Un govern d’esquerres a Catalunya és possible. I no és tan difícil com es planteja. Seria un govern absolutament raonable a qualsevol indret del món. Si la seva possibilitat no es contempla des d’un principi és degut a les següents tres raons: la primera i principal, és que al poder – català o espanyol – no li interessa un govern d’esquerres; no ha interessat ni interessarà mai un govern que apugi els impostos a les rendes més altes, que plantegi la necessitat de gravar l’herència de la propietat i que potenciï la sanitat i l’educació pública.
La segona té a veure amb el marc sobre el qual s’ha basat la política catalana en la darrera dècada que ha afirmat – de manera interessada – que si ets independentista ets d’esquerres, i, si no, ets de dretes. És a Junts per Catalunya a qui li convé mantenir aquesta teoria, ja que li permet ancorar a ERC en un imaginari on, si decideix mirar cap a l’esquerra no independentista, és acusada de traïció per partida doble.
La tercera té a veure precisament amb aquest darrer punt: la història recent d’ERC és una història que reflecteix l’acomplexament d’un partit que, per llegat i per orgull, hauria de desvincular-se emocionalment d’aquell partit – Junts per Catalunya – que és percebut com el seu “germà gran”. El resultat d’aquestes eleccions poden ser un punt d’inflexió.
La realitat del dia a dia de la política és ben diferent, i nega l’afirmació de què els dos eixos mencionats s’autoexclouen. I qui s’enganya no són els polítics sinó l’opinió pública. És ben conegut l’actual pacte a la Diputació de Barcelona entre Junts per Catalunya i el PSC. Aquí no van haver-hi vetos. I qui es pensi que aquest era un pacte menor, es pot posar un altre exemple de què implicaria un acord basat en una correlació de forces d’esquerres a Catalunya: els pressupostos de la Generalitat aprovats el gener del 2020 – llunys de ser perfectes – van tenir un perfil clarament progressista, i això va ser en gran a causa de la participació dels Comuns. Es va incrementar el tram superior de l’IRPF, es va apujar l’impost de successions, i es va crear un impost mediambiental. Uns acords que Junts per Catalunya van signar a contracor i que van generar moltes contradiccions al partit de Puigdemont, sovint explicitades de la boca (i Twitter) de l’actual número dos de la llista del partit de Puigdemont, Joan Canadell. La raó, ben senzilla: ser independentista no et fa ser d’esquerres.
Un govern d’esquerres podria afrontar la crisi de la social heretada per anys de retallades i plantejar un futur més just igualitari pels ciutadans de Catalunya. Ara bé, quin hauria de ser aquest govern? Aquí van tres possibles escenaris.
Govern en minoria d’ERC (33) i Comuns (8) amb el suport del PSC
Un govern d’ERC i els Comuns sumaria 41 diputats i es quedaria lluny de la majoria necessària per a tirar endavant una investidura, que requereix, com a mínim, d’una majoria simple de 67 diputats. Però si s’aconsegueixen els diputats necessaris, es podria conformar un govern en minoria. Aquí tota la pressió recauria cap al PSC, que hauria de mostrar la seva solidaritat i preferències polítiques. Però, no preferiria el PSC investir a un govern d’esquerres sabent que ERC aposta per la Taula del Diàleg i que té en els Comuns uns aliats amb els quals ja comparteixen administració a Barcelona i el govern de Madrid que la reedició actual del pacte Junts per Catalunya amb ERC?
A més, l’escenari de geometria variable que es donaria de tenir un govern en minoria els forcaria necessàriament a negociar els pressupostos. I aquí el PSC podria ser un soci preferencial.
Govern en minoria d’ERC (33), CUP (9), Comuns (8) amb suport de Junts per Catalunya
El govern més d’esquerres possible que tampoc sumaria majoria absoluta. Això, de per si, no hauria de ser un inconvenient. No ho és al govern espanyol, on PSOE i UP governen en minoria. Tampoc ho és al govern suec, on socialistes i verds governen en coalició amb només un terç dels diputats. El complex mosaic de la política institucional catalana consta de 10 partits, el màxim de la seva història. Alhora, mai un partit polític havia guanyat les eleccions amb tan pocs diputats. Si la campanya electoral fomentava la política de blocs partisans, l’anàlisi concreta dels resultats presenta una realitat atomitzada on la simplificació dels blocs difícilment hi té cabuda.
Aquest seria un govern liderat per ERC, que hauria de lluitar per tirar-lo endavant. La proposta que els hi haurien de fer els republicans a Junts per Catalunya és ben senzilla: preferiu ser vosaltres qui condicioneu la investidura i algun dels pactes estratègics de legislatura o que ho faci el PSC?
Govern tripartit entre PSC, ERC i Comuns
L’opció que semblaria aparentment més lògica, la d’un govern de perfil socialdemòcrata orientat a l’esquerra, s’ha vist bloquejat abans de poder ser plantejat. ERC, PSC i Comuns sumarien majoria absoluta i podrien encarar una legislatura de quatre anys. Aquesta coalició, que semblaria gairebé orgànica en un altre context, es troba davant del mur de les “dues Catalunyes”.
Però, i si ERC aconseguís que el pacte de govern anés vinculat a un indult immediat dels presos polítics i a l’aprovació i extensió de la Llei dels lloguers en l’àmbit estatal? I si ERC aprofités el pacte per expandir la seva política – ja iniciada en els darrers temps – de teixir aliances fraternals amb els partits nacionalistes d’esquerres com Bildu i el BNG?
És evident que les propostes de conformar alguns d’aquests escenaris disposen de molts enemics, però: què en pensa la gent? Es pot assegurar amb certesa que és preferible reeditar l’actual pacte de Govern, altament criticat per la seva incapacitat en la gestió, que no pas algun d’aquests tres escenaris?
Hi hauria una manera senzilla de saber-ho: que els partits plantegin les diferents opcions a les seves militàncies. Que sigui el principi democràtic el que ho determini. I és que, qui pot estar en contra de què sigui la gent qui voti?
Catalunya Plural, 2024 
