Avui en dia els coneixem com l’Al·legoria del bon i del mal govern, però en època medieval, quan es va fer aquest programa iconogràfic, s’anomenava “Els frescos de la sala de la pau o els Frescos del Bé comú”. És en el propi canvi de nom que veiem també una diferència de la concepció mental, que reflecteix del canvi en la cosmovisió entre l’Edat Mitjana i el Món Modern. És en aquest canvi de nom on trobem una concepció diferent del que és la política, doncs si són els frescos del bé comú la idea que preval és la comunitària, fet que no es succeeix amb el títol “el bon govern”, ja que aquest condiciona que és l’estat qui domina sobre la societat (Carlotti, 2014).
Els frescos del bé comú, o del bon i el mal govern, cobreixen els murs de la Sala dei Nove, on es reunien els membres del govern de la República de Siena i van ser realitzats, en estil gòtic, en el moment de màxim apogeu de riquesa i poder de la Ciutat. Aquest govern encarrega als germans Lorenzetti la creació d’un programa iconogràfic que mostrés als ciutadans que la República era la millor manera d’organitzar el poder, alhora que recordés als governants quins eren els ideals a seguir: que el bé comú estigués per damunt del seu interès particular.
Aquests frescos constitueixen una de les primeres obres de temàtica no religiosa i, fins i tot, podríem considerar-los com un dels primers missatges de propaganda política de la història de l’art que ens representa d’una de les maneres més belles possibles, un ideal polític del qual nosaltres encara som fills. (Carlotti, 2014)
És en aquest context històric d’apogeu i riquesa que el govern de la república de Siena va decidir que no faria més una política de potència, sinó que faria una política basada en el benestar de la ciutadania. I que aquest benestar de la ciutadania es concretaria mitjançant diverses obres públiques però també a través de la bellesa. Tant és així que a Siena van crear el sistema dels Uffiziale delle bellezze, – una mena de guàrdia urbana que es dedicava a multar aquelles persones que tenien casa seva o el seu espai públic brut o desordenat –, ja que la bellesa era tant part de la joia (i alegria) dels ciutadans com del benestar dels forasters (Borsook, 1966).
Entrant més en detall en l’obra, en l’Al·legoria del bé comú tenim dues figures que destaquen per damunt de les altres. La perspectiva medieval jeràrquica ens diu que les figures més grans són les figures més importants del conjunt i, per tant, aquelles que han de centrar primerament el nostre interès. Iniciem la lectura per la figura vestida de roig situada a l’esquerra, que representant l’al·legoria de la santa virtut de la Justícia, ens apareix com una matrona coronada i entronitzada acompanyada de diverses figures: una figura alada, la Saviesa de déu que porta a les mans la balança de la justícia, simbolitzant les dues tipologies de justícia que tenim: la distributiva, representada amb un àngel vermell (la que castiga i premia) i la justícia commutativa, amb un àngel vestit de blanc, que està oferint a dos homes les unitats de mesura i les regles a qui es dedicarà a la banca i a l’empresa.
D’aquesta justícia en surten dues cordes, una de vermella i una de blanca, que van a parar a la figura femenina entronitzada que trobem just a sota, la Concòrdia, i que lliga aquestes dues cordes i les passa als vint-i-quatre ciutadans. Quan els ciutadans, el poble, agafa aquestes dues cordes, queden lligats lliurement i voluntàriament a la concòrdia i a la justícia i serà aquest poble representat per aquestes figures que ofereixi i doni aquesta mateixa corda a la figura que centra el fresc i domina l’escena: El bé comú o El comune di Siena: vestit de blanc i negre, una figura masculina amb barba i corona.
I aquest bé comú que ha de governar a la ciutat haurà d’acompanyar-se sempre de les virtuts que l’acompanyen. I quines són aquestes virtuts?
Damunt del cap, el bé comú troba les virtuts teologals, vinculades a la tradició catòlica: la fe, l’esperança i la caritat. A dreta i esquerra del bé comú trobem les sis virtuts cíviques o cardinals. Les quatre virtuts cardinals: la prudència, justícia, temprança i fortalesa cadascuna amb els seus atributs. En aquest cas, el pintor, Ambroggio, afegeix dues virtuts més: la magnanimitat, – perquè per voler el bé comú has de disposar d’una gran ànima –(el que avui diríem tenir bon fons, bon cor o bones intencions), i saber deixar de banda els interessos personals. La sisena virtut cívica que acompanya el bé comú és la Pau, representada amb una bellíssima dona vestida de blanc estirada sobre unes armes, amb una branca d’olivera i una corona de llaurer situada de manera brillant al punt mitjà entre la justícia i el bé comú.
A l’altra banda de la corda, i contraposats als ciutadans lliures que escullen la justícia i la concòrdia, trobem un grup nombrós d’homes representant als delinqüents. I, finalment, una inscripció que acaba donant sentit al conjunt: “Allà on regna aquesta virtut santa (justícia), la pluralitat de les ànimes s’indueix a la unitat, aquelles que, reunides així, es lliuren al bé comú per a vosaltres.”
Seguint amb aquest conjunt trobem els efectes del bé comú o del bon govern sobre la ciutat i sobre el camp o la campanya. En aquest mural el protagonisme és per la ciutat, Siena, ben governada. Una ciutat on triomfa el bé comú serà una ciutat on domina la bellesa, ja que aquest és el senyal més autèntic de veritat (Carlotti, 2014). Així, trobem que aquesta ciutat s’hi duen a terme diferents construccions, es treballa en tota mena de feines, s’estudia, alhora que també hi ha temps per l’oci i el joc. On hi ha un intercanvi entre el camp i la ciutat i on s’hi poden formar famílies, hi ha matrimonis (veiem un seguici nupcial), naixements, infants jugant, etc. Així veiem un seguici nupcial, amb la núvia vestida de vermell entre tots aquests detalls. Una ciutat ben governada és una ciutat que té espai per tots i per tothom.
Trobem una sèrie de nou figures que ballen, segurament al·legories, que bé representen els nou governants de la república de Siena o bé sintetitzen la idea que la vida en aquesta ciutat és sempre una festa.
També en la representació pictòrica del camp trobem aquests diversos elements que ens mostren el benestar, el treball, les vinyes i la felicitat que es desprèn dels efectes del bon govern. Una figura alada vigila el pas entre la campanya i la ciutat, és la Securitas, la seguretat. 
Sobre la paret occidental i per reforçar tot el discurs presentat trobem l’al·legoria del mal govern i les seves conseqüències sobre el camp i sobre la ciutat. Malauradament les condicions de conservació d’aquest fresc no són les ideals i hem perdut bona part de l’obra.
Aquest fresc està protagonitzat per l’al·legoria del bé propi o el tirà com a oposició al bé comú. La justícia també protagonitza aquest fresc, però aquest cop, la figura de la justícia està lligada i és presonera d’aquest personatge espantós que representa la tirania.
El tirà no és un dictador, el tirà és aquella persona que en un estat republicà busca utilitzar la política en el seu propi benefici i no en el de tota la ciutadania. Aquest tirà està representat de manera monstruosa amb els atributs del diable: banyes, de color negre, ullals. Va acompanyat de les figures que representen els vicis de l’avarícia, la vanagloria i la supèrbia. Les tres bèsties que assetgen la persona que busca el benefici propi. Aquest tirà també està acompanyat per sis vicis que són l’oposició perfecta a les sis virtuts cíviques que trobem a l’altra paret: crueltat, traïció, maldat, el furor o ira, la divisió i la guerra.
Les conseqüències del mal govern sobre la ciutat i la campanya es troba en molt males condicions de conservació, però en contraposició a la ciutat brillant que hem vist amb anterioritat, aquí hi trobem una ciutat bruta, decadent, destruïda, on la violència ha triomfat.
En aquests temps convulsos que estem vivint, considero que aquests frescos segueixen sent de gran actualitat i el seu missatge, la necessitat de posar al centre de tot el bé comú, és un tema molt rellevant en la política actual. I, sobretot, que guanyi qui guanyi, que no guanyi mai el tirà.
Referències:
Borsook, E. (1966). Ambrosio Lorenzetti el diamante del arte. Florence: Sadea/Sansoni Editore.
Carlotti, M. (18 de desembre del 2014). Gli affreschi del bene comune . Obtingut de Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=_7w6OjsS66Q
Catalunya Plural, 2024 
