Completar els apunts d’història amb una part que no ens van explicar a classe i visibilitzar aportacions absents en “el relat imperant al voltant d’allò gitano”. Són estratègies amb les quals Sílvia Agüero (Madrid, 1985) i Nicolás Jiménez (Madrid, 1968) ens conviden a fer miques el mantell d'”estereotips, rumors i mites que defineixen la imatge pública de les persones gitanes”.
Recentment han publicat Resistències gitanes (Libros.com, 2020), “una aportació a la contra narrativa” des de la gitanitat i una reivindicació de l’ésser i viure del poble gitano, una minoria ètnica -la més gran de l’Estat i d’Europa- marcada per segles de persecució i marginació que no han quedat relegades al passat.
Segons l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea, nou de cada deu persones gitanes viuen en situació de pobresa. Els seus impactes es mosseguen la cua amb els de la segregació urbana i educativa i, denuncien Agüero i Jiménez, es perpetuen amb polítiques que problematitzen a la població gitana en lloc de l’antigitanisme.
Denuncien un intent d’extermini cultural del poble gitano. Es tracta d’un fet històric o parlen del present?
Nicolás Jiménez: L’epistemicidi continua. Segueix soscavant la nostra cultura. Per exemple, tot i que amb l’adveniment de la democràcia s’han protegit i promocionat les diferents llengües minoritàries que es parlen a l’Estat espanyol, no s’ha fet res per donar suport a la recuperació del romaní, que és l’idioma del poble gitano. Tampoc hi ha cap política que afavoreixi la investigació de la cultura gitana ni es promocionen les diferents arts d’artistes gitanos. Les aportacions de les persones gitanes s’amaguen.
L’epistemicidi contribueix a generar la idea que la població gitana no som un subjecte polític, sinó només un grup marginal, sense més que problemes de la desestructuració social i la pobresa. Si ho buides de contingut ètnic, epistemològic, de coneixement, de transmissió de ciència i d’art, el converteixes en un objecte de la feina social. Se’ns s’enfoca llavors des del problemàtic de la població gitana: no des dels problemes que patim les persones gitanes, sinó des dels problemes que percep la resta de la societat respecte de la població gitana; el que molesta a les ments ben pensants de la presència de gent gitana -que es vegi gitana- al seu entorn.
Són crítics amb el que consideren una “falta de voluntat política d’assumir com a propis els problemes que afecten específicament la població gitana”. No ho fan els plans de polítiques públiques dirigits específicament a millorar la qualitat de vida de la població gitana?
Silvia Agüero: Aquestes polítiques no volen acabar amb l’antigitanisme. El contingut d’aquests plans és, més que el que necessita la població gitana, el que necessita la població paia per alliberar-se d’aquests éssers sorollosos que som els gitanos, que molestem. Per què en parlar d’habitatge no parlen que a cada ciutat hi ha un gueto delimitat per barreres naturals o posades a propòsit i que són els barris pels quals ningú vol passar, per què estan bruts i la gent sol estar molt al carrer, per què els habitatges són molt petites o són infrahabitatges? També es van crear en algun pla i no han tingut manteniment mai més, per exemple.
NJ: En els estats de la Unió Europea hi ha unitats administratives que gestionen aquestes estratègies nacionals i cap està dirigida per una persona gitana. Si aquests diners s’inverteix amb perspectives de desenvolupament, pensant en l’emancipació del poble gitano, han de fer possible l’apoderament de les persones gitanes. Podria haver-hi museus de cultura gitana, estudis gitanos, que el romaní s’ensenyés a les escoles o una televisió o emissora de ràdio gitana, igual que hi ha autonòmiques, perquè tot això al final el que genera és una economia que beneficia persones concretes.
Jo he de buscar-me la vida al mercat o en el que pugui, no tinc possibilitat d’ensenyar romaní, la llengua del poble gitano, en una escola, amb el salari que això implica, per exemple. Són injustícies que hem de reconèixer i afrontar. Si tenim pitjor salut autopercebuda entre la població gitana respecte al conjunt de la població, el que no es pot fer és gastar-se els diners en fer cursos de conscienciació o de promoure que es deixi el consum de tabac. Això a qui beneficia és a les ONG que fan aquests cursos. Hi ha conductes antigitanes entre el personal sanitari, cal tallar-les, i falten professionals gitanos i gitanes en les professions sanitàries, ja que dóna suport acadèmicament i econòmicament a noies i nois, des de l’inici de la secundària, molt fortament.
Davant les barreres del racisme antigitanista, molt evident en el mercat laboral, per exemple, quines resistències arma actualment la població gitana? Com afronta l’exclusió econòmica?
SA: Molta gent viu de la venda ambulant. Moltes dones amb el que venen aquest dia, ja fan el menjar d’aquest dia. És la supervivència que ens hem buscat. També hi ha sobrerepresentació de gitanes en els treballs feminitzats més precaris com la neteja. Cada dia que una persona gitana posa un plat a taula, és resistència. Cada dia que estem vius, és resistència enfront de l’antigitanisme institucional i patriarcal. Moltes vegades se’ns tracta als activistes com uns éssers allunyats de l’antigitanisme i res d’això. Tant Nico com jo ho patim i els dos estem a l’atur.
NJ: La població gitana hem tingut la capacitat de mantenir una estructura de suport familiar, basada en valors que no són economicistes. No som els únics que mantenim aquesta forma d’organització, també els pobles nadius mantenen les seves epistemes i formes de vida. Ara es porta el triomf de l’individualisme, de la persona que per si sola arriba a no sé on amb el seu esforç, i no s’adonen que és un instrument del capitalisme, que ha calat en tota classe d’ideologies. Aquesta societat ens porta a convertir en un negoci la cura dels nens i de la gent gran i quan ve una pandèmia, se’ns en van els vells que és una meravella… Perquè només s’ha pensat a fer caixa i en alliberar als que estan en edat de produir perquè produeixin i paguin els seus bons diners en cures que en realitat no es reben.
El mateix amb els nens i nenes: la residència com més temps millor en escoles, instituts, universitats… A conveniència de qui? A qui fa feliç que per poder exercir un ofici hagis de fer un màster? Amb aquest allargament en un centre universitari el que s’està fent és caixa, no se t’està ajudant que tinguis una millor vida. Plantejar alternatives a això és bo per a tothom. Això que tenim una pagueta tots els gitanos, doncs potser sí que ens l’haurien de posar per ensenyar-vos una altra manera de viure [riu].
Consideren doncs que la gitana és una forma d’estar al món intrínsecament anticapitalista?
SA: Sense romantitzar! A ningú li agrada no tenir per menjar el que et ve de gust en aquell moment i a ningú li agrada viure en una barraca.
Hi ha resistències encapçalades per les dones gitanes?
SA: Una cosa que la teva mare i la teva àvia et diuen és que portis els diners tu i que no deixis que t’exploti ningú. I no es refereixen només al marit, es refereixen al fet que no hagis de treballar per a un paio en una empresa deu hores.
Quines són les bases del feminisme gitano?
SA: Des del feminisme gitano s’entenen les coses d’una altra manera, cal contextualitzar d’on parteixen les dones feministes paies blanques i d’on partim les dones gitanes. Potser per al moviment feminista paio-blanc-hegemònic cal lluitar per la igualtat de salaris, però les dones gitanes estem lluitant per una entrada al mercat laboral i alhora no puc fer una lluita per la igualtat sense els homes gitanos -tot i que crec en els espais no mixtos- perquè els nostres nens són els més aturats per perfil racial al carrer, per la policia, per les institucions.
El patriarcat és tan present en el poble gitano com en les altres cultures. No més, igual. Si haguéssim de fer un retrat robot del patriarcat, com seria? Seria Trump. Hi ha un patriarcat fent lleis contra totes les dones i el feminisme hauria de ser un lloc en el qual les gitanes ens sentim segures. Però no ho és.
L’antigitanisme té alguna particularitat respecte a altres formes de racisme?
SA: L’antigitanisme és el racisme més banalitzat.
NJ: Qualsevol pot fer acudits de gitanos a prime time. I no passa res.
SA: I no només és que no passi res, sinó que fins a un ministre, com va fer Pedro Duque, dóna suport al mediocre humorista de Rober Cellers, dient que són només unes bromes.
NJ: Cosa que no passaria si els acudits haguessin estat sobre jueus, per exemple.
SA: O sobre persones negres.
NJ: L’antigitanisme és practicat, promogut i mantingut per les estructures socials i les polítiques, que ens deixen fora. És el racisme més socialment justificat, ningú s’escandalitza per les situacions que vivim la població gitana. Tothom es tira al carrer a protestar per l’assassinat de George Floyd, però una setmana després assassinen una persona gitana [Daniel Jiménez] en una comissaria d’Algesires, a Espanya, i s’arxiva la denúncia. I dic assassinat perquè una persona que està sota custòdia policial no es pot suïcidar; hi ha protocols per evitar-ho, i si s’ha suïcidat, cal procedir a investigar-ho.
SA: En aquesta mateixa comissaria també va morir un jove, que no era gitano, Imad Eraffali. EERA marroquina. Ui, mira que racistes els policies dels Estats Units! Neguem l’antigitanisme perquè ens afecta gaire. L’antigitanisme institucional és gravíssim. Hi ha un fracàs escolar del 67% a secundària.
Com s’explica una taxa tan elevada d’abandonament escolar?
NJ: L’explicació oficial és que les famílies gitanes no estan conscienciades. I llavors fan programes de conscienciació a les famílies i de seguiment escolar, és a dir, de perseguir els nens i les nenes. Però no es fa cap plantejament estructural per canviar aquest sistema educatiu, que està fallant. Com pot ser que any rere any hi hagi escoles amb el mateix fracàs escolar entre l’alumnat gitano? Això succeeix quan relegues els alumnes a la part de darrere de l’aula, quan no els dónes importància, quan no els mires amb atenció i amb afecte, quan no els escoltes …
SA: Quan els mires amb por, amb racisme, amb antigitanisme. És una heroïcitat que les nostres nenes i nens segueixin al col·legi amb l’antigitanisme que pateixen, amb professores i professors que no estan exempts d’això, perquè són persones com les altres.
La segregació és un dels problemes de base?
NJ: Les persones gitanes no viuen en aquests barris perquè hagin decidit viure allà. Històricament hi havia barris en què les famílies gitanes decidien viure, les anomenades gitanalles: Triana a Sevilla, al carrer de la Cera a Barcelona, el Rastre a Madrid… Però això no és així des dels anys 50-60. Aquests barris s’han anat hipsteritzant, expulsant la població gitana d’allà, del centre de les ciutats o de llocs bonics. Les autoritats han decidit construir guetos, que han servit per generar pelotazos urbanístics. Aquestes polítiques urbanístiques han consistit a allunyar els gitanos i portar-los a barris sense equipaments ni serveis de neteja amb la freqüència d’altres barris. En directe tenim el conflicte en la Cañada Real, amb els limitadors de tensió de Naturgy.
SA: Van ja tres nens ingressats amb símptomes de congelació i no sé quants per inhalació de fums, després de tres mesos sense llum. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Ayuso, ho ha justificat perquè diu que els qui hi viuen són delinqüents i que viuen així perquè volen.
NJ: No hi ha una contestació social ni una atenció mediàtica apropiada a les dimensions del problema, perquè són moros i gitanos. Al poder li ve molt bé que hi hagi un lloc que tothom assenyali com el supermercat de la droga.
Catalunya Plural, 2024 
