Des de l’època de Jordi Pujol, a la vella Convergència i Unió li agradava afirmar que també comptava amb persones –i fins i tot sectors- de sensibilitat socialdemòcrata. Aquella aposta, calculadament plural i pensada en clau estratègica, va permetre CiU esdevenir hegemònica ocupant l’espai central del sistema polític durant dues dècades. Una opció de centredreta liberal, amb elements democristians i socialdemòcrates, capaç de representar Catalunya a Espanya i al món. Tot plegat sonava bé, especialment fora de l’àrea metropolitana, malgrat que el culte al líder i les victòries electorals van anar forjant una certa identificació entre país i partit. Els casos de corrupció i els anys del procés van esborrar el que quedava de la federació nacionalista, que va consumar la seva separació l’any 2015.
Convergència i Unió va acabar explotant, donant lloc al naixement de forces polítiques com el PDECat, Junts, Convergents, Partit Nacionalista de Catalunya, Demòcrates, Lliures o Units per Avançar. Cap d’aquestes forces representa exactament el llegat convergent, malgrat que algunes n’han reivindicat alguns aspectes, com ara el Partit Demòcrata o Convergents –que es presenten junts als comicis d’enguany-.
Qualsevol persona informada sabrà que el principal grup, de tots aquests que he enumerat, és Junts. La fundació del partit de Carles Puigdemont va escenificar, l’octubre de 2020, la ruptura amb el paraigua del Partit Demòcrata i amb Artur Mas. En aquell moment es va anunciar un procés intern que va culminar amb la tria per part dels militants dels membres de l’Executiva i dels principals òrgans de govern de Junts.
Junts s’ha caracteritzat, des d’aquell moment, per tres trets principals. En primer lloc, l’abandonament d’una moderació discursiva general, molt característica de l’antiga CiU, que sí que podem trobar a altres subproductes exconvergents. A més, ha volgut incloure en llocs preeminents perfils independents per tal d’escenificar un gir polític definitiu. El pes d’aquestes persones és important, tenint en compte que la diputada Laura Borràs va aconseguir guanyar el conseller Damià Calvet a les primàries per disputar-se la candidatura a la Presidència de la Generalitat. Per últim, petits grups com Demòcrates, Solidaritat o Reagrupament han acabat per convergir i participar de les llistes de Junts, i també exmembres de l’ANC o activistes d’altra mena.
Les primeres passes de Junts són la confirmació que l’espai postconvergent fuig dels seus precedents històrics. I, certament, ja no es tracta de la mateixa gent ni de les mateixes apostes estratègiques. Però cal constatar un esforç gegantí per allunyar el passat proper i consolidar-se com a true indepes; el partit més independentista de l’arc parlamentari. Dit d’una altra manera, Junts sembla buscar una reafirmació constant del seu ideari nacional mentre fuig del fantasma del pujolisme.
Aquest nou artefacte polític, però, encara no ha acabat de construir-se. No hi ha unes pautes de funcionament clares, com va passar amb les primàries, i les diferents famílies internes lluny de tolerar-se internament es disputen aferrissadament llocs a llistes i espais públics. L’element de cohesió és Carles Puigdemont, tot i que de vegades per a les qüestions del dia a dia aquest lideratge és insuficient. Em refereixo a la qüestió ideològica en l’àmbit social, on Junts escenifica una posició ambivalent que va més enllà dels discursos complementaris –dirigits a diferents grups- que acostumen a fer partits que s’adrecen a majories socials.
Junts no es defineix ideològicament. No només per tàctica, sinó perquè es contradiu de manera flagrant. I us en posaré un exemple: la polèmica qüestió dels impostos. El 18 de juny de 2020 la diputada Elsa Artadi afirmava al Parlament que els 500 milions que es recapten anualment a Catalunya a través l’impost de successions eren necessaris per fer front a la Covid-19. El 23 de gener de 2021, el candidat numero 3 per Barcelona Joan Canadell demanava la supressió dels impostos de successions i patrimoni. Certament, no és ni la primera ni l’última contradicció pública entre dos membres d’un mateix partit, però no es tracta d’un matís, sinó d’una agenda política explícitament antagònica.
Potser és que Junts, mentre decideix què pensa col·lectivament i quin projecte té, vol aparentar ser liberal a ulls d’empresaris i classes acomodades, socialdemòcrata en la lluita contra la Covid-19 i nacionalment pur de cara a la parròquia hiperventilada a xarxes. O potser no ho saben ni ells.
Sobre la qüestió impositiva, estic convençut que qualsevol persona d’esquerres podria ser favorable que les pimes i autònoms pateixin menys pressió fiscal i se’ls afavoreixi la feina. I crec que Junts podria fer aquest discurs de frontera si no s’entestés a fitxar independents per fugir de l’ombra de la vella Convergència. En política fer fitxatges té un risc innegable, i això és quelcom que, en certs casos, també ha experimentat recentment Esquerra Republicana. Aquest risc, en el cas de Junts, té un impacte clar en la seva línia ideològica –a través de Canadell-; tot i que el màxim exponent d’aquesta perillositat ha estat la inclusió a llistes de Josep Sort. El president de Reagrupament col·leccionava barbaritats injustificables a twitter, incloent-hi insults i comentaris supremacistes. Menystenir aquests episodis és contraproduent, sobretot perquè el senyor Sort no va ser escollit a l’elecció primària, on només va aconseguir 41 vots. Aquest va haver de ser inclòs per l’Executiva del partit –o per l’òrgan que finalment hagi confeccionat les llistes electorals-.
Aquest fantasma que persegueix Junts només podrà acabar-se d’esvair si defineixen quin és el seu projecte en l’eix esquerra-dreta. Des de la discrepància, personalment respecto força més qualsevol discurs liberal que aquest desgavell de despropòsits que l’únic que fa és donar benzina a aquells que volen que el sobiranisme sigui un moviment residual.
Catalunya Plural, 2024 
