“Si m’haguessin dit abans de descobrir que era trans què em tocaria viure, no sé què se m’hauria passat pel cap. Ningú transiciona per a estar en aquesta situació. Hauria ‘destransicionat’? Amb tot el dolor: possiblement”. Aquesta piulada va ser publicada per Rosa María García un dia després que l’escriptora Lucía Etxebarría li dediqués un polèmic vídeo a xarxes, en el qual va negar la seva condició de dona i va preguntar les seves seguidores d’Instagram si “us quedaríeu soles amb Rosa María en un bany”. El pecat de Rosa María? Ser una dona trans no binària i penjar un vídeo explicant la seva primera experiència a un lavabo de dones.
El post, que va rebre el suport d’altres referents culturals com Paz Vega, començava amb el relat de la violació que va patir la mateixa Lucía Etxebarría. Poques línies després, l’escriptora feia referència al cos de Rosa María i al seu “penis funcional” per a després preguntar les seves seguidores si se sentirien segures compartint bany amb ella. D’aquesta manera, seguia les petjades de la dirigent del Partit Feminista d’Espanya, Lídia Falcón, qui va assegurar que el moviment trans empeny a la pedofília i a la violació. “Homes disfressats de dones”, que pretenen “esborrar a les dones” o que es colen en espais femenins “per a agredir o violar” són algunes de les afirmacions estrella del col·lectiu TERF (Trans-Exclusionary Radical Feminist, per les seves sigles en anglès).
Els drets de les persones trans a triar la seva identitat de gènere i viure-la plenament s’han convertit en un debat en el si -i fora d’ell- del feminisme, que ha esclatat amb força a les xarxes, impactant fortament contra les persones trans que, a nivell personal, reben sovint atacs i vexacions. Persones com Rosa María, que explica que “no és la primera vegada que em passen aquesta classe de coses, arribant fins i tot a exposar nus meus”. Diu que no s’ho pren com una cosa personal, “és només per pertànyer al grup al qual pertanyo”. Però les crítiques TERF cap al col·lectiu trans acaben, sovint, impactant sobre persones i qüestions relatives a la seva intimitat.
Ja sigui si s’hormonen o no, si decideixen operar-se o no, la classe de vida que porten, “tot és objecte de debat a xarxes. Sembla que sigui pecat parlar de la teva autonomia corporal i qualsevol persona que estigui explorant la seva identitat sofreix molta estigma”, reflexiona Rosa María. Aquesta doctoranda en filosofia compta amb més de 10.000 seguidors a Twitter i usa aquesta xarxa social i l’altaveu amb el qual compta per a ajudar persones trans que tenen dubtes sobre el seu procés o identitat. “Em segueix molta gent i això m’exposa molt. La personalització dels atacs és una part important per a entendre com funciona l’assetjament”, apunta Rosa María.
Después de un proceso de años, llega una época en la que te toca asumir que eres trans. Y un buen puñado de gentuza quiere eliminarte, por supuesto.
Y un día te encuentras con que una escritora conocida te acosa, y una actriz que te criaste viendo la ayuda y felicita.
Bien. pic.twitter.com/MNDR9rVTds
— Rosa María García (@__erosgarcia) January 11, 2021
Twitter, un camp de batalla
Les xarxes socials són les trinxeres de moltes polèmiques i missatges d’odi, i l’assetjament a les persones trans no és l’excepció. Twitter pot ser l’escenari d’atacs molt virulents i també de les mostres de suport. “Hi ha qui sofreix un assetjament i usa les xarxes per a denunciar-ho o qui es torna víctima d’una persona que no la coneix de res i qüestiona la seva vida i identitat”, resumeix Cristian Carrer, psicòleg social i coordinador tècnic del Observatori Contra l’Homofòbia (OCH).
“Hi ha dones, que es denominen feministes, i consideren que l’existència de les persones trans les fa perdre privilegis i no ho porten gens bé”, considera Carrer, qui opina que les xarxes només fan que augmentar la virulència i la tensió d’uns debats que “segurament no són representatius del món real”. Així ho consideren també des del compte Radfem Transinclusivo, un perfil de Twitter que va ser creat per diverses persones en constatar que “falten moltíssims espais segurs per a les persones trans, a les xarxes i fora d’elles”. Des d’aquest compte, treballen per fer costat les persones trans víctimes d’assetjament, així com a fer pedagogia i intentar fomentar el diàleg. Però no sempre ho aconsegueixen.
“L’origen dels atacs a les persones trans està en la por al que no s’entén. Per això els atacs al col·lectiu van dirigits a les persones que el formen perquè els seus cossos encara són objecte d’estigma social. I, a les xarxes ja ens hem acostumat al fet que desprestigiar algú sigui un argument vàlid quan no es defensen més que fal·làcies”, apunten. Rosa María assegura que està farta de rebre comentaris sobre el seu cos com si fos un objecte polític vàlid per al debat. “Que si la grandària del meu pit, que si com són els meus genitals…les trans sembla que estiguem atrapades en contradiccions socials”, reflexiona la filòsofa. “Cada persona funciona com funciona el seu cos i la transició comporta riscos difícils, molts d’ells assumibles i altres no. Cada qui s’atura on considera i no per això s’és menys vàlid”.
¿ Una persona que mantiene anatomía masculina 100% puede entrar en espacios seguros para mujeres? ¿La seguridad de las mujeres y de las niñas se tiene que someter a la identidad sentida y a lo que una persona dice o cree que es?
— Lucia Etxebarria (@LaEtxebarria) January 12, 2021
Altaveus desiguals
La polèmica del vídeo de Lucía Etxebarria sobre Rosa María va derivar en dos hashtags a Twitter: #YoApoyoaPazVega i #YoApoyoaRosaMariaGarcia. El mateix instrument, però amb resultats desiguals. A una setmana dels fets, la primera etiqueta es trobava en més de 26,000 tuits, mentre que la segona no arribava als 10,000. I és que els altaveus i l’abast de les protagonistes de la història tenen poc a veure entre ells. Lucía Etxebarría compta amb 93.600 seguidors en Twitter i podria ser considerada referent cultural per moltes persones de parla hispana. “Són persones amb molta influència per la seva activitat professional, amb molts seguidors, i és preocupant i perillós que els que tenen aquest altaveu distribueixin missatges d’odi”, opina Cristian Carrer, del OCH.
Precisament aquesta associació va interposar a l’inici de l’any una denúncia per presumptes delictes d’odi contra Lídia Falcón per la seva intervenció en el programa El Gato al Agua (Interconomía), on va relacionar al col·lectiu trans amb la pedofília i la violació. “No podem permetre que unes certes persones gaudeixin d’un altaveu per a usar-lo d’aquesta manera”, considera Carrer, qui opina que persones com Lucía Etxebarría i la seva capacitat per a viralitzar missatges, “tergiversen el debat”. En opinió del compte Radfem Transinclusivo, un sector amb gran potència mediàtica “s’ha erigit com a representant del feminisme sense que ningú l’hagi nomenat, mentre que tracta el feminisme que fa costat a les persones trans com si fóssim misògines cuidapenis”.
Mentre a les xarxes el debat es viralitza i es virulenta, allò que succeeix en el món digital no deixa de tenir repercussions en la vida analògica. “Al sofà ens embravim, perquè no mirem als ulls a qui ens dirigim. Però darrere de les pantalles hi ha persones”, opinen des de Radfem Transinclusivo. “Es coneixen molts casos de suïcidis motivats en part per aquesta mena d’assetjament digital”, recorden. A pesar que 2021 pot ser un any important per a l’eliminació dels discursos d’odi a xarxes, a través d’una proposta de llei de Podemos, i per l’esperada entrada en vigor de la llei Trans, “la legislació no és suficient per a acabar amb l’assetjament. És una cosa que les dones sabem bé”, diuen des del compte de Twitter.
Per a revertir aquesta situació i equilibrar la balança entre els altaveus, tant des de Radfem Transinclusivo com des del OCH posen l’accent en l’educació com a factor clau. Igualment, es necessita que cada dia més persones trans puguin arribar a visibilitzar-se com a mestres, actrius, cantants, escriptors o polítiques perquè els referents culturals, polítics i socials deixin de ser eminentment cis i heterosexuals. Però mentre el canvi no es doni, Rosa María té clar que la lluita comença des de dins: “les persones trans hem de ser nosaltres mateixes, perquè això és el que ens canviarà la vida. El món és aquí i és com és; el nostre món interior és l’únic que podem canviar”.
Catalunya Plural, 2024 
