Les Fites de Dag Hammarskjöld: l’espiritualitat d’un dels grans polítics del segle xx

La Fundació Joan Maragall i Edicions Viena acaben de publicar el llibre de referència d’un dels grans polítics del segle xx, si bé desconegut del gran públic. Es tracta del Fites. Dietari espiritual d’un home d’acció, de Dag Hammarskjöld, polític i diplomàtic suec que fou secretari general de Nacions Unides entre 1953 i 1961.

Hammarskjöld va substituir el noruec Trygve Lie al capdavant de l’organització de les Nacions Unides el 10 d’abril de 1953. Es convertia en el segon secretari general d’ençà de la fundació de les Nacions Unides, l’any 1946, tot just després de la II Guerra Mundial. El món vivia en aquells moments un doble procés de grans dimensions internacionals: per un costat, la gran tensió entre els Estats Units d’Amèrica i la Unió Soviètica en el marc de la Guerra Freda, que com molt bé va sentenciar el sociòleg francès Raymond Aron es convertiria en una època de divisió i confrontació del món en dos blocs on la pau seria impossible i la guerra improbable. Un teló d’acer, en paraules de Winston Churchill, separaria no sols l’Europa central sinó tot el mateix hemisferi nord, dividint el món en dos blocs.

En segon lloc, a partir de l’any 1945 començaria l’irreversible procés de descolonització i autodeterminació de les nacions asiàtiques i africanes que havien estat sota control i dominació europea durant tot el segle xix i part del xx. Amb el suport de les dues grans superpotències, les Nacions Unides liderarien el complex procés de descolonització, que no seria ni evident ni fàcil.

El mandat d’Hammarskjöld coincidiria amb la crisi del canal de Suez (1956) ―episodi definitiu de l’hegemonia colonial britànica i francesa―, amb les tensions entre el jove estat d’Israel i els seus veïns àrabs, amb la invasió soviètica a Hongria ―que li suposaria tensions molt greus amb Khrusxov― i amb la guerra del Congo, entre altres difícils conflictes internacionals. Hammarskjöld, premi Nobel de la Pau a títol pòstum, moriria en un accident d’avió, precisament al Congo, en un episodi en què encara plana la possibilitat d’un atemptat propiciat per un dels grups en conflicte.

Cristià compromès en el servei públic internacional, Fites és un quadern espiritual, com diu Miquel Calsina en el pròleg del llibre, on l’autor «reflexiona sobre els esdeveniments de la seva vida i del món, i deixa palès un itinerari espiritual i una experiència interior forjades en la solitud d’un home d’acció». El mateix Hammarskjöld el defineix com «una mena de llibre blanc sobre les negociacions que duc a terme amb mi mateix i amb Déu».

En el llibre es poden trobar meditacions sobre la seva experiència interior viscudes a partir de l’acció com a home públic i les seves impressions sobre la vida i el món que li va tocar de viure. En aquest article voldria recollir-ne algunes i comentar-les.

Inici de l’any 1956. Cristià consagrat

Teu… perquè la teva voluntat és el meu destí.
Consagrat a tu… perquè el meu destí és que et serveixis de mi i que aprofitis tot allò que sóc, segons la teva voluntat.

Aquesta meditació reflecteix l’essència del ser cristià i, si em permeten, l’experiència radical de la dimensió mística de tota persona que vol viure amb radicalitat el seguiment de Jesús de Natzaret. En aquest sentit, el concepte consagrat és determinant en el sentit que entén que l’acció, la seva acció, se situa en un altre nivell que va més enllà d’allò que podríem identificar únicament com a profà.

L’acció política de Dag Hammarskjöld es convertia, expressada d’aquesta manera, en una «evidència moral» que il·luminava les seves accions i decisions i feia que, sense perdre mai el sentit amb la realitat i la condició humana, les seves decisions prenguessin unes dimensions diferents. En ell podríem dir que no hi ha «una política cristiana concreta», però sí una inspiració i una força que poden portar a fer política «d’una altra manera».

Octubre de 1957. Deure i destí

No miris enrere ni somiïs el futur: no et retornarà el passat i tampoc no et concedirà la felicitat que anheles.
El teu deure i la teva recompensa, el teu destí, són ara i aquí.

Quantes vegades recordem el passat amb nostàlgia i alhora amb dolor i fins a tot amb ganes de revenja! Quantes vegades bastim ―en somnis― futurs que ens fan confondre la idealitat amb la realitat!

Que poc que parlem ara i avui dels «deures». Estem immersos quasi sempre en la reclamació de més i més drets i hem perdut l’exigència dels nostres deures vers l’altre i vers la societat i no recordem, com diria Simone Weil, que la noció d’obligació preval sobre el dret i que en depèn, perquè «la seva relació és la de l’objecte i el subjecte». El «el teu deure i la teva recompensa, el teu destí, són ara i aquí», i, precisament perquè són ara i aquí, la dimensió de l’acció pren un sentit també transcendent.

Abril de 1958. La singularitat de l’ésser humà

És només en l’ésser humà que la Creació ha assolit un punt evolutiu en què l’experiència de la realitat es troba amb l’albir i la tria conscient. Enllà de l’ésser humà no hi ha ni bé ni mal.
És per això que, només quan et submergeixes en el teu interior per trobar-te l’Altre, la bondat esdevé una realitat última, única i viva, tant en Ell com a través teu.

Per als cristians, l’ésser humà no representa sols l’evolució de determinades espècies animals al llarg de desenes de milers i milers d’anys. Creiem que en un moment concret de la història, gràcies al Creador, esdevé l’aparició de l’ésser humà, que ja pot distingir entre el bé i el mal, i és, en la recerca interior ―en la consciència― de l’Altre, on troba la bondat i el sentit últim. I és precisament per aquesta intervenció del Creador que la dignitat de l’ésser humà reposa més enllà ―ho repeteixo, més enllà― de qualsevol acord, llei o convenció internacional.

Perquè, com diu molt bé Dag Hammarslkjöd, «enllà de l’ésser humà, no hi ha ni bé ni mal».

Agost de 1961

Totpoderós…
Perdona’m
el dubte, la ira,
l’orgull.
Doblega’m
amb la teva gràcia.
Eleva’m
amb la teva austeritat.

Si alguna vegada visiteu l’edifici de les Nacions Unides a Nova York, en l’itinerari reservat per a les visites cíviques podreu accedir a la «Meditation Room», que ell va fer construir a l’entrada del gran hall quan fou director general de l’organisme. En un dels primers centres interreligiosos contemporanis se’ns recorda la dimensió espiritual que hauria de trobar-se a la base també de les Nacions Unides i de les relacions ―sempre complexes i difícils― en els estats i en les nacions.

Però també és un recordatori, per a cadascun dels polítics, diplomàtics i funcionaris internacionals, que tant de bo es fessin seva aquesta última pregària, poc abans de la seva mort. Pregària que difícilment podria sortir d’enlloc més que de la «Meditation Room», en el silenci immens que ens ajuda a transportar-nos a l’interior de nosaltres mateixos i, des d’allà, intuir camins d’eternitat.