El recull d’imatges esfereïdores de Bosco alerten no només sobre la descomposició en aquest territori, amb un reguer de morts, sinó així mateix sobre la impotència i sovint complicitat de les autoritats mexicanes. Però el fotoperiodista, que porta una desena d’anys recorrent conflictes al món, ja està treballant sobre una violència més propera com és la provocada per la quarta de les màfies italianes: la menys coneguda Società Foggiana de la regió de Pulla d’on ell n’és originari.
La quarantena de fotos que es podien veure al convent de les Mínimes de Perpinyà de Guerrero, l’Estat oblidat (premi Visa d’Or Humanitària 2020 de la Creu Roja Internacional) potser eren de les més dures d’un certamen que, ja de per si, no és un passeig amable sobre l’estat del planeta. No són pas les que es van publicar a l’agost al reportatge del setmanari francès Le Figaro magazine que va escriure el periodista Vincent Jolly. En aquest cas, hi havia dos eixos però sense ensenyar directament la violència: d’una banda, l’abans mítica ciutat costera d’Acapulco ara patrullada per la nova Guàrdia Nacional del president Andrés Manuel López Obrador per contrarestar els diferents càrtels; de l’altra, els pobles amagats de Sierra Madre del Sur on aquests càrtels es fan seus els territoris i les poblacions indígenes creen els seus propis grups d’autodefensa per intentar evitar de ser desplaçats. Enmig de tot això, l’omnipresent conreu de l’amapol·la d’on se n’extreu l’heroïna i malgrat que el consum hagi baixat als Estats Units en favor dels opioides. El 60% de l’heroïna mexicana continua provenint de les plantacions de Guerrero perquè els camperols no tenen alternatives.
Per això, els càrtels dels Estats veïns de Jalisco i Michoacán, o de més lluny com Sinaloa, hi van anar arribant mentre a la resta del país es recomponien les màfies en una lluita fratricida que segueix derivant en multitud de grups criminals: dues-cents operatius a tot el país segons organitzacions independents; una vintena a Guerrero.
“La gent simplifica massa sovint el fenòmen de la violència als països llatinoamericans, sigui Amèrica Central o Sud-amèrica”, ens explicava un jove i afable Alfredo Bosco a la terrassa-bar del festival quan aquests establiments encara no s’havien tornat a tancar a França a causa de la pandèmia de la Covid. “Però el que passa als barris brasilers no és el mateix que el que passa a Caracas, i la situació no és la mateixa a Guatemala, o a Hondures, o a l’Estat mexicà de Guerrero. Fins i tot, la situació a Guerrero és diferent comparada amb d’altres Estats del país. El nombre d’homicidis a Tijuana i a Acapulco potser sigui el mateix, però el que ocorre diàriament és diferent”. Bosco parla amb coneixement de causa perquè el 2015 va realitzar un altre reportatge fotogràfic al barri de Petare de Caracas, el major assentament de barraques de Llatinoamèrica i al qual ens hi referíem l’any anterior amb la també fotoperiodista Adriana Loureiro.
Catalunya Plural, 2024 
