Fa pocs dies ens ha deixat una dona sàvia, amb una memòria extraordinària, i d’una fragilitat corpòria, com de cristall. Ens deixa gairebé un any després que el seu marit, el seu vell amant, en Josep Vaquer. Els nostres estimats matemàtics, una parella de savis ancians, que quan eren joves es cantaven la cançó Els vells Amants, reconeixent-se en ella quan fossin grans. Cançó, que des de la casa d’enfront, en Joan, guitarra en mà, li cantà, ara fa un any, i ella llavors, des del darrere la finestra, li llençà un petó.
Però la Mercè no és l’única que ens ha deixat darrerament… en els mesos de novembre i desembre, a Tremp, al Pallars Jussà, van deixar de tocar les campanes, les defuncions eren diàries. A la residència de gent gran van morir 61 persones en menys de dos mesos, les morts es comptaven en tants per cents, com qui calcula el blat o la pluja… els mitjans de comunicació se’n va fer ressò, pendents si les defuncions augmentaven… Com la borsa. Pels mitjans, aquests eren uns de tants que anaven morint… anònims… Però no per a tothom. Eren la Paquita, el Josep, la Teresa… les nostres àvies i avis, “padrines i padrins” que en diem a la meva terra, pares i mares, els nostres mestres, veïnes… la nostra gent gran, amb una vida, una família, una història, la història del segle XX.
Per què…som conscients que se’ns en va una generació irrepetible? Que la memòria del segle XX es va esvaint… testimonis de la Guerra Civil, observadors de la 2a Guerra Mundial, sobrevivents de la postguerra, represaliats pel franquisme, aquells i aquelles que van saber adaptar-se, sense aturador, al segle que ha sofert més canvis en menys temps de tota la història de la humanitat. I ara els hi toca viure aquesta altra guerra, “una guerra silenciosa”.
Com si es volgués rescabalar la seva pèrdua, mentre els nostres grans van desapareixent, es presenten llibres que els prenen com a protagonistes i alguns, on ells mateixos en són els autors. Amb mirades i enfocaments molt diferents, entre tots ells dibuixen un univers, què en podríem anomenar “la geografia humana dels vells”. La casa dels avis, de Vicenç Villatoro. Un recorregut per la història dels seus avis materns des de la casa familiar a Canet, on la casa es presenta com a símbol de permanència, d’arrelament. A través d’aquesta recorre la història de Catalunya del segle XX fins als nostres dies, mentre uns venen i els altres van.
I d’una gesta que serveix d’escenari per situar la història de Catalunya del segle XX, a un llibre íntim en forma de carta, *Ara parla’m de tu, d’Andrea Camilleri, que als seus quasi noranta-dos anys escriu a la seva néta Matilda de quatre anys, perquè sap que no la veurà créixer. Narrada en primera persona, amb humor i minuciositat, Camilleri fa un repàs de la seva vida. Amb la seva mort recent, aquest llibre s’ha convertit, com explica la mateixa editorial: “en un llegat espiritual… unes reflexions pòstumes sobre la vida, el món i el segle XX”.
Un altre llibre ben diferent, Els vells, aquella nosa de Cèlia Sànchez-Mústich. Una visió molt realista, sincera i crua, de vegades incòmoda, de la gent gran, “dels vells” com l’autora els anomena, fruit de la seva experiència viscuda durant anys al costat de la mare i l’àvia amb dependència. En la sinopsi llegim que Sànchez-Mústich “fa un elogi de la quarta edat…” “…com un formidable amfiteatre o temple ruïnós…” i es pregunta: “Quin valor donem a la gent gran?”.
… Aquells que són allà, asseguts, darrere la finestra, silenciosos, amb la mirada fixe, què els hi hem de donar el menjar, i ajudar-los amb la dutxa, cridar més fort perquè ens sentin, acaronar-los perquè sàpiguen que hi som. Són allà, en silenci, perquè la memòria els ha traït, no arribem a saber què pensen, ni si són feliços, ni si saben que hi som… i ens adonem que la vida és cíclica i en ells hi veiem uns infants, però amb una història al darrere, que molts cops desconeixem, i parlem d’ells en tercera persona, sense ser conscients que avui són ells i demà nosaltres… i oblidem que són un tresor de saviesa, un feix d’història.
… Aquella parella de matemàtics, els nostres veïns, “exemple de vida activa, compromesa i radical” com els defineix un amic, què de casa seva, n’han fet temple de la conversa, l’amistat i la solidaritat, on s’hi han gestat, al llarg dels anys, iniciatives socials, polítiques… i en el seu jardí s’hi han organitzat trobades, festes, han acollit amics i hi ha acampat fins i tot aquella família nombrosa vinguda cada estiu de Croàcia.
…I aquest diumenge, en aquest carrer del barri de Vallcarca de Barcelona, ha tornat a sonar l’Ave Maria de Haendel, un minut de silenci, i aplaudiments, per la Mercè, pels vells amants, i per la Paquita, el Josep, la Teresa…
…i quan miro per la finestra, ja no la veig a ella com rega el seu jardí, el jardí més bonic i ben cuidat del barri de Vallcarca. Ella era fràgil, però jo la veia eterna.
*Ara parla’m de tu es va publicar l’any 2019
Catalunya Plural, 2024 
