El primer que fa Heidi Johanna Rojas en aixecar-se és sintonitzar la ràdio. “Això ho dec als meus pares”, explica mentre prepara el primer negre del matí. Al so de la música se li sumen els escataineigs dels pollastres de la família, que voletegen al voltant de la casa en recerca de les sobres del sopar d’ahir. Les mans de Heidi presenten les dureses de qui ha treballat molt la terra, però així i tracen moviments gràcils mentre preparen el negre i el brou matutí, gairebé de manera inconscient. És hora, fa olor de cafè i a ràdio Marieta sona cúmbia colombiana.
Heidi viu amb la seva família en una finca de la sendera La Cabaña, al municipi de San Sebastián de Mariquita, al nord del departament de Tolima. La família va comprar el terreny el 1992, temps en què les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) dominaven el territori. Abans tenien una botiga a Bogotà, però el seu pare es va cansar de les dures condicions en què vivien a la ciutat i va voler apostar pel negoci d’una finca al camp. “En aquell temps, es molia molta canya aquí. Això és zona panelera”, recorda Heidi. Per arribar a la Cabaña cal pujar amb Jeep per un camí agrest durant més d’una hora. Alguns veïns diuen que la carretera consta com asfaltada en els plànols municipals, però que els recursos destinats a arreglar-la van ser desviats per polítics i administradors corruptes. Tot i el sotragueig el trajecte no es fa pesat, unes cortines immenses de textures de centenars de verds amenitzen el trajecte. L’economia de la sendera es basa en l’agricultura, sobretot en el cultiu de canya per produir panela. Heidi es coneix el procés de memòria, ja que des de petita es va veure obligada a treballar-hi. El seu pare va morir quan ella tenia 14 anys.
“El camp és molt bonic per la seva tranquil·litat. Però, així com es viu de tranquil, així és de tranquil·la l’economia”, ironitza Heidi. Tant ella com la seva mare, la senyora Maria, porten dècades jornalejant per poder menjar. “Sempre he treballat en el que sigui. Jo vaig començar empacant panela a l’enramada. Després tallava canya, la ficava al trapiche, fèiem contractes…”. Per ser dones, el seu salari és més baix que el dels homes. Moltes vegades, l’única opció que tenen per tenir una estabilitat econòmica és la de trobar marit i crear una llar. Així ho va fer Heidi, encara que això no li ha fet desistir de lluitar per un canvi: “Jo voldria veure moltes dones d’aquí treballant. Tenir una economia millor. Que no haguessin de marxar. Algun dia podrem anar a treballar i tornar a casa amb un sou”. El to de veu de Heidi és suau i de vegades monòton, per la qual cosa no sempre és fàcil interpretar les seves emocions. Però la seva mirada transmet la intensitat del que explica.
El Aguacatal. Una font d’empoderament col·lectiu
- Puc moure aquests plats? -li diu la senyora Georgina a la senyora María-.
- Sí clar, faci el que hagi de fer!
- Quin pes tenia l’alvocat? -pregunta Natàlia-. Depenent del pes de l’alvocat aniran els altres ingredients.
- Cal aprendre a rentar-lo -indica donya Georgina, que confessa haver estudiat per ser xef. Després es va venir al camp i el va deixar, però encara conserva la destresa i l’autoritat per dirigir una cuina-.
La cuina de la senyora María és plena d’activitat. Produir guacamole és una tasca que requereix diverses accions precises i no totes les assistents coneixen la recepta. Només les que la van inventar i van iniciar la constitució de l’associació de dones la coneixen. Aquesta tarda també han de discutir els estatuts de la seva organització. Heidi fa dies que treballa en els documents. «Jo era una de les que pensava que no era necessari que les dones s’organitzessin. Pensava que podia fer sola les coses, perquè en les associacions sorgeixen més conflictes… Però a hores d’ara m’adono que sí, que la unió fa la força. I més sent dones. Nosaltres tenim un impuls que l’home no té, som més apassionades en el que fem. Li fiquem l’ànima”, declara.
Amb ganes de propiciar un canvi, Heidi descriu la seva nova iniciativa: “Si avui tenim un quilo d’alvocat, per car ens ho paguen a 1500 pesos (0,34 euros) sent de primera qualitat. Si és de segona a la meitat i si és de tercera, a la meitat de la meitat. És millor ja ni portar-los, perquè toca pagar el preu del transport fins al poble i de vegades allí li tiren a un la fruita”. Heidi Johanna no va deixar un instant de fer números i de pensar com podia comercialitzar l’alvocat de la finca de la seva mare. “És per això que set dones de la sendera hem optat per intentar processar alvocat. Volem transformar-lo en diferents varietats de guacamole”, explica. Els seus ulls ametlla brillen d’emoció. Fa un any que les set dones es van unir i tot i que ja tenen la recepta i han participat en diferents esdeveniments per donar a conèixer el seu producte, encara es troben en vies de constituir-se com associació. “Anem lentes, perquè tot costa. Però és una cosa que se’ns va ficar al cap i anem a veure si aconseguim treure-ho. Esperem que amb això aconseguim donar suport les llars i a nosaltres mateixes per a un millor futur”, afirma Heidi.
Quan les dones es reuneixen generen el seu propi espai d’empoderament. Comparteixen les seves respectives realitats i entre totes s’ajuden per tirar endavant. Diferents generacions de dones omplen la cuina de la finca de la senyora María, totes unides per un mateix propòsit: El Aguacatal. Així es diu el guacamole que produeixen. La llum blanca que es filtra per un dels pocs finestrals de l’habitació emmarca cada moviment de les cuineres. Encara que durant la sessió només elaboren cinc bosses de guacamole, l’objectiu de la trobada és ensenyar a les dones interessades com es prepara i també discutir els documents formals de l’associació. Heidi actua de moderadora i condueix la reunió per a tractar tots els aspectes urgents. Explica que la idea és formar una empresa entre elles, però que serà complicat aconseguir els recursos.
- A la llar, vulgui o no vulgui, un sempre ho haurà de comentar amb la parella. Però en les decisions que es prenguin en l’associació, no es tindrà en compte ni la veu ni el vot de l’home -manifesta Heidi amb fermesa-.
- Jo treballo i entro els meus recursos a casa meva. El de l’associació ho faig com a independent. Jo dic blanc, perquè és blanc. Ja vaig prendre la decisió i la comunico a la meva parella -afirma Natalia, la filla de Georgina-.
- Jo no aporto recursos a casa, però no sóc de demanar permís. Jo em mano sola -explica Mònica, la cunyada de Heidi-.
- Jo a casa meva tampoc aporto, perquè el poc que aconsegueixo és per a mi. Però a la meva llar la cosa és diferent. Jo estic interessada i a l’associació el meu company no tindrà ni veu ni vot. Però he de parlar amb ell i veure si està d’acord. No puc prendre aquesta decisió sola -argumenta Jéssica, una de les dones noves.
Natàlia fa broma en explicar com fa les coses a casa i la manera com resolen els conflictes amb la parella. Totes riuen, el caràcter bel·ligerant de Natalia combina bé amb el seu sentit de l’humor. “Necessitem dones berracas que es vulguin unir”, les anima ella. Ser ‘berraca’ és una expressió del llenguatge popular colombià que s’usa per dir que una persona és molt lluitadora. Que després de les dificultats que ha tingut en la vida és “una persona que tira pel dret”, defineix Heidi.
Memòries que no són fàcils de narrar
Heidi és una d’aquestes dones berracas. Ha lluitat molt per millorar la vida de les dones a la sendera. També té dos fills, i ser un exemple per a ells és el principal impuls per buscar el canvi. Ella mateixa va impulsar la idea que altres persones adultes de la sendera tinguessin la possibilitat d’estudiar el batxillerat els caps de setmana i així evitar que es perpetuïn els mateixos rols socials que ella va viure. Per això els dissabtes Heidi torna a l’escola de la seva infància. El seu fill la porta en motocicleta, un dels transports més comuns de la Cabaña.
Però no sempre és fàcil tornar a l’escola. Passejar pel pati li porta records de quan ella era més jove. Memòries que no sempre són fàcils de tornar a narrar. El 2000 van arribar els paramilitars a la sendera. Es tractava del Front Omar Isaza, pertanyent a les Autodefensas Campesinas del Magdalena Medio (ACMM). Tal com explica el portal Veridad Abierta, una de les formes de coerció dels paramilitars era obligar les comunitats a anar a reunions, on buscaven infondre’ls por fins a tal punt que els pobladors es percebessin com futures víctimes i optessin per tenir-los lleialtat.
“Estàvem tots aquí reunits quan va arribar la camioneta. El noi venia bastant bastonejat d’abans. Era un noi de per aquí de la sendera. No sabíem si era o no cert, però la madrastra deia que havia tractat d’abusar d’ella. Els paramilitars es consideraven els encarregats de l’ordre, encara que en aquesta sendera no se’ls tenia molta por o respecte. Aquest dia van arrossegar al noi, el van portar fins a l’entrada i li van donar un tret al cap davant de tota la comunitat”, explica Heidi amb tristesa. A continuació, assenyala una part de terra una mica esquerdada: “El pis està ja molt gastat, però durant molt de temps es podia veure la marca del tret”.
Anys després que els paramilitars del Front Ramon Isaza arribessin a la sendera, van acusar Heidi: “Jo vaig sortir desplaçada el 2005. Em van fer fora de casa perquè deien que teníem a veure amb la guerrilla”, narra Heidi. Des de feia uns anys Heidi vivia amb la seva parella i els pares d’ell. A mesura que avança en la seva història, el seu suau to de veu s’entretalla. Heidi se’n va anar cap a Bogotà amb el seu fill Tomàs i allí es va trobar amb la seva parella, a qui havien desplaçat abans. “La meva estada a Bogotà va ser dura. Em tocava treballar i deixar a l’infant amb persones que me’l cuidessin, però que en realitat el maltractaven. Llavors també em vaig separar del papà de l’infant”. Durant el temps que van estar junts, Heidi explica que la seva parella la maltractava i que aquesta realitat passa en moltes llars de la sendera, però que és molt dur imposar-se, perquè depenen econòmicament de l’home i a més senten una gran responsabilitat pel futur dels seus fills.
Superar la por per explicar la història
Heidi passeja amb la seva mare fins a una lloma, des d’on es poden contemplar altres senderes. Durant el camí, ambdues identifiquen les malalties de les plantes. Es paren a examinar el cacau, les branques dels arbres… Fa aquest sol que ho banya tot en or i el cel està clar. El camp on arriben és idíl·lic. Els ulls no aconsegueixen abastar tot el paisatge que ofereix el lloc.
“Aquí era”, diu Heidi als segons d’arribar. Contempla uns instants el paisatge i recorda: “Aquí era on enterraven als morts. Com es tracta d’un punt tan alt, tenien una vista panoràmica de tots els moviments al seu voltant. També disposaven d’accés a la carretera. Aquí va estar la Fiscalia traient els cossos que hi havia enterrats”. El terreny ha canviat molt des que el freqüentaven els paramilitars. Abans era més boscós i hi havia plantació. En un dels seus extrems els paramilitars tenien un tanc amb gasolina amb el qual recarregaven els carros.
- Quan es van fer els aixecaments, un no sabia de quina sendera eren aquestes persones. Però és millor no preguntar, per la seguretat d’un i de la mateixa comunitat -afirma Heidi de manera prudent-.
- Déu ens guardi de tornar a passar per aquesta rutina -sospira donya Maria-.
Heidi recorda perfectament la por que va patir en agafar la seva maleta per partir carretera avall. Tot i així, decideix explicar-: “Penso que aquestes vivències són les que fan que la història es compti”. Heidi ho narra amb la voluntat que pugui arribar a més persones i s’adonin del que va passar, del sacrifici que els ha tocat viure a les dones i del seu interès per tirar endavant: “Que no només ens quedarem aquí, sinó que podem molt més”. Malgrat els perills de ser líder social a Colòmbia, Heidi està disposada a lluitar per un canvi per a les dones.
Heidi i la seva mare baixen del serrat, mentre observen les vedelles que ronden el camp. El que abans el sol tenyia de daurat ara comença a cremar. “Si li servirà a algú explicar el que em va passar, amb gust ho tornaria a fer perquè, encara que va ser dur, sé que són coses de les quals vaig aprendre molt i si no les hagués viscut… No seré la més madura, però no tindria la maduresa que tinc ara mateix i la fermesa per tirar endavant”.
Catalunya Plural, 2024 
