Els rumors sobre la convocatòria de les eleccions a l’inici de la setmana eren diversos i contradictoris. A mesura que passaven els dies, però, tot semblava indicar que la decisió que prendria la Taula de partits seria la que finalment s’ha pres avui.
Si dilluns no hi havia cap partit polític que s’oposés frontalment a celebrar els comicis el 14-F, de cara a dijous només el PSC optava per mantenir la data marcada en el calendari; parlem de partits polítics, és clar, perquè els sindicats (CCOO i UGT), Foment, i Pimec, instaven a l’Executiu a preservar la data de les eleccions. Javier Pacheco (CCOO), en aquesta línia, es posicionava en el seu compte de Twitter que les eleccions eren necessàries «La salut i l’economia necessiten lideratge polític i més recursos econòmics»; mentre que el secretari general d’UGT, Camil Ros, afirmava que «Si ara és un mal moment, posposar-les seria molt pitjor».
El president del síndic de Greuges Rafael Ribó exigia, per la seva banda, que els partits polítics havien de fer una “renúncia a qualsevol ús electoralista” de la data de les eleccions, i els emplaçava, en la reunió que ha tingut lloc aquest matí, a prendre una decisió consensuada. Però ja era massa tard. Segurament, un any tard.
Ni “dret a la vida” ni “dret a la democràcia”: política i més política
No hi ha cap dubte que, seguint criteris estrictament epidemiològics, era millor endarrerir la data de les eleccions. No hi ha cap expert, ni cap persona amb sentit comú, que no consideri oportú evitar aglomeracions en l’actual context. Però seguint aquesta lògica, a l’ajornament de les eleccions també l’hauria de seguir el tancament de les escoles, dels comerços i, sobretot, la prohibició per a desplaçar-se al lloc de treball. Avui, com en l’inici de la pandèmia, les fotografies d’aglomeracions als transports públics dels principals nuclis urbans es repeteix dia a dia.
Una de les lliçons apreses en tots aquests mesos és que en els nostres sistemes politicoeconòmics, la democràcia es pot aturar però l’economia, no. Seguint criteris epidemiològics (si per criteris epidemiològics s’entén que la principal prioritat d’un govern sigui la de frenar l’epidèmia a tot cost) segurament s’hauria d’actuar com va fer la Xina. Però estem a Catalunya, i cap partir volia quedar-se sol en la defensa del manteniment de la data de les eleccions per por de ser acusats d’avantposar els interessos partidistes als interessos sanitaris. Un raonament que s’ha de fer extensible a les decisions polítiques preses per tots els governs – siguin del color que siguin – durant la pandèmia.
És difícil de preveure a qui pot beneficiar i a qui pot perjudicar el canvi en la data de les eleccions. A priori, i si partim del fet que el PSC era el partit amb més interès per a mantenir la data de les eleccions, en seria també el principal partit perjudicat de l’ajornament. Ciutadans, per la seva banda, i davant del desolador escenari electoral que li projecten les enquestes, en podria ser el principal beneficiat, ja que guanyaria temps extra de vida per a repensar el seu missatge de campanya. Però ningú pot anticipar, encara, en què canviarà l’escenari polític d’aquí a les portes de l’estiu.
Es podria especular que amb l’increment del nombre de persones vacunades els contagis disminuiran, i, el que és important, el nombre de morts per COVID-19 decreixeran substancialment. De cara al maig, si tot va mínimament bé, la població de major risc ja hauria d’estar immunitzada. Si aquestes prediccions sanitàries es compleixen, la campanya electoral pivotarà, llavors, al voltant de qui s’endú els rèdits (o els demèrits) de la campanya de vacunació.
Si les previsions del ministre de Sanitat Salvador Illa que al voltant del 70% de la població estaria vacunada en entrar l’estiu es compleixen, el candidat socialista en podria sortir reforçat. Però també es pot mirar des d’una altra perspectiva: si el Govern es reactiva i Pere Aragonès aconsegueix erigir-se enl gestor eficient que pretén ser, podria capitalitzar la campanya de vacunació com a mèrit propi i guanyar unes eleccions que semblava que se li complicaven cada vegada més.
En tot cas, amb la decisió presa i amb la nova data fixada pel 30 de maig, només queda fer-se preguntes en dos sentits. Per un costat, cal preguntar-se què es podria haver fet diferent per haver evitat aquesta situació: dividir la jornada electoral en dos o tres dies? Planificar xarxes horàries per diferents grups d’edat? Facilitar una campanya massiva de vot per correu amb més antelació? Multiplicar els recintes de votació?
Per l’altre, assumir un debat que només s’ha formulat superficialment, i massa sovint per part d’aquells que diuen defensar la llibertat quan el que pretenen és imposar-ne una versió extremadament restringida: quins han de ser els límits dels drets fonamentals? Com s’estipula la jerarquia de prioritats, i, sobretot, qui l’estipula? Quin ha de ser el rol dels experts sanitaris en les pandèmies? Com s’escullen els experts sanitaris que han de prendre la veu dels polítics, quan ben sovint tenen opinions contraposades?
Són preguntes que ara potser ja arribem tard a respondre, però tenint en compte que aquest ha de ser el segle de les pandèmies, potser caldria que ens anéssim formulant.
Catalunya Plural, 2024 
