A escala humana, les ciutats són un invent recent. Les més antigues van aparèixer no fa més de 10.000 anys i només des de fa 5000 van començar a “fer història” i marcar el rumb de l’espècie. Avui el territori urbà concentra al voltant del 80% de la població mundial i la seva colonització del planeta Terra assenyala l’entrada en una nova etapa humana, l’anomenat Antropocè.
L’urbà és l’espai on viure i treballar, on somiar, créixer i morir. Però sobretot és zona de conflicte, superfície on es lliuren les batalles que marcaran el nostre present i futur. Enrere queda el vell enfrontament entre camp i ciutat; avui el camp està urbanitzat i la polis és l’espai d’habitació per excel·lència, sotmetent amb la seva presència permanent tots els altres. Una d’aquestes batalles és la que lliura el capital amb i contra els seus habitants, dotat d’una força de transformació que suma i sobrepassa la de cada individu i, les més de les vegades, la de la suma de tots. Tenim múltiples exemples al llarg de la nostra geografia, des de l’especulació immobiliària, els “pelotazos” de les infraestructures o les barriades obreres.
L’interès pels fluxos de transformació del capital va portar a Walter Benjamin (Berlín 1892 – Portbou 1940) a investigar el desenvolupament del Paris del segle XIX; allà es condensava un model de societat que s’estendria després per Europa, consistent a anul·lar els moviments obrers i posar els individus al servei del mercat. Enlluernada per la novetat i el progrés, la ciutat de les llums amagava les seves ombres, una prole infinita despullada d’humanitat i mitjans de vida. La misèria reflecteix el luxe amb un somriure desdentat. Submergint-se en l’arxiu de la Biblioteca de París, Benjamin va trobar les restes oblidades d’un passat que comptaven la derrota de tota una generació.
En la reflexió de Benjamin, aquesta submissió de l’home als diners mai hauria estat possible sense allò tècnic, sense la revolució industrial i les tecnologies que va il·luminar, com la fossa de ferro, el gas, el ferrocarril, la fotografia, etc. Però el to característic de la seva lectura és que la tecnologia no adquireix un valor purament negatiu o positiu. Certament a ella es deu el control d’esferes de la vida que prèviament eren alienes al Gran Capital. Van contribuir a inaugurar formes de vida noves de les quals es va apropiar, i L’obra de Benjamin és precisa en aquest sentit, rastrejant al mateix temps la fi d’un món i la gènesi d’un altre.
Però a diferència d’altres pensadors, com per exemple Martin Heidegger, Benjamin no rebutja la innovació tècnica per se. La inventiva i el desenvolupament tecnològic que caracteritza el segle de les revolucions podia i hauria hagut d’afavorir l’alliberament de l’home de limitacions materials i normatives. El problema no és tant estar “a favor de la tècnica/ en contra” sinó en l’estudi de com cada aportació tecnològica allibera forces que després el capital intenta captar per a si. En el segle XIX, a Europa, la batalla pel tècnic l’havia guanyat els diners.
Benjamin va lluitar amb el pensament crític contra l’auge del feixisme i la seva tecnologia de mort. De no haver-la trobat a Portbou potser el laissez faire heideggeriano no hauria dominat el pensament filosòfic posterior sobre la tècnica, establint una polaritat entre progrés i llibertat que travessa tota la segona meitat del segle XX.
Altres batalles es lliuren, en altres èpoques i per a altres generacions.
Una d’elles ha pogut observar-se aquests anys en el cor de Barcelona, involucrant a Airbnb, plataforma no exempta de polèmica. Buidada la ciutat de turistes per la pandèmia, s’aprecien bé els fronts. Més que polemitzar sobre el correcte d’aquest model de negoci, interessa assenyalar el component que li ha permès colonitzar el centre de les ciutats d’estil europeu, amb grans centres històrics, i instal·lar-se en el seu teixit urbà. En aquests anys, el lloguer vacacional via plataformes en línia ha tingut una rendibilitat superior al 8%, desplaçant al lloguer a llarg termini com a ús més atractiu de béns immobles. A Venècia o a Barcelona el centre històric és “territori guiri” i les plataformes de lloguer la seva porta d’entrada.
Si apuntem al tècnic, la qual cosa ha marcat la diferència ha estat Internet. Internet ha permès “arribar al més petit”. Allà es troba l’estructura capaç de gestionar l’oferta i demanda turística mundial, de manera que els pisos del Raval i del Born -espais difícils de la ciutat per la seva heterogeneïtat, els seus pocs serveis i la seva localització- es converteixen en el destí de milers de turistes. Les diverses rentades de cara que va viure Barcelona entre les olimpíades i el Fòrum van contribuir a fer atractives aquestes zones de la ciutat, però només Internet va permetre reunir pisos i habitacions deslocalitzades en un mateix espai virtual, generant una massa crítica de negoci. Per aquesta capacitat de connectar-ho tot, que se sosté en la iniciativa privada i l’accés de cada individu a un terminal amb connexió, Internet és el canal a través del qual el capital ha colonitzat espais de les ciutats que semblaven, per la seva idiosincràsia, resistir-se.
Però la xarxa no és maligna o benigna per se. Com Walter Benjamin, no hem de caure en un pessimisme cap al tècnic i repetir la polaritat progrés/llibertat. Fa més de 30 anys que el manga Ghost in the Shell anunciava una època daurada de llibertats gràcies a la independència relativa de la xarxa respecte de tota categoria de formació d’identitats prèvia. La mateixa xarxa que satura les ciutats de turistes podria, per exemple, esponjar-les si s’apliqués massivament el teletreball (fins a un 30% del treball actual pot reconvertir-se, diuen). Internet, com les tecnologies de segles passats, va néixer com un somni d’apoderament. I com llavors, hi ha batalles per lliurar.
Catalunya Plural, 2024 
