L’expresident Macri va arribar al govern el desembre de 2015 després d’una segona volta electoral (o ballotage) molt ajustada que es va acabar decantant per menys d’1,5 punts de diferència a favor seu. Amb promeses de reformes i canvis -com la de reducció radical de la pobresa- una de les primeres mesures adoptades per l’ex cap de l’executiu va ser el nomenament de dos jutges de la Cort Suprema de Justícia per decret. Mesura que va resultar molt impopular entre diversos juristes que van considerar que aquesta decisió deixava a l’òrgan judicial més important del país a la vora de la inconstitucionalitat i de la nul·litat de les seves sentències.
En un ordre més econòmic, el govern de Mauricio Macri no solament va demostrar ser profundament ineficaç sinó també excessivament obtús. En 2018 va acordar amb l’FMI (Fons Monetari Internacional) el préstec més gran de la història de la institució en 57.000 milions de dòlars. A més de no comptar amb l’aprovació tampoc del Congrés Nacional, va portar al país al seu nivell de deute més elevat de la història calculat en més de 320.000 milions de dòlars en 2019 (aproximadament el 100% del PIB). D’altra banda, i en el seu intent d’imitar les polítiques monetaristes d’altres països com Xile, Perú o Colòmbia, frenant el consum i els salaris, la realitat el va acabar portant per davant. En 2018 i 2019 la inflació va fer una mitjana de la dada més alta en els últims 27 anys amb un gairebé 50% anual. Com es diria a Argentina: “Van explotar tots els manuals”.
Aquest va ser el panorama al qual arribem a les eleccions de desembre de 2019. El peronisme va ser capaç de construir una gran aliança, la qual unida al desencantament de la població provocada per la gran pèrdua de poder adquisitiu dels últims anys, va portar a un aclaparant triomf en primera volta amb gairebé el 50% dels vots per a la fórmula Alberto Fernández i Cristina Fernández de Kirchner. El peronisme, que havia estat dividit durant tota l’etapa macrista, va aconseguir trobar en Alberto una persona de caràcter dialogant i amb vocació de consens que va aconseguir convèncer als propis i als no tan propis.
El nou govern va arribar carregat d’esperances i d’expectatives. Les promeses de canvi i de reactivació econòmica van provocar en gran part de la societat la il·lusió de tornar a recuperar drets ja adquirits i d’acabar amb les ones d’acomiadament en les empreses públiques, els augments en les tarifes de serveis, l’augment de la mortalitat infantil o la volta de la repressió policial als carrers. Totes aquestes qüestions van simbolitzar la volta del capitalisme més salvatge i el neoliberalisme més inhumà de Mauricio Macri.
Però com tothom ja sap, aquests no van ser els únics incendis que va haver d’apagar el nou govern en els seus primers dies al comandament. Tres mesos després d’assumir, el govern argentí igual que molts altres governs al llarg i ample del món es van enfrontar (i s’enfronten) a la major crisi sanitària dels últims 70 anys: La crisi de la Covid-19.
Argentina va ser un dels primers països a Llatinoamèrica que va adoptar les mesures més restrictives com la quarantena obligatòria. Fins i tot va arribar a ser de les més llargues del món en durar des de març de 2020 fins passat l’hivern austral (a mitjans d’Octubre). Més enllà de controlar en un primer moment la pandèmia, van sorgir alguns sectors de la societat, recolzats per grans mitjans de comunicació, que van mostrar un important disgust amb les mesures sanitàries. Se’ls hi va anomenar “Els antiquarantena” i com el seu nom indica, van ser els que durant molts dies van estar manifestant-se en contra d’aquestes mesures i violant tota mena de restriccions. D’altra banda, tampoc està resultant senzill per al govern gestionar el tema de la famosa vacuna.
Recordem que Argentina va adquirir més de 25 milions de dosis de la vacuna Sputnik-V. Encara que també nombrosos mitjans de comunicació van intentar desprestigiar la mateixa vacuna a causa de la seva procedència, la vacuna ja es va començar a subministrar i s’esperen que arribin més dosi fins i tot d’altres laboratoris com Pfizer o AstraZeneca.
En un any que, sens dubte, no ha estat senzill per al govern, el moment més important ho hem viscut fa uns pocs dies amb l’aprovació de la ja famosa llei d’interrupció voluntària de l’embaràs o llei de l’avortament. Aquesta llei, que presumeix de ser una de les primeres en tota la regió, permet l’avortament legal sota qualsevol condició fins a la setmana 14 alhora que garanteix l’objecció de consciència dels professionals. Recordem que Amèrica Llatina és una de les regions més conservadores per la seva llarga història d’influències amb els països del nord i la seva arrelada fe catòlica. Aquesta última dada no és menor si tenim en compte que el mateix Sant Pare és argentí i que és el desè país més important en nombre de fidels per a l’Església catòlica.
La veritat és que el govern d’Alberto Fernández va començar sense haver començat. Encara es debat a aconseguir una agenda pròpia i a posar-la en funcionament. La irrupció de la Covid-19 ha accentuat la seva limitació d’acció ja bastant restringida per la gestió neoliberal del govern anterior. Amb molt pocs recursos i una renegociació del deute extern encara en curs, solament ha pogut centrar els seus esforços a donar respostes urgents als sectors més perjudicats fins al moment. El 2021 no es presenta molt diferent. Amb algunes tensions internes, Alberto Fernández haurà de decidir si rellançar el seu govern realitzant canvis significatius o si manté a un equip molt desgastat per les crítiques. La vicepresidenta va encunyar fa pocs mesos la frase funcionaris que no funcionen per pressionar a alguns integrants del govern que no compten amb la “voluntat política i el coratge” que el president requereix per dur a terme l’acció de govern.
Aquest any és un any molt important, ja que es realitzen les eleccions legislatives (o de mig mandat) i més enllà d’intuir cap a on va el vent del vot, el govern haurà d’imaginar un escenari postpandèmia el qual li permeti dur a terme tant els temes que va prometre en campanya, com la legislació sobre l’ús de la marihuana i la llei contra les fake news, o els nous, com l’Ingrés Familiar d’Emergència. Amb el passar dels dies veurem si Alberto manté el comportament d’estadista que ho va portar a guanyar tanta popularitat en l’elecció de 2019 i també com es configura l’espai opositor avui aglutinat en la figura del Cap de Govern de la Ciutat de Buenos Aires ocupada per l’ex mà dreta de Mauricio Macri, Horacio Rodríguez Larreta.
Argentina, que juga un paper fonamental a la regió, també té seriosos desafiaments de cara al futur. Amb l’arribada de Joe Biden a la Casa Blanca i les eleccions d’Equador i Xile a la vista, el panorama a Amèrica Llatina està per decidir. Després d’aquest impasse neoliberal, sembla que la regió aquesta girant novament cap a l’esquerra i Argentina és un motor de canvi fonamental perquè això succeeixi.
Catalunya Plural, 2024 
