Fa anys que segueixo la sèrie protagonitzada per Kiefer Sutherland en el paper de Tom Kirkman, que arriba a la presidència dels Estats Units per accident. Literalment. Els esdeveniments d’aquests dies als Estats Units al voltant de la confirmació per part del Congrés americà del resultat de les eleccions m’han fet pensar en la ficció de Netflix Designated Survivour. Malgrat que el seu punt de partida és una mica irreal, la presidència de Kirkman té lloc en un context difícil -com l’actual al país nord-americà- on el seu rol d’independent és clau per a la reforma del sistema polític.
No és menor la diferència de traducció entre la versió en anglès i el títol a Espanya. No és el mateix un supervivent designat -títol original que fa referència al membre del gabinet presidencial que no pren part d’un acte públic de primer nivell per prevenció en cas d’un atemptat massiu- que un successor designat. Potser és que al nostre país estem més acostumats al fet que la confecció de llistes electorals o l’elecció de nous lideratges passi per decisions centralitzades. De fet, les primàries organitzades sovint per alguns partits fan flaire de revestiment democràtic; de vernís capil·lar per amagar la pulsió autoritària dels grups interns que controlen els aparells partidaris. Personalment, crec que els partits amb una organització territorial més treballada són aquells que acostumen a democratitzar-se de millor manera, perquè la descentralització és la millor manera de vigilar qualsevol poder central.
Les primàries a Junts són un exemple d’aquests vicis. Un partit a mig construir, sense massa estructura, aprofita per corregir les seves primàries a través dels pactes interns dels seus grups interns. Una vergonya amb llum i taquígrafs; un exercici de màrqueting democràtic que acaba malament. La votació sobre la candidatura a la presidència de la Generalitat va ser guanyada per Laura Borràs, que finalment anirà a la llista per Barcelona en el lloc numero 2 -per darrere de Carles Puigdemont-. Si això no és prou absurd, les primàries a les llistes per Barcelona les va guanyar Joan Canadell, famós per creure que Colom era català i que l’any 2016 advertia que potser Donald Trump seria un bon President dels Estats Units. Canadell es comporta als mitjans com si fos el successor designat per Borràs i Puigdemont, en cas que la primera sigui finalment inhabilitada pel presumpte cas de corrupció pel que la investiga el Tribunal Suprem. El ministre Salvador Illa, de fet, també ha estat nominat candidat a correcuita per a millorar les perspectives electorals del PSC i diu que farà la precampanya des del seu despatx del Ministerio.
El resultat del procés de primàries a Junts és preocupant en tant que el centredreta independentista retrocedeix en termes de democràcia interna i ressitua la seva línia ideològica al costat de la dreta més conservadora, promovent creences essencialistes i pseudohistòriques com les que representa l’Institut Nova Història. Sobretot, perquè el panorama que se’ns presenta després de les eleccions necessitarà fórmules polítiques que posin els drets socials, la sortida a la crisi i la salut al centre de l’acció del govern.
Aquesta nova etapa caldria defugir del populisme, de les solucions màgiques i de buscar totes les culpes a 600 quilòmetres. Alguns discursos recorden les consignes dels brexiters, més centrats en un nacionalisme intolerant i reactiu que en un projecte polític constructiu. La simplificació dels fets i l’amplificació de les victòries pròpies és un risc de la polarització del món actual. Per citar un exemple, encara no m’explico l’eufòria del Ministre d’Agricultura i Pesca -i d’alguns prohoms del seu partit- per l’acord amb el Regne Unit sobre el Brexit. El sector de la pesca a Galícia primer va parlar d’alleugeriment, per afirmar dies després la seva preocupació en relació al futur immediat. La realitat és crua i no entén de fórmules màgiques.
Tornant a Catalunya, les eleccions produiran un Parlament ajustat, on el primer lloc estarà disputat per tres grans espais electorals que obtindran al voltant d’un 20% dels vots. El que encara no sabem és quines majories parlamentàries podran bastir una alternativa, que passarà amb tota seguretat per una coalició de govern. Els pactes i el diàleg -entre forces i entre governs- estaran inexorablement al centre del debat polític. Encara que alguns successors designats es trobin més còmodes parlant de veritats alternatives.
Catalunya Plural, 2024 
