A la majoria dels lectors i lectores els sonarà que Finlàndia recentment ha realitzat un “experiment de renda bàsica”. Dues mil persones escollides de forma aleatòria van percebre, de forma incondicional, una renda d’uns 560 euros mensuals durant dos anys. El debat era llaminer: donar diners a la gent i esperar a veure què passava. Els experts, acadèmics, polítics, i sobretot els mitjans de comunicació, es preguntaven si, per exemple, les persones desocupades s’esforçarien per aconseguir un lloc de treball o, ans al contrari, s’escarxofarien al sofà.
El que potser no els sonarà tant és que aquest tipus d’experiments fa anys que s’estan realitzant arreu del món: des de la localitat de Manitoba, al Canadà o en diverses poblacions nord-americanes a mitjans de la dècada dels 1970, fins més recentment a llocs com Otjivero-Omitara a Namibia (2007-08), Madhya Pradesh a la India (2011-13), a Kenia (2016-), a Ontario al Canadà (2017-18), a Utrecht i cinc ciutats holandeses (2017-19), a l’Iran (2010-), a Maricà a Rio de Janeiro al Brasil (2019-), o a la província de Gyeonggi a Corea del Sud (2020-). Sembla que aquests experiments estan aconseguint que la idea de la renda bàsica guanyi cada dia més adeptes i que, tanmateix, el debat sobrepassi les parets de les universitats i dels centres de recerca per interpel·lar a cada vegada majors sectors de la societat.
En el món acadèmic i activista preval la discussió de si aquests experiments són realment necessaris, i fins i tot adequats, per acabar implementant la renda bàsica. A un costat, hi ha qui creu que encara es necessiten més resultats experimentals que avalin i aportin major credibilitat i robustesa als arguments favorables a la renda bàsica. Els experts anomenen “evidence-based policies” a la idea que, per tal d’implementar polítiques públiques, cal que aquestes se sostinguin sobre evidències empíriques que demostrin la seva eficiència i eficàcia. A l’altre extrem del debat trobem a qui postula la futilesa d’aquests experiments i defensa, per tant, que els arguments i les raons per justificar la implementació de la renda bàsica no tenen a veure amb els seus hipotètics resultats experimentals, sinó amb consideracions de tipus moral o ètic. La renda bàsica, sostenen, és èticament defensable perquè persegueix reduir o eliminar un problema que moralment considerem reprovable, com la pobresa o la desigualtat.
No obstant, no cal anar ni a Finlàndia ni a Corea de Sud, ja que a Barcelona també s’hi ha realitzat un experiment similar que ha finalitzat fa poc més d’un any. Durant 24 mesos, mil llars de l’Eix Besòs van participar en l’anomenat projecte pilot B-MINCOME que combinava una transferència monetària amb diverses polítiques actives d’inclusió sociolaboral. L’avaluació d’aquest projecte s’està publicant aquests dies, tot i que a mitjans del 2018 ja se’n van conèixer els resultats parcials. Aquests, com els de la resta d’experiments anteriorment mencionats, van ser positius en incidir sobre aspectes tals com la reducció de l’estrès financer i dels deutes familiars, l’augment de la felicitat i del benestar subjectiu, la reducció de certes afectacions mentals i físiques, la millora de la qualitat alimentària, el reforç de la participació i de la confiança social i amb les institucions, el reforç de l’autoconfiança i de l’emprenedoria, etc. Tanmateix, els experiments realitzats fins ara tiren per terra el suposat desincentiu sobre l’oferta laboral que alguns creuen que inevitablement implicaria una renda bàsica.
Dit i fet, doncs. Aquells que reclamen més evidències disposen ara d’una considerable quantitat de dades que avalen i justifiquen la seva implementació. Malauradament, la renda bàsica no s’ha instaurat ni a Finlàndia, ni a Kenya, ni tampoc a Barcelona. El problema no rau doncs en la falta de dades ni d’evidències empíriques, sinó més aviat en creure que la política funciona com la ciència o, dit d’una altra manera, que qui ocupa càrrecs polítics i dissenya polítiques públiques raona i actua com ho faria un científic social.
Aquells que anteposen els arguments de tipus moral o ètic es podrien sentir ara temptats a afirmar que tinc raó i que, per més evidències que aportin aquests experiments, la decisió d’implementar (o no) la renda bàsica és i serà sempre una decisió política sostinguda sobre determinats postulats ètics i ideològics. Qui defensa aquesta posició creu que la càrrega de la prova es troba en els arguments normatius i tendeix així a refusar l’experimentació i els estudis de camp. Independentment dels resultats o les conseqüències que aquesta pugui comportar, sostenen, cal instaurar la renda bàsica perquè és una mesura justa que ens apropa a un model distributiu que estimem moralment desitjable per a les nostres societats.
El problema d’aquesta postura és que tendeix a obviar que la renda bàsica (en cas d’implementar-se) seria la política de major impacte redistributiu i seria, per tant, una mesura altament controvertida des del punt de vista polític. Sembla molt poc estratègic i totalment desaconsellable refusar les evidències científiques disponibles que avalin la seva implementació. Al capdavall, durant els darrers quaranta anys, una gran quantitat de reputats estudiosos en camps com la justícia distributiva, l’ètica economicosocial i la filosofia moral i política han desenvolupat un bon grapat de teories i arguments favorables a la renda bàsica que són difícilment rebatibles per la majoria de la població, però tampoc semblen haver tingut gaire èxit en convèncer als seus governants d’instaurar aquesta mesura.
Així com la primera perspectiva ho fia tot a uns resultats “estadísticament significatius” i es mostra profundament il·lusa en creure que les decisions polítiques es cuinen en laboratoris científics, aquesta segona postura posaria tot el pes de la prova en els arguments èticonormatius que, per més refinats que puguin ser, no semblen haver estat suficients per a modificar l’acció de govern. El lector o lectora més pessimista podria sentir-se ara satisfet, tirar la tovallola i balbucejar alguna cosa així com que “la renda bàsica és una bona idea, però en el fons és massa utòpica per a ser implementada”. Res més lluny de la meva intenció.
Acadèmics, experts i defensors de la renda bàsica en general poden seguir barallant-se al voltant de la (in)conveniència de realitzar més experiments. Però el cert és que contra més es discuteixen, més es parla de la renda bàsica. I per a prova, un botó: és a dir, aquest mateix article. És lògic suposar que donar diners de forma incondicional comportarà resultats positius, però el cert és que necessitem evidències que aportin consistència empírica a tal suposició. És mitjançant la realització d’experiments que ara sabem que la felicitat i el benestar tendeixen a augmentar, que la salut i l’alimentació usualment milloren, que els deutes econòmics i l’estrès financer tendeixen a reduir-se, que la gent ocupada no acostuma a abandonar el seu lloc de treball i que qui està aturat difícilment rebutja retornar al mercat laboral. I sabem també que gairebé ningú opta per no fer res. Convertir-se en un paràsit, en un “ni-ni”, no sembla una opció per a qui disposa de la seva existència material garantida.
Simultàniament, aquests resultats esperonen cada vegada més debats amb un fort contingut ètic i polític que, d’altra banda, serien difícils d’escoltar a casa, al bar o al lloc de treball si no s’haguessin realitzat experiments com els de Namíbia, els d’Holanda o el de Barcelona. Per tant, aquests experiments no només són útils per acumular nou noves evidències empíriques al corpus de coneixement científic actualment existent, sinó que també serveixen per posar al damunt de la taula debat(s) amb un fort contingut ètic i moral i que són fonamentals per a les societats actuals: què vol dir el treball? És el mateix el treball que l’ocupació? Qui (no) treballa i per què? Com volem distribuir el producte social? Quin sistema de protecció social volem? És l’ocupació el mitjà més adequat per garantir la llibertat i l’autonomia de les persones?
Qui creiem i defensem que l’existència material és i hauria de ser un dret fonamental, no podem passar per alt l’oportunitat estratègica que ens brinden els experiments de renda bàsica com a altaveu per a fer sentir la nostra veu. La societat no és un espai escèptic ni neutre, sinó que està conformada per una multitud de relacions de poder i de dominació històricament cristal·litzades d’acord amb els diferents contextos geogràfics, polítics, culturals i econòmics. Creure que uns científics amb bata blanca arreglaran els problemes que tot això genera és tant il·lús com contraproduent; tant com fer cas omís a les evidències científiques i a les recomanacions que ens puguin aportar. La nostra tasca no és només dissenyar i implementar bons experiments socials, sinó sobretot saber-ne llegir i interpretar els resultats perquè siguin útils per al debat i la discussió col·lectiva en favor de la renda bàsica.
Catalunya Plural, 2024 
