“I a tu, tampoc no et van respondre?”. Aquesta va ser una de les preguntes més repetides mentre les persones que havíem estat seleccionades per a ser membres de mesa esperàvem per entrar al recinte electoral. La majoria d’afortunats que ahir feien cua al Poliesportiu Municipal de l’Estació del Nord de Barcelona per a constituir les meses va interposar al·legacions per a no haver de prestar aquest servei. Alguns amb més raó, d’altres amb menys -i alguns sense cap mena de motiu més enllà de l’egoisme-, però allò comú en gairebé tots els casos era que l’administració no va emetre resposta.
L’allau d’al·legacions que va arribar a les Juntes Electorals va provocar que s’hagués d’enviar una segona onada de cartes reclamant presència a les meses, per tal de poder assegurar la seva constitució. Aquestes noves notificacions van arribar, amb prou feines, 10 dies abans dels comicis. I també, com no, hi va haver milers d’al·legacions. Moltes d’elles no van ser a temps de ser resoltes. Aquest va ser el tema de conversa principal a la cua, abans de les 8 del matí; com criatures al Mercat de Sant Antoni, els futurs membres de mesa intercanviaven com si fossin cromos les seves situacions -o excuses- per les quals creien que no mereixien aquella penyora de Carnestoltes.
“A mi és que no em ve de gust”. Qui parla és l’Aïda, una jove de 22 anys que no conviu amb cap persona de risc ni ho és ella mateixa. No li venia de gust estar-se 12 hores a una mesa electoral, independentment del virus. Contagiar-se o no, no figurava en la llista de les seves preocupacions: “el virus m’és igual. Acabarem tots contagiats. Jo he presentat al·legació dient que la meva mare és de risc i si cola, cola”, ens va explicar, sense gairebé aixecar la vista del mòbil. Les al·legacions de persones com l’Aïda, que van aprofitar l’avinentesa, van saturar l’administració -tampoc no calia ser Nostradamus per imaginar-se que això podria passar i es podria haver reforçat personal, per què no dir-ho.
Els milers d’al·legacions que es van interposar sense fonament van saturar l’administració, deixant sense resposta casos que sí eren de risc
Una altra de les persones que no va rebre resposta va ser la Cinta, que va ser presidenta a la mesa on jo vaig acabar exercint de vocal. La Cinta té 37 anys i viu amb el seu avi, que fa poc va complir 90 anys i, des que va començar la pandèmia, no surt de casa. És la seva néta qui fa la compra, va a la farmàcia i fa els encàrrecs. Tot i que està sa, l’avi de la Cinta frega el centenar d’anys -de fet, va ser el votant més vell de la nostra mesa electoral- i, només per això, ja és una persona d’alt risc davant la Covid. “Jo em confinaré 10 dies a casa d’una amiga per a no exposar-lo. Però, qui s’estarà per ell durant aquest temps?”, es pregunta.
La Cinta, quan sent històries com les de l’Aïda, sap que és per culpa d’aquestes al·legacions sense fonament que ella no va rebre resposta. “Sé que ni tan sols van arribar a veure el meu cas, perquè negar que la meva és una situació de risc, és no tenir cap mena de sentit comú”, es queixa la jove. Jo vaig rebre la carta tres setmanes abans dels comicis. Tres setmanes durant les quals més d’una persona al dia em deia que m’escaquegés. “Fes veure que estàs malalta el dia abans”. “Digues que treballes”. “Explica que has d’anar a cuidar de la teva àvia, que és dependent”. La imaginació de la gent no té límits, però no vaig intentar escapolir-me’n. Jo no sóc persona de risc, ni convisc amb ningú que ho sigui. Puc teletreballar i algú havia d’estar-se a la mesa.
Èpicament avorrides
La jornada electoral va ser força més avorrida del que m’havia imaginat quan vaig assumir que em tocaria ser part d’una mesa. Va ser avorrida per ser igual que totes les altres en les quals he participat (Sí, sóc repetidora): els mateixos procediments, les mateixes directrius… L’única diferència és que dúiem guants de vinil i que ens van donar dues mascaretes quirúrgiques i una (una!) FPP2 per a tota la jornada. Sens dubte, l’expectativa generada les setmanes abans de les eleccions no va estar a l’altura. Les meses es van constituir sense que hi hagués cap drama i no va fer falta que cap votant matiner ancià nonagenari fos reclutat a les 9 del matí com si hagués d’anar a la guerra.
Tot plegat va ser bastant avorrit, no mentiré. A la nostra taula vam tenir 262 vots presencials (42 ens van arribar per correu). Això vol dir 21 vots cada hora. Un votant cada tres minuts. Sobre un cens de 531 persones. Ni tan sols va venir ningú quan tocava votar les persones contagiades i confinades. Bé, menteixo: sí que va venir un home, però ens va confessar que no tenia Covid, sinó que venia llavors perquè s’havia “empanat”.
L’abstencionisme històric d’aquestes eleccions es relaciona molt amb la pandèmia, però puc dir que els votants més veterans no van faltar a la cita
L’abstencionisme històric d’aquestes eleccions es relaciona molt amb la pandèmia, però puc dir que els votants més veterans no van faltar a la cita. A banda d’un parell de persones que, tot i figurar al cens, sabíem mortes, tots els votants de més de 80 anys es van personar al col·legi (això ho explico perquè, en una de les llargues esperes sense res a fer, vaig dedicar-me a l’estadística electoral, cens en mà). Van ser els joves els qui més van fallar i això no s’explica tant per la por al coronavirus, sinó per la desafecció política.
Un altre virus
De la jornada electoral n’extrec algunes reflexions i aprenentatges. La primera és que dur un EPI durant més d’una hora hauria de ser obligat per a qualsevol ciutadà. Ara no diré res que cap treballador sanitari no sàpiga però no, no s’hi veu ni s’hi pot respirar. Sues com un porc tot i estar a un col·legi electoral amb les finestres obertes en un dels dies més freds del que portem d’any. S’entelen les ulleres i la pantalla protectora. No et pots moure i la cara queda plena de marques. Viure aquesta angoixa, durant una estoneta, hauria de ser obligatori per a empatitzar amb els i les treballadores sanitàries. Perquè amb un xic més d’empatia no estaríem com estem, n’estic segura.
Això em duu a la següent reflexió: criticar o tirar pilotes fora és extremadament còmode i fàcil. Crec que mai no m’han donat tant les gràcies com durant les 12 hores que vaig ser a la mesa. Tothom sap que perquè se celebrin unes eleccions cal gent que estigui comptant els vots. Però que sigui algú altre. Si vols anar a comprar, cal que algú sigui a la caixa. Però algú altre. Algú ha de netejar i desinfectar els espais que fem servir. Però algú altre. Gran part del país va posar el crit al cel per la celebració de les eleccions en plena pandèmia, incloent-hi els qui van convocar els comicis però després van decidir ajornar-los.
Jo no sé si m’he contagiat de coronavirus. El que sí sé és que el meu Parlament sí que és malalt, perquè ja hi ha feixistes i els hem deixat passar entre tots i totes
Evidentment que celebrar unes eleccions en pandèmia és arriscat. Possiblement innecessari i determinat per qüestions partidistes que poc o res tenen a veure amb els contagis. Però així és tot, sempre, en política, que sembla que haguem nascut ahir. Celebrar les eleccions va ser un risc, sí, però el risc a contagiar-se hi és sempre. I cada dia. Òbviament no s’aturen els contagis perquè s’hagi d’anar a votar, però tampoc s’aturen al metro o al carrer i bé que hi som. Jo, ahir, vaig estar en risc. Igual que les persones que treballen en un hospital o agafen el transport públic cada dia. I, quan parlem d’això, cal no oblidar que, mentre el Govern es lamentava per la decisió del TSJC de no ajornar els comicis, anunciava relaxacions en les restriccions. No es pot tocar campanes i anar a la processó.
I la darrera reflexió que m’emporto d’ahir és que ens vam preocupar molt de la Covid, però ens vam descuidar una altra pandèmia que se’ns apropava. Ens vam agenciar EPIs i litres de gel hidroalcohòlic, vam desinfectar taules i urnes, però no vam prendre cap precaució per deixar fora l’extrema dreta de les nostres institucions. Jo no sé si m’he contagiat de coronavirus o no durant les hores que vaig ser al col·legi electoral. El que sí sé és que el meu Parlament, ara, avui, sí que és malalt, perquè ja hi ha feixistes i els hem deixat passar entre tots i totes.
Catalunya Plural, 2024 
