Fa un any amb en Jordi Arcarons i Daniel Raventós escrivíem un article sobre l’escepticisme que teníem que el nou equip del Ministre Escrivà fos conscient del problema real de la pobresa al Regne.
Posàvem en dubte que els càlculs que havien fet quan estaven a l’AIREF per implementar una renda mínima o ingrés mínim vital fossin realistes, ja que estimaven que amb 5500 milions d’euros anuals es podia atacar la pobresa de manera decisiva, una xifra molt més baixa que qualsevol estimació feta amb les estadístiques oficials pels especialistes. Ens preguntàvem en el títol si és que el ministre i el seu equip dubtaven que hi haguessin pobres al Regne, o almenys tants com recollien les estadístiques.
I va arribar la pandèmia i la crisi econòmica més greu dels darrers 80 anys i el ministeri en un encomiable esforç de rapidesa va decretar una nova llei, la de l’Ingrés Mínim Vital, que va entrar en vigor el mes de juny passat. I va anar molt pitjor que qualsevol de les expectatives.
Va ser un déjà vu de la implementació de la Renda Garantida de Ciutadania 3 anys abans, quan també vàrem escriure després de l’aprovació de la llei un article crític anticipant els problemes que després es van mostrar amb tota cruesa. De fet el decret de l’IMV copiava articles de la llei de la RGC que ja havien estat abolits per la seva ineficàcia (o eficàcia en frenar la concessió de la renda a qui ho necessitava).
No és que siguem bruixots ni portem la malastrugança, però és que fa ja uns quants anys que s’analitzen els defectes estructurals de les rendes mínimes condicionades i de la burocràcia que desconfia en els pobres encarregada de tramitar-les. Cap reforma de les rendes mínimes autonòmiques dels darrers anys s’ha apropat als seus objectius. Tot es basa en què ni un sol fals pobre arribi a cobrar indegudament l’ajut encara que per això milers de pobres reals no hi accedeixin.
Fem un breu resum del què ha passat amb l’IMV. La llei s’anuncia com una mesura històrica que arribaria a 850.000 famílies pobres, amb 2,3 milions de persones (la meitat de les persones en pobresa severa segons l’Enquesta de Condicions de Vida del 2018, i la quarta part de les que estaven per sota la pobresa moderada) amb un cost mòdic anual de 3.000 milions d’euros. Al mes de desembre, després de més d’un milió de sol·licituds, se n’havien concedit 160.000, -de les quals 73.000 es van concedir el primer mes d’ofici a famílies que cobraven la prestació per fill- menys d’un 20% de la previsió (xifra a la que cal descomptar les que ja cobraven una renda mínima autonòmica), o sigui menys de la quarta part de les famílies en pobresa severa abans de la pandèmia, i menys del 10% de les persones en pobresa moderada. Encara no es disposa de dades per comunitats autònomes, però sembla bastant segur que a Catalunya aquest percentatge encara és més baix. De fet amb la crisi de la COVID Oxfam-Intermón estima que el nombre de persones en pobresa severa s’ha incrementat en 800.000 persones, amb IMV i tot.
El grup parlamentari d’Unidas Podemos acaba de presentar una llista d’esmenes a la llei (que encara està en fase de tramitació al Congrés per a la seva aprovació definitiva) on denuncia que només un 12% de les sol·licituds i calculen que a aquest ritme s’haurien de presentar 6 milions de sol·licituds i quatre anys per arribar als 850.000 ajuts.
El document d’UP proposa agilitzar i simplificar les sol·licituds i, a més de la vintena de modificacions que ja ha experimentat o s’ha pactat en la negociació dels pressupostos modificar la llei, proposen una nova bateria de 12 canvis. Òbviament les propostes són benintencionades però tornen a focalitzar-se en canviar les condicions per accedir-hi, no en eliminar els condicionants. I continua obligant-te a tornar-te pobre per accedir-hi, doncs el criteri de no tenir gairebé res estalviat no es toca.
Ja han passat 8 mesos i la llei no funciona i torno a predir que no arribarà als seus objectius (que ja eren escassos en ambició). Crec que ha arribat el moment de fer un canvi radical en l’enfocament i passar a una estratègia de vacunació: a qui la demani que se la donin, una renda bàsica universal. Això no vol dir que siguin diners gratis per a qui no els necessita. Tothom haurà de declarar els ingressos que tingui, públics i privats, en la propera declaració de renda (ara ja el 2022). I si els ingressos superen el llindar de la renda bàsica, hauran de pagar els impostos que pertoquin. És fàcil, s’ha aplicat a altres llocs, i eliminaria l’immens patiment de milions de persones.
Només així sortirem de l’atzucac amb un mínim de dignitat i esperança. I si no, com escrivíem ara fa un any, no sabem com s’acabarà la legislatura, però sí que creiem que si no canvien radicalment les coses, la següent crisi la gestionarà Vox.
Catalunya Plural, 2024 
