El partit socialista ha guanyat les eleccions i res no tornarà a ser igual. Tant si ERC, amb qui ha empatat en escons, busca governar amb JxC amb el suport de CUP, com si durant els pròxims dies assistim a un dels espectacles de llum i de color als quals ens té acostumats la política catalana, hi haurà coses que canviaran, tant a curt com a llarg termini. No oblidem que el partit de Carles Puigdemont ha quedat tercer i ara és ERC qui lidera el nacionalisme. Sí, el secessionisme ha augmentat en percentatge de vots, però l’afebliment de JxC i la nova posició d’ERC poden donar lloc a certs canvis. Un dels interrogants que plantejaven aquestes eleccions era en mans de qui quedaria el liderat del nacionalisme, i la resposta és que en mans d’ERC… si és capaç d’agafar-lo efectivament.
Les persones que volien passar pàgina del procés i han votat PSC poden creure que l’empat a escons amb ERC frustra la possibilitat de frenar i revertir el moviment secessionista. El mateix Salvador Illa va advertir durant la campanya que una victòria seva no implicaria capgirar una situació que té arrels històriques, culturals i socials que s’enfonsen més profundament que la composició d’un parlament. I es pot dir que la rasa que un dia es va començar a obrir en el cos social del país sembla ja establerta. Tot i això, cal entendre que la nova i reforçada presència del PSC al Parlament representa coses molt importants que van més enllà dels jocs i pactes actuals per la composició del Consell Executiu.
Si governa una majoria secessionista, tindrà al davant i a la contra una veritable i sòlida força d’oposició, duradora i arrelada a una realitat sociopolítica profunda. Com deia Illa en campanya, Catalunya ha tornat: en la seva diversitat, en la pluralitat d’opcions, en la representació d’unes realitats socials en les institucions. Aquestes haurien de reflectir aquesta pluralitat més enllà dels escons parlamentaris, alhora que els socialistes haurien d’actuar de manera conseqüent amb la majoria de vots que tenen darrere.
L’elector del PSC –socialista o no—hauria de ser conscient que forma part d’aquesta majoria social. I sap, ara del tot cert, que forma part d’una ciutadania que és perfectament capaç de tornar a votar als qui l’han mentit i l’han malgovernat: el desgovern no paga a Catalunya a unes eleccions, de moment (en tot cas alimenta una abstenció que algú haurà d’investigar, i ben aviat). Però aquesta realitat ha de ser encarada, a les bases mateixes, quan els agitadors que donen suport a la mentida i es permeten negar la condició de compatriotes als qui no pensen com ells es vegin obligats a veure que aquests que són negats per ells han pres una força no només social, que ja la tenien, sinó política i institucional. La victòria del partit socialista implica que no només “són més del que ells volen i diuen” sinó que tenen darrere una força política nacional, constitutiva de la democràcia catalana contemporània, que respon en seu parlamentària del que ells volen i diuen. Molt més que una valenta “patrulla nipona” resistent, per cert i amb el degut respecte; Catalunya ha tornat… i el socialisme català també.
Això, certament, compromet de manera greu el partit socialista. El compromet a buscar un camí de cara a una majoria pactada de manera diguem-ne sofisticada, però també el compromet a mantenir, si és que lidera l’oposició, una contraposició activa, tant de cara a la majoria governant secessionista com a la cultura nacionalista que la suporta. Amb el degut respecte, aquí no ens trobem en el cas en el qual la persona que va quedar autoritzada pels vots a ser cap de l’oposició va fugir d’escola l’endemà de ser elegida. El partit socialista haurà de ser conscient que, al govern o a l’oposició, si actua de manera conseqüent en un sentit o altre i amb totes les implicacions haurà tornat a ser qui estava cridat a ser. S’ha acabat allò de “les ànimes” al seu si; tampoc no hi ha una certa malenconia d’allò que un dia va poder ser: ens trobem amb un partit socialista fort i altament representatiu. Ara no hi ha excuses i queda obert per a visualitzar una representativitat social i cultural contundents traduïdes de la representativitat política fefaent.
Es podria donar el cas que el partit socialista formés part d’una majoria de govern, perquè a la política catalana la paraula donada val el que val i la signatura que es pretén veto no arriba a paraula sinó i a tot estirar a gesticulació. En qualsevol cas, el fet que una majoria social hagi votat el que ha votat vol dir que el nacionalisme no ha aconseguit apropiar-se de la nació. Els ciutadans que volien dir prou ho han dit i aquesta paraula s’ha fet lloc de manera majoritària a la seu de la sobirania popular. Això té una importància estratégica que no cal menystenir: a hores d’ara i vist tot el que hem arribat a veure, el nacionalisme secessionista ha conquerit una majoria política i si es vol una hegemonia cultural; aquest moviment no s’esvairà i continuarà sent important. Però no està escrit enlloc que el secessionisme hagi de decidir el futur de la nació. Ara les persones que no volen això han demostrat i instituït que són majoria.
I encara menys després de la victòria del partit socialista. Pot ser que les coses encara no arribin a ser diferents, però res no tornarà a ser igual. Si els ciutadans i els seus representants –units per l'”efecte Illa”, que ha funcionat—posen el cap a refredar i actuen amb l’energia que distingeix els guanyadors.
Catalunya Plural, 2024 
