El sol radiant del migdia donava una treva als dies plujosos a Ibagué, la capital del Tolima. La temperatura que es concentrava a les parets era sufocant. La calor s’havia acumulat durant el matí a l’edifici i generava una sensació de xafogor. En arribar al despatx de Flor Múnera, ella teclejava agitada un correu que havia d’enviar immediatament per ultimar els tràmits de trasllat d’un dels presos pels quals treballa. Flor semblava clarament una dona ocupada: tenia el seu telèfon mòbil al costat d’ella i va atendre dues trucades de les cinc que va rebre durant la nostra visita.
Flor Múnera, infermera de professió, és una de les milers de líders socials colombianes que ha dedicat tota la seva vida als altres mitjançant la lluita sindical i la defensa dels drets humans. La seva mobilització sindical va iniciar-se el 1969, durant la seva etapa com a infermera i, després de 18 anys d’exercici sanitari a l’Hospital Federico Lleras Acosta a Ibagué, va ingressar el 1975 a la Fundació Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics (CSPP). Una organització que ha treballat des de la seva creació per la garantia dels Drets Humans dels colombians processats per delictes polítics i judicialitzats per participar en la protesta social. Tot això, mitjançant l’assistència jurídica i econòmica als presos i la denúncia de la repressió i l’abús de l’Estat contra les organitzacions dels treballadors.
“El meu treball es basa en la defensa de les persones detingudes per raons polítiques”
Flor explica amb determinació en què consisteix la seva tasca com a defensora de drets humans en el CSPP: “nosaltres fem un treball de defensa de les persones detingudes per raons polítiques”. Gairebé de forma automàtica i davant la confusió que, segons ella, suscita el concepte de “detinguts polítics”, subratlla: “moltes vegades la gent creu que són detinguts polítics els paramilitars i resulta que per a nosaltres no. Definitivament qui està a la banda de l’Estat no necessita protecció ni necessita que l’ajudin a reclamar els seus drets”. Per a ella, els que necessiten de la seva ajuda i la del Comitè “són aquelles persones que d’una manera o altra han lluitat o continuen lluitant dins de l’Estat colombià pel dret a la terra i a la lluita sindical”. Dues batalles en què històricament els colombians han reclamat els seus drets a l’Estat, amb la consciència que tenen totes les de perdre.
El 1977 el CSPP va iniciar la seva lluita per la defensa de drets arran de la persecució i l’empresonament de la gent que reclamava les seves terres i era jutjada per consells verbals de guerra. “Es van començar a endur a camperols, sindicalistes i estudiants. Aquí la situació s’engrandeix i els treballadors s’uneixen”, tot això, segons explica Flor, per frenar aquesta situació i que fos la justícia ordinària la que jutgés, investigués i condemnés, en última instància, a totes les persones que lluitaven pels seus drets.
Una cosa porta a l’altra. La incidència de Flor a la lluita sindical la va conduir a endinsar-se en un univers més gran: els drets humans. L’arribada de Flor al Comitè té lloc després de la necessitat de l’organització d’ampliar el seu àmbit d’actuació a tot el territori colombià. El comitè va estendre la seva activitat mitjançant la creació de seccionals distribuïdes en diversos departaments de país, un d’ells el Tolima. Flor havia viscut tota la seva vida al departament i treballava com a infermera. Des de llavors, de forma paral·lela, lluitava pels seus drets i els dels seus companys de sector. Les seccionals van ser creades pels mateixos treballadors i estudiants que eren judicialitzats i condemnats per la seva feina en Drets Humans. Flor arriba així a aquest nou espai “més important” en què, segons ella, “s’uneixen tant la defensa dels drets d’obrers sindicals, com la de tots els drets civils i polítics de la gent”.
Una marca de per vida
Com tota lluita de les organitzacions socials i defensors de drets humans a Colòmbia, la trajectòria de Flor ha estat també marcada per la repressió, l’estigmatització i diversos episodis de violència cap a ella i cap als seus companys de feina.
El seu discurs fluid i el seu to de veu contundent i aparentment indestructible -propis d’una dona segura de si mateixa- s’entretallen en ensopegar amb els records dels crims més atroços de lesa humanitat que ha hagut de viure en primera persona per ser defensora de drets humans i líder social a Colòmbia. Flor fa una pausa per referir-se amb els ulls sumits en el record al que per a ella ha suposat el canvi més dràstic en la seva vida: ser testimoni de crims com la desaparició forçada, la detenció, l’exili i l’assassinat de diversos dels seus companys.
La líder té la convicció que les causes socials per les que es van iniciar les lluites al país, fa més 60 anys, continuen sent les mateixes per les que avui lluita la població colombiana. L’educació i la salut continuen sent privilegis que només una petita part dels habitants es pot permetre i la privació o la dificultat d’accés a ells són la principal raó de la perpetuació del conflicte entre l’Estat i una part de la seva població. “Els governs són els que sempre han estat en la mira de treure-li els drets al poble i el poble ha hagut d’estar donant les baralles que sempre ha donat. I per aquestes lluites que ha donat ha passat tot el que ha passat en aquest país. Un país, que de tots els de el món, ha estat dels que més ha durat amb una guerra interna”.
Caminar pel fil de l’agulla
Les incesables amenaces a líders socials i l’onada d’assassinats de defensors de drets humans a Colòmbia són dos grans buits en el procés d’implementació de l’acord de pau al país. Les persones que treballen per la defensa o promoció dels drets sobre la terra i el territori denuncien actes de corrupció i es converteixen en opositors de diversos projectes i interessos de govern o d’altres poders a Colòmbia.
Segons l’informe Hasta encontrarlos. El drama de la desaparición forzada en Colombia realitzat pel Centre Nacional de Memòria Històrica, un total de 60.630 persones van ser desaparegudes en el marc del conflicte armat durant els últims 45 anys. Entre 1996 i 2005 es van registrar 32.249 de les víctimes per desaparició forçada, més de la meitat dels casos documentats, el que va suposar el moment més crític pel que fa al fenomen es refereix. Flor va haver de patir les conseqüències d’exercir com a líder i defensora dels drets humans a Colòmbia en aquest període. Ella, mentre ho explica, mira cap amunt com si busqués en els seus records aquella història que hagués volgut oblidar ja, i prossegueix: “..en el 96 vaig tenir una situació molt greu a principi d’any, un intent de desaparició forçada i després una persecució molt forta directament per part d’organismes de seguretat de l’Estat fins a dictar una ordre de captura en contra meva que em va obligar a anar-me’n del Tolima i a estar per fora de la meva terra 20 anys”.
La líder va haver de marxar, abandonar la seva llar, la seva família i la seva terra per evitar que la detinguessin, la segrestessin o la privessin de la seva llibertat. Per aquesta època, Flor treballava encara a l’Hospital com a infermera i encapçalava des del sindicat de salut la lluita pels drets col·lectius dels treballadors. Des de l’hospital també havia iniciat un acompanyament en defensa de la pagesia i la seva lluita per la terra. Les amenaces i la pròpia judicialització materialitzada en l’ordre de captura en contra seu la van obligar a fugir, a romandre 20 anys fora del Tolima, a haver de exiliar-se fora de Colòmbia durant quatre anys, a allunyar-se de la terra que la va veure créixer i per la qual tant havia lluitat. Era la seva única opció per mantenir-se fora de perill.
“Em vaig tornar com una guerrera”
Florit, la idea de ser líder social és pràcticament un llegat que la seva mare li va deixar, una idea que li va inculcar, segurament gairebé sense voler-ho, “des de chiquita“, diu. En pensar en els seus inicis com a líder, esbossa un somriure nostàlgic i s’adona que està a punt de desenterrar records de la seva vida i de la seva infància que són l’origen de tot. “La meva mare va ser molt batalladora, tota la vida lluitava per tenir la junta d’acció comunal activa, perquè la gent defensés els seus drets, perquè l’aigua no la facin malbé perquè la terra no la cremessin (…), i nosaltres, tots, sense excepció -Vam ser 11 germans-, teníem alguna cosa a fer. El que no era líder a l’escola, amb els altres a les finques agafava un lideratge”.
Filla d’una mare que va enviudar a primerenca edat, i en créixer entre la figura dels seus 10 germans, tots homes, Flor diu que es va veure obligada a aprendre a “guerrejar” i a defensar-se des de ben petita. Des que era una nena Flor va començar a qüestionar-se sobre la necessitat de certes accions i reivindicava en contra d’aquestes sense saber-ho. Ni tan sols a l’escola Flor va deixar que els professors, que, en la seva època, els pegaven “per no fer bé la tasca”, abusessin de la seva posició de poder.
Els drets de les dones: una lluita de tots
“Les dones sempre hem estat com en l’ombra del company, de l’espòs… sempre allà com amagadetes. Com que és la que no té el dret sinó… es dóna per ben servida per tenir un company que li doni els seus fills, perquè són el millor que hi ha per a una dona. Però realment, si. La dona sí s’ha d’organitzar. Però organitzar-se sense desconèixer que la lluita és d’homes i dones, això em sembla molt important”. Flor considera que la lluita més encertada és la que es practica conjuntament entre homes i dones per lluitar pel que veritablement es vol: defensar en un país com Colòmbia, que “la discriminació, per exemple, en el tema de drets civils i polítics és molt marcada”, tal com remarca Flor.
Per continuar el seu treball pel reconeixement de la pagesia i incidir en altres processos com la construcció de pau i el empoderament de la dona en el territori, Flor i els altres components del Comitè s’han organitzat i liderat diversos projectes enfocats en aquesta direcció, com és el cas de l’Escola Manuel Quintín Lame. “A l’escola tenim 40 o 50 persones treballant i el 80% o, fins i tot més del 80%, són dones. És una escola de lideratge social perquè la dona s’empoderi perquè la dona no ha tingut la possibilitat de dir ‘la finca és meva’, sinó simplement ‘vaig a sembrar la ceba i el tomàquet per al brou, però és la finca del meu marit’ i nosaltres volem que la dona també tingui dret a la propietat de la seva finca”. L’escola és per Flor una institució que dóna força a les propostes de defensa del territori però, al seu torn, suposa una oportunitat per a les dones en la promoció de la seva autonomia econòmica i la inclusió de les seves propostes en projectes com l’Escola.
No hi ha família que no hagi patit les conseqüències de la guerra
Els primers anys de la vida de Flor van transcórrer al poble del seu pare, Manzanares, un municipi situat al departament de Caldas, en el qual, durant les dècades d’inici de la violència a Colòmbia, habitaven majoritàriament simpatitzants del partit conservador colombià, els “godos” com se’ls coneix de forma col·loquial. No obstant això, la família de Flor, d’origen camperol, simpatitzava amb el corrent polític més liberal.
Des de llavors, Flor i la seva família van ser expulsats i van viure molt de prop la violència: “hi va haver un desplaçament a tots aquells que fossin liberals i el meu pare, tot i estar en aquesta zona, era liberal. (…) A ell el van matar allà i vam haver de marxar”. Després de l’assassinat del seu pare a mans dels “godos”, Flor i la seva família van haver de viure, com històricament han viscut moltes famílies al país, un desplaçament. Ella ho assenyala: “(…) crec que no hi ha hagut una família a Colòmbia, d’estrat mitjà, estrat 1, 2 o 3 que no hagi patit les conseqüències de la guerra“.
Flor afirma que tot el que treballa en drets humans crida víctimes a “totes les persones que pateixin un atac per part de l’Estat, dels seus agents o en complicitat d’ells”. L’activista del CSPP és precisa: tots, inclosa ella, són víctimes del conflicte armat a Colòmbia. “Vaig patir un desplaçament, vaig patir la mort del meu germà, vaig patir l’anada d’un altre germà per la guerrilla de les FARC i la mort d’un altre que se’n va anar també i el van matar estant a la guerrilla”, confessa. La naturalitat amb la que brollen les paraules de la seva boca aterren. Tant com que deixen entreveure la mateixa convivència amb el dolor adoptada al país.
Per a ella és important reconèixer com a víctima i per això forma part del Moviment Nacional de Crims de l’Estat (MOVICE), un moviment en el qual convergeixen diversos processos organitzatius de víctimes de crims d’Estat per reivindicar-se com víctimes. “Allà estem totes aquelles que considerem que, d’alguna manera, l’Estat ha estat responsable del nostre sofriment i del que ens ha passat en aquesta guerra”, declara Flor.
Per Flor ha estat impossible acceptar que les persones que han format part de la Violència a Colòmbia siguin considerades víctimes. “Jo no puc acceptar que avui siguin aquells que van cremar la gent viva, que la van estrangular, que la van tallar amb serra, els que es consideren víctimes“, diu. – I tancant els ulls, com excusant-se -, segueix: “… De sobte fins allà no arriba la meva capacitat com a defensora de drets humans. Són persones que avui estan penedides si, de sobte, no sé… però per a mi no són víctimes. Van ser victimaris i seguiran sent-ho”.
No hi ha reconciliació sense veritat, ni veritat sense justícia
Per Flor conèixer la veritat i fer justícia és imprescindible quan es parla de la reconciliació del país i la reconstrucció d’una societat que ha patit tota la vida els estralls de la violència. Les desaparicions, segrestos i assassinats suposen per a un país ple de color en els seus carrers i de vitalitat en la seva gent, l’ombra de la qual mai ha pogut escapar. D’acord amb les bases de dades del Centre Nacional de Memòria Històrica de Colòmbia, entre 1958 i 2018 el conflicte colombià va suposar la mort de 261.619 persones. Al voltant de 215.000 eren civils i gairebé 47.000, combatents. Flor fa al·lusió a la realitat de les xifres i admet que és essencial en un procés de reconciliació reconèixer les morts que ha comportat la guerra interna de país, així com esbrinar qui són els responsables: “(…) si nosaltres no tenim aquesta veritat, no crec que hi hagi perdó”.
L’observació que fa Flor sobre els acords de pau signats el 2016 deixa entreveure subtilment una exhalació d’esperança respecte a la situació de país: “si hi haurà una reconciliació. El fet que en aquests 4 anys hagin disminuït tant els assassinats, les morts en combat i tot això que passava quan estaven agafats a plom, doncs sí, ho diu”. No obstant això, el seu entusiasme s’esfuma ràpidament després l’apreciació que li passa: “però jo li dic i li repeteixo una cosa, les causes socials que van iniciar la guerra en aquest país, la guerra interna que tenim, no han desaparegut. Segueixen allà. I com segueixen allà les coses seguiran així, no hi ha remei si no hi ha aquesta voluntat política, que anomenem alguns, que qui governa parteixi l’arepa bé”.
La pau exigeix veritat
La reconstrucció del passat a través de la memòria històrica s’ha convertit en la base per a la reconstrucció del país. La necessitat de construir una memòria col·lectiva de la societat, que reculli els testimonis dels diversos actors del conflicte a Colòmbia, és inqüestionable per no tornar a repetir la mateixa història.
Segons Flor, des del govern i sota el seu recer molts agents del conflicte no explicaran mai el que veritablement va succeir i atribuiran tots els crims de guerra a les guerrilles i a les forces paramilitars. Convertiran la reconstrucció de la memòria en una missió impossible: “si no es pot reconèixer i dir realment que això va passar, a la memòria històrica li faltarà alguna cosa, és a dir, aquesta tauleta amb tres potes no estarà bé dreta, sempre estarà torta“. La líder és molt conscient del paper de la narració i de la construcció de memòria com a factor de no repetició: “per la memòria històrica hem de comptar el que va passar en aquest país… perquè si se’ns oblida ens tocarà repetir una altra vegada la història, (…) crec que és molt important que nosaltres aconseguim deixar tot això escrit”.
La ferma líder fa una pausa ràpida per reprendre l’alè, i continua: “tant de bo el nostre país algun dia es reconciliï, però serà molt, molt demorat. Perquè nosaltres, els que treballem en la defensa dels drets humans, acompanyem a les víctimes i fem esforços perquè la gent expliqui i alleugi el seu dolor. Però el govern continua sense tenir aquesta capacitat d’entendre que la gent necessita que l’ajudin a això, que la gent aquí no està demanant diners, la majoria de gent està demanant veritat“.
Catalunya Plural, 2024 
