiA, el secretari general del PCC i coordinador d’EUiA, Joan Josep Nuet.
En les últimes eleccions celebrades, el desembre de 2017, després de la jornada de l’1 d’octubre i amb el 155 aplicat a Catalunya, Catalunya en Comú-Podem, amb Xavi Domènech al capdavant va obtenir 8 diputats, un d’ells per Nuet de nou.
Amb la implosió de l’espai, ICV desaparegut a causa dels deutes, Podem en procés de descomposició i l’espai d’EUiA desaparegut a causa de les seves crisis internes, de la seva sortida del projecte dels Comuns i de l’escissió d’EU-Cat, aquestes seran les primeres eleccions en què el partit hereu del PCC, actualment anomenat Comunistes de Catalunya, no concorrerà a les eleccions catalanes des de 1984.
En un dels seus últims comunicats, l’organització reconeixia la seva impotència per teixir una aliança electoral amb la CUP, Anticapitalistes i l’espai de Guanyem amb Dolors Sabater al capdavant.
Tot sembla indicar, que gairebé 40 anys després del seu naixement, aquest partit arriba a la tardor de la seva vida. Amb prou feines 300 afiliats, sofrint permanents escissions internes, sense representació institucional ni en els municipis ni a la Generalitat, només comptant amb l'”etern” Joan Josep Nuet -des de finals dels anys 80 enllaçant càrrecs públics o de partit-, com a diputat al Congrés a través d’una tàctica aliança -i com s’ha vist feble i buida- electoral amb ERC. Sense presència real en el món sindical ni en els moviments socials, i fins i tot amb la històrica i cèntrica seu de Portal de l’Àngel llogada a una empresa privada -en el que té de càrrega simbòlica aquesta realitat-, l’experiència d’aquesta força política catalanista, sobiranista, comunista i internacionalista sembla arribar a la seva fi. Una organització comunista per la qual van passar entre molts milers, persones com Pere Ardiaca, Serradell “Román”, Ovidi Montllor o Neus Català o destacats activistes d’altres generacions més contemporànies com David Fernàndez o Xavi Domènech entre d’altres. Un final, que almenys a nivell sentimental, deixarà a molts de nosaltres orfes en part pel que va representar i podia representar.
Catalunya Plural, 2024 
