S’han escrit un gran nombre d’articles sobre els esdeveniments dramàtics de l’assalt al Capitoli dels Estats Units. Hem pogut seguir en directe l’atac incitat per Donald Trump, veure estupefactes la passivitat de les forces de seguretat, constatar la debilitat de les institucions democràtiques americanes i compartir la commoció d’un immens nombre d’americans i ciutadans del món davant l’agressió al símbol ―sagrat, per a molts americans― de la seva democràcia.
Llegint la multitud d’articles veiem que emergeixen diferents raons que intenten d’explicar el sobresalt viscut: la incitació permanent de Trump als seus seguidors afirmant que han estat unes eleccions robades, la invenció de teories conspiratives de tota mena del segrest del vot dels americans, l’insult permanent i la incitació a l’odi contra els demòcrates i Joe Biden. Tot plegat és cert, però cal recordar que Trump ja feia més d’un any que afirmava que les eleccions serien un frau, que el vot per correu també, que els demòcrates estaven sotmesos als règims comunistes de Veneçuela i de la Xina, i moltes altres coses que anaven contra tot principi comunicatiu honest i ètic. I tot això amb el silenci de molts.
Mentir, mentir, mentir fins que aquella mentida repetida tantes i tantes vegades es converteixi en veritat per a grans sectors de la població. Mentir, mentir, mentir per manipular l’opinió pública i convèncer-la, sense cap mena d’escrúpols, sense cap mena d’integritat, sense límits. Mentir com feien i fan els règims autoritaris o totalitaris. Però la pregunta que ens hem de fer és la següent: ¿és possible mentir d’aquesta manera en una democràcia liberal, en la més antiga i tal vegada més sòlida democràcia del món?
Hem estat a punt de seguir en directe un cop d’estat incitat pel mateix president amb la intenció de canviar els resultats d’unes eleccions. La democràcia americana ―imperfecta com totes, però la més antiga― ha estat capaç de resistir ―almenys per ara― les temptacions autoritàries de Trump. La democràcia americana es basa, en primer lloc, en els cheks and balances, és a dir, en la independència de cada un dels tres poders ―legislatiu, executiu i judicial―, però, alhora, en la vigilància i interrelació entre els tres. En segon lloc, es basa en les llibertats de tota mena ―religiosa, associativa i d’expressió i d’informació―, assegurades en la Primera Esmena de la Constitució americana. La premsa i els mitjans de comunicació tenen actualment una mínima regulació i, a hores d’ara, només queden algunes normes per a evitar la concentració dels mitjans. Als Estats Units, pel que fa a la llibertat religiosa, associativa, política i informativa, la Primera Esmena prohibeix qualsevol mena de llei que pugui limitar-ne l’exercici.
Els cheks and balances han funcionat ―amb moltes dificultats―, però han aconseguit que el rule of low ―l’estat de dret― hagi resistit davant l’intent de cop d’estat de Trump. I els mitjans d’informació i les xarxes de comunicació?
Timothy Snyder, professor a la universitat de Yale, va escriure un article de referència en el New York Times, el passat 9 de gener, titulat «The American Abyss». És un text indispensable per a entendre la profunda crisi americana i, en un paràgraf, diu això: «La postveritat és el prefeixisme, i Trump ha estat el nostre president de la postveritat. Quan renunciem a la veritat, concedim poder a aquells qui tenen riquesa i carisma per a crear espectacle al seu voltant. Sense acord sobre alguns fets bàsics, els ciutadans no poden formar part de la societat civil i permetre’s defensar-se (…). La postveritat desgasta l’estat de dret i convida a un règim de mites.»
Tot i que la Primera Esmena limita molt la legislació dels mitjans de comunicació, des de 1949 a 1987, als Estats Units, el FCC, Comissió Federal de Comunicacions va obligar els operadors de mitjans de comunicació que utilitzaven l’espectre radioelèctric (primer la ràdio i després la televisió) a complir un seguit de normes per a assegurar que la informació política was honest, equitable, and balanced. Era la Fairness Doctrine i els mitjans privats estaven obligats a assegurar una informació professional, honesta i equilibrada, sense prendre posicionaments polítics o sense premiar determinats partits en detriment d’altres. Ronald Reagan va ser qui va posar fi a aquesta llei que havia garantit fins aleshores un cert control dels grans mitjans de comunicació. A partir d’aquell moment comença la «partidització» d’uns quants mitjans de comunicació. Primer foren les ràdios que donarien veu a posicions molt extremes de caràcter religiós, fonamentalista i d’extrema dreta i, deu anys més tard, ens trobaríem amb la Fox News, dirigida per Roger Aliens, que es convertiria en la gran màquina de consentiment i adoctrinament del món conservador i republicà als Estats Units.
Més tard vindria l’esclat de les xarxes de comunicació electròniques i les xarxes socials. Desapareixien, en part, els «mediadors» ―els mitjans― en la cadena del procés i fenomen comunicatiu. Molts teòrics de la comunicació pensaren que s’obria una nova era de llibertat i que els ciutadans convertits a la religió cibernètica serien els nous «protagonistes» d’un món més lliure. I tenien una part de raó: gràcies a internet i a les xarxes socials es donaven unes condicions, impensables només fa vint anys, de comunicació massiva i lliure o, com deia l’actual ministre d’Universitats, Manuel Castells, d’autocomunicació de masses. Sens dubte, el paisatge comunicacional i l’esfera pública del món havien canviat notablement, però aquests experts no varen intuir que paradoxalment els nous mitjans podrien convertir-se en veritables paranys, una espècie de cavalls de Troia, de la democràcia i de la llibertat que predicaven. La xarxa es convertia en una nova mena d’esfera pública sense cap segell de qualitat, per on circularien tota mena de continguts, on determinats relats i narratives, que haurien pogut quedar tancats en grups molt petits, accedien al gran públic. És llavors que aquests grups minoritaris van trobar les noves finestres per a enviar els seus missatges. Als Estats Units, la suma de la Fox News més l’agitació «trumpista» del twitter i de les mentides de tota mena, conspiratives de determinats grups d’extrema dreta, han estat la base del seu moviment populista, antiliberal i autoritari.
La xarxa, en certa manera, ha quedat segrestada per relats molt extremistes, sense cap mena de contrast ni cheking, tasca que havien dut a terme els mitjans tradicionals. Trump utilitza el Twitter perquè els seus missatges no passin, d’aquesta manera, per cap control de qualitat de la informació. Ha pràcticament anul·lat les rodes de premsa i ha atacat els mitjans de comunicació. L’assalt al Capitoli ens deixa, entre moltes imatges, la crema de càmeres de televisió per part dels seus seguidors, que recorden els actes del règim nazi.
Trump ha utilitzat la Primera Esmena de la Constitució Amèrica, que garanteix la total llibertat d’expressió i informació, per mentir sistemàticament i per anar contra els mitjans de comunicació. La pregunta que em faig és si les democràcies liberals han de permetre que, en nom de la llibertat d’expressió, es pugui mentir de manera sistemàtica enganyant i manipulant la ciutadania. Em pregunto si les democràcies liberals podran sobreviure al deteriorament d’una esfera pública nafrada i podrida per les mentides derivades de la postveritat.
Snyder en acabar el seu article diu: “Estats Units no sobreviurà a la gran mentida només perquè un mentider estigui separat del poder. Necessitarà una replurarització mediàtica i un compromís amb els fets com a bé públic.”
No ens caldrà prendre determinades decisions per a evitar el segrest de l’esfera pública pels predicadors de l’odi, pels polítics que fan de la mentida el seu full de ruta, pels mitjans que, cercant la màxima audiència, es rendeixen davant l’«Altíssim del poder i del diner»?
Josep Maria Carbonell és Professor de la Facultat de Comunicacio i Relacions Internacionals – Blanquerna
Catalunya Plural, 2024 
