El desembre passat, la Generalitat de Catalunya va aprovar el decret llei que regula la construcció i lloguer de l’habitatge comunitari, el que es denomina el cohousing. Amb ell es defineix el microhabitatge que permet disminuir la superfície interior fins a un mínim de 24m², afegint-li uns altres 12m² (per arribar a el mínim d’habitabilitat de 36m²) d’espais compartits, que optimitzarien els usos com bugaderia, zones de treball o sales d’estar comunitàries. És un model que insisteix en la interacció contínua entre els usuaris i té la vocació de fomentar la cohesió social.
Recentment aquesta tipologia ha estat parcialment assajada en l’habitatge tutelat per a gent gran o en els projectes d’habitatge cooperatiu com La Borda, al barri de Sants, o l’edifici Xarxaire, que tot just comença a construir-se a la Barceloneta.
No obstant això, la idea d’atribuir a l’habitatge qualitats urbanes mitjançant l’exteriorització i coutilització d’alguna de les seves parts té un llarg recorregut històric.
Els ‘komunalki’ soviètics
L’habitatge sense cuina del segle XIX a Estats Units va ser estudiat àmpliament per l’arquitecta Anna Puigjaner. Un concepte similar va tenir un desenvolupament propi en els projectes de la casa Komuna de la Unió Soviètica postrevolucionària.
A l’URSS, la complicada situació econòmica d’aquells anys, el creixement industrial acompanyat per la immigració, i l’escassetat d’habitatge, van marcar el desenvolupament d’una sèrie de tipologies innovadores, de vegades radicals, partint de l’habitatge mínim i comunitari. Com a primera mesura es van crear les Komunalki, habitatges col·lectius sorgits de la subdivisió de pisos burgesos on diverses famílies compartien banys i cuines, seguint la ràtio de 5m²/persona.
A part de la reutilització de pisos burgesos, també es van realitzar projectes urbanístics amb la idea de compartir entre diverses famílies. Els primers blocs construïts a principis dels anys 20 consistien d’habitatges de 2 o 3 habitacions i la superfície es comptabilitzava per separat perquè es poguessin repartir entre diverses famílies.
Aquesta espècie de cohousing rudimentari va constituir la base per a una àmplia i fructífera investigació tipològica que va generar models variats. El més conegut és el complex Narkomfin de Moscou, construït el 1929 pels arquitectes Ginzburg i Milinis, per als empleats del Ministeri de Finances.
Habitatges ‘eficients’
L’edifici amb habitatges de diverses tipologies era acompanyat d’un mòdul amb cuina i menjador comunitari i espais per a l’activitat física, mentre que el bloc de bugaderia i manteniment no va arribar a construir-se.
Molts dels projectes dels anys 20 i 30 es regien pel coeficient d’eficiència espacial, una mesura econòmica que quantificava la relació entre el volum construït i la superfície útil de l’habitatge: com més baix el coeficient, més eficient era l’habitatge.
Això va marcar la necessitat de compartir funcions i dissenyar complexos residencials de caràcter urbà, les anomenades Dom Komuna. La construcció i distribució dels habitatges a l’URSS estava vinculada a les cooperatives obreres o a les empreses estatals del mateix sector: així, els complexos residencials asseguraven certa homogeneïtat entre els habitants.
Espais comuns
Una de les importants exigències era el compliment de les múltiples necessitats i diversos projectes contemplaven la inclusió d’espais educatius, escoles bressol, espais per a activitat física, biblioteques i sales de lectura, a més de bugaderies, cuines i menjadors comunitaris.
Aquests serveis permetien exterioritzar la gran part de la feina domèstica i asseguraven la inclusió de les dones en l’activitat professional. A part dels grans complexos que es componien de blocs d’habitatges de diferents tipologies amb funcions compartides, hi va haver alguns projectes que anaven més enllà i fregaven la distopia.
Projectes fallits
Una proposta de l’arquitecte Vitaly Lavrov disgregava i reagrupava els usos de l’habitatge tradicional, a priori de manera més eficient, en volums separats segons les activitats i el soroll que generaven.
El primer mòdul contenia els habitatges-dormitori amb unitats individuals i dobles, organitzades al voltant del passadís central per optimitzar el volum. El segon les ampliava mitjançant zones de treball individual, que es podia atribuir i distribuir segons les necessitats. El tercer mòdul concentrava les zones d’activitats i serveis comunitaris: cuina i menjador, llar d’infants, parvulari, biblioteca i sala de lectures, espais per fer esports, bugaderies, manteniment i botigues d’abastament.
El projecte dels arquitectes Barsch i Vladimirov de 1929 partia de la hipòtesi de la desintegració del nucli familiar segons edats i activitats. Plantejava mòduls separats per adults, per a menors de 8 anys i per a nens en edat escolar.
Cada un comptava amb espais per a activitats adequades: el mòdul d’adults de 10 plantes contenia dormitoris individuals i dobles (de 6m² per persona), amb mobles modulars i banys compartits entre dues unitats. Les plantes inferiors contenien l’emmagatzematge individual, cuines i menjadors. Els mòduls per a nens tenien sales amb dormitoris per a 30 alumnes. Els nens més petits dormien a les plantes inferiors, en contacte amb els jardins, mentre que els escolars eren a les plantes superiors, amb aules i tallers ocupant els baixos.
De moltes variants d’aquests antics cohousings molt pocs es van arribar a construir i cap va funcionar segons el disseny on el domini de la vida col·lectiva prevalia sobre la individual.
No obstant això val la pena recordar l’esforç d’aquests projectes que van pensar diferents solucions entenent l’habitatge en clau urbana. S’insistia en la proximitat de serveis i equipaments per la seva importància per optimitzar la construcció residencial, millorar la seva qualitat i assegurar la igualtat d’oportunitats entre tots els seus habitants.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
Catalunya Plural, 2024 
