Els atacs a les seus d’alguns partits polítics, les pintades de clar signe xenòfob en alguns comerços, les piulades racistes de Josep Sort com “Farem neteja d’espanyols, promise!”, o els reincidents tuits de Joan Canadell i Albert Donaire titllant de “nyordos” i “colons” els contraris a la independència, ha tret a la llum el discurs d’odi d’una ultradreta independentista.
Dels diferents partits d’ultradreta independentista amb un discurs xenòfob, destaca el Front Nacional de Catalunya, que va ser una de les vuit formacions que va participar en la reunió impulsada pel col·lectiu Donec Perficiam el passat 3 de desembre, i on també va assistir Josep Costa, vicepresident del Parlament per JxCat, abans de demanar disculpes per twitter per una trobada on ERC, la CUP, el PDECat i Primàries van declinar participar-hi. Però, per què Costa va participar en aquesta reunió?
Com adverteix el periodista Roger Palà a Crític, si bé el Front Nacional de Catalunya és un partit residual, “ha aconseguit avals per presentar llistes a les quatre circumscripcions catalanes: una fita gens menyspreable en temps de pandèmia”. Segons Palà, “els vots del FNC poden ser fonamentals a l’hora de configurar el pròxim Parlament. Encara que no obtingui representació, si hi ha vots indepes que van a parar al Front, la distribució de forces podria alterar-se”. És en aquest context, segons Palà, que la reunió de Josep Costa “per explorar aliances electorals”, pren sentit.
Avui, si bé el FNC gairebé no té representació (va obtenir només una regidora a Ripoll, Silvia Orriols, amb 503 vots, un 9,44% dels vots totals), crida l’atenció la candidatura d’Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis (CCN), com a cap de llista pel FNC per a les eleccions del 14-F. I també, la de Jaume Nolla, segon a llistes pel FNC i conegut locutor de RAC1. Dues candidatures rellevants que justificarien que el FNC pretén jugar fort les cartes que té.
Amb tot, i malgrat que la possible representació d’un partit com FNC al Parlament de Catalunya ara per ara sembla difícil, inquieta el flirteig entre membres de JxCAT com Joan Canadell (que ja fou un dels ideòlegs del CCN) i Josep Costa amb partits d’ideari xenòfob. Com inquieten, també, els tuits violents de Sort i Albert Donaire, que no només despleguen el discurs d’odi, sinó que degraden l’esfera pública. Perquè la democràcia, com explica el filòsof Daniel Gamper, “la democràcia exigeix una conversa pública inclusiva”.
Com explica a Catalunya Plural Xavier Rius i Sant, especialista en moviments d’ultradreta, “la ultradreta independentista sempre ha estat molt residual i anecdòtica”. I afegeix: “mentre políticament no es plasmi, no hi ha un problema real“. Rius i Sant assenyala que, entre altres raons, la falta d’un líder sense complexos com un Ignasi Garriga de VOX per part de la ultradreta independentista, complica que aquestes organitzacions puguin entrar al Parlament. Ara bé, que aquests partits no tinguin representació, significa que hem de menystenir-los? Com hem de comprendre aquesta ultradreta?
El risc de ‘nosaltres’ contra ‘vosaltres’
Per cercar respostes a aquestes preguntes hem d’observar el context europeu. Des d’una òptica nacionalista independentista catalana, el FNC comparteix trets comuns amb altres moviments populistes xenòfobs escampats per Europa, com la inclinació per la idea de poble/nació, en oposició al concepte de ciutadania, el rebuig a la immigració (especialment la musulmana), la necessitat d’identificar un enemic o una intensa activitat en xarxes socials per transmetre el seu argumentari senzill i sentimental.
Així, segons el seu manifest fundacional, el FNC pretén recuperar els conceptes d’ètica, ordre i disciplina “característics del poble català”, i amb la voluntat d’eixamplar la formació, crida a tothom a adherir-se per viure “d’acord amb la manera de ser tradicional catalana”. A més, declara que fomentarà “el patriotisme, entès com un sentiment de pertinença nacional”. És, precisament, en l’ambigüitat del concepte ‘poble’, on aquests populismes elaboren una de les claus del seu discurs essencialista: la pretensió de ser ells qui representen el veritable poble, la genuïna nació. D’aquí, que en els seus decàlegs, molts populismes apel·lin a la història. Per això, des del FNC, es defineixen com “hereus dels patriotes que l’any 1940 van agrupar-se sota un mateix front per combatre la dictadura militar de Franco i l’ocupació de Catalunya”.
De fet, la identificació amb la idea de poble/nació, els permet legitimar la seva raó de ser: salvar, protegir i lluitar pel poble. Segons el seu manifest, “com a homes i dones”, els membres del FNC són “part del Poble Català, un nosaltres conformat per herència i per voluntat”. I sense que hi hagi diferència entre raó de ser i objectiu, en una simbiosi closa entre existència i finalitat, declaren el seu objectiu: “aconseguir la independència, la plenitud i la prosperitat de la Nació Catalana”. De fet, de l’apel·lació a la identitat d’un nosaltres, se’n deriva el discurs emocional, dramatitzat i retòric que despleguen aquests populismes, més basats en el sentiment que no pas en la raó. Però, també, recórrer al sentiment els permet atraure les persones desencantades per les actuals democràcies.
Pel seu discurs essencialista, aquests populismes esdevenen identitaris. I alhora, només poden explicar-se a si mateixos per oposició a un altre. De fet, com més excloents, més reafirmen la seva identitat de patriotes de debò. D’aquí, la necessitat d’un adversari, d’un enemic. Per Trump, un cas ja paradigmàtic, l’enemic és qualsevol que qüestioni el seu noble objectiu del Make America Great Again. Per molts altres populismes, la immigració acostuma a ser el boc expiatori. Per exemple, el FNC estableix que invertirà tots els esforços per “regular i controlar la immigració segons els interessos del conjunt dels catalans i les necessitats del nostre mercat laboral i de la nostra identitat nacional”. D’aquesta manera, es reforça l’estigmatització de les persones nouvingudes.
La perversió de les xarxes
Les raons de l’aparició d’aquests populismes són múltiples. Una, però, de pes, són les desigualtats generades arran de la crisi econòmica i social del 2008, que han permès un sotabosc favorable perquè les idees d’aquests moviments arrelin. Ho hem vist a Europa. També als EUA. Però, no se’ns pot escapar les facilitats que els partits tradicionals han atorgat a aquests moviments, flirtejant amb ells per un intercanvi de vots. Fent-t’ho, normalitzen el seu ideari. De fet, malgrat que tinguin o no representació parlamentària, la victòria d’aquests moviments d’identitarisme xenòfob rau tant a considerar-los opcions democràtiques com possibles interlocutors. Ho hem vist amb VOX a Espanya, amb Salvini a Itàlia, amb el FN de Le Pen a França. A Catalunya encara hi som a temps?
No s’ha de menystenir la violència del discurs d’odi en les xarxes. L’advocada Laia Serra explica com “les violències en xarxes són violències reals. La ciberviolència és una continuació de les violències exercides fora de línia, té les mateixes causes i objectius”. I amb lucidesa afegeix: “la violència en línia genera una victimització major, donat que es transmet perquè tothom la vegi. La sensació d’indefensió és molt potent”.
Segons Josep Maria Carbonell, professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals, “l’argumentari dels populismes és senzill i clar, sense matisos”. Un discurs així s’adequa perfectament a un dispositiu com, per exemple, el twitter: d’espai limitat, ràpid, de vírica expansió i d’efecte addictiu. Un dispositiu que pel seu disseny gairebé facilita l’insult, la grolleria, el bec gros.
Per això, com escriu Josep Maria Carbonell, les xarxes esdevenen “veritables paranys, una espècie de cavalls de Troia, de la democràcia i de la llibertat”. Ho hem vist amb l’assalt al Capitoli. Ho hem vist amb les piulades de Josep Sort i Albert Donaire, quan titlla de “nyordos” i “colons” els contraris a la independència. De fet, les xarxes socials són les finestres que empren aquests populismes per fer arribar els seus missatges a l’esfera pública, parasitant-la amb insults, desqualificacions i violència. Com escriu Daniel Gamper, “la cultura del civisme democràtic ensenya la cautela i la prudència en la manifestació de les idees”. Rumia un Donaire o un Sort abans de teclejar amb el dit un tuit?
Part d’aquest ús de les xarxes es fonamenta en una idea pervertida de la llibertat d’expressió. Tenim llibertat d’expressió perquè, finalment, no estem protegint el dret a parlar, sinó el dret a l’escolta. Com afirma Gamper, “es protegeix l’intercanvi on discernim les millors paraules”. Dit d’una altra manera: tenim llibertat d’expressió per dir els millors arguments. Aquí rau el valor de la llibertat d’expressió i la voluntat de protegir-la. La paraula sense l’horitzó de l’altre es perd. De fet, parlem perquè hi ha algú que escolta. L’insult, la piulada ofensiva, s’esgota en si mateixa perquè perd la referència de l’altre. La seva finalitat no és transmetre una idea, sinó l’agressió.
Els populismes es mouen en el marc de la postveritat, és a dir, s’alimenten d’un context on la veritat no importa. Més que la veritat, importa la versemblança. D’aquí, com va argumentar la periodista i investigadora Carme Colomina en una conferència sobre els nous populismes a Europa, “es construeixen relats polítics a partir de percepcions, però no de fets ni realitats que s’han de corregir”. La veritat es mou en el pla de la complexitat, mentre que la simplificació escampa per l’època de les fake news.
Catalunya Plural, 2024 
