Tampoc no hi ha un gran vencedor d’aquesta vetllada gravada i difosa des dels studis de Canal+ a París sense públic, però amb quasi tots els premiats presents, perquè les principals categories es troben bastant repartides: direcció per a Maïwenn per ADN; guió per a Stéphane Demoustier per La Fille au bracelet; millor imatge per a Hichame Alaouié per Été 85, de François Ozon; premi ex aequo de millor actriu per a Martine Chevallier i Barbara Sukowa per Deux, de Filippo Meneghetti, que a més guanya com a millor primera pel·lícula; premi de millor actor per a Sami Bouajila per Le Fils, del tunisià Mehdi Barsaoui. Mentre que la pel·lícula d’animació Josep, d’Aurel, a qui vam entrevistar al setembre, s’imposa tant a la seva categoria com a la de música amb la catalana Sílvia Pérez Cruz. El comentari de tots aquests llargmetratges, les absències que lamentem i els altres títols que hem vist però no s’han pogut estrenar ens serveixen per situar l’estat d’una producció en hores baixes i curtcircuitada per les plataformes de streaming.
Emmanuel Mouret ja va ser finalista per a la millor pel·lícula dels Lumières fa dos anys amb el film d’època Mademoiselle de Joncquières. L’obra, amb Cécile de France i Édouard Baer, tenia el seu encant però estava massa encotillada en els seus diàlegs cortesans. Amb el contemporani Les choses qu’on dit, les choses qu’on fait, Mouret s’allibera d’aquest nosa i desplega tota una colla de personatges i d’encreuaments amorosos imantats per la trobada entre Camélia Jordana i Niels Schneider i la llum commovedora que emet la presència de la primera. Les històries paral·leles amb Vincent Macaigne, Émilie Dequenne, Jenna Thiam o Guillaume Gouix contribueixen a dotar al conjunt d’aquests dits i no dits que ens travessen al llarg de la vida i que decideixen sobre el que un esdevé. No és pas per casualitat que el film obtingués el segell Canes 2020 d’una edició que no es va poder celebrar.
Als seus cinquanta anys, el realitzador marsellès arriba a la seva maduresa cinematogràfica. Com a rivals a la millor pel·lícula, tenia dos pesos pesats (François Ozon per Été 85; Albert Dupontel per Adieu les cons), una realitzadora consagrada (Maïwenn per ADN, que només es va poder projectar dos dies el 28 i 29 d’octubre!) i dos cineastes prometedors (Stéphane Demoustier per La fille au bracelet; Filippo Meneghetti per Deux). No vam poder veure Adieu les cons, vam apreciar ADN sense que ens convencès, vam abraçar la immersió adolescent i musical d’Été 85, ens vam deixar portar per la trama judicial de La fille au bracelet i vam trobar d’una gran subtilitat la història d’amor entre dues senyores grans de Deux.
Catalunya Plural, 2024 
