“Llibertat d’expressió”. Ho llegíem amb lletres manuscrites, encapçalant els perfils d’una màscara teatral que duia la boca tapada amb un rotund guixot vermell. Elements, aquests, que componien, sobre un fons blanc, un petit adhesiu de forma rectangular, el qual vàrem veure enganxat per milers a tot Catalunya, l´any 1977. La causa era que l´actor Albert Boadella acabava de ser ficat a la presó per injúries a l’exèrcit.
Dos anys abans també havia estat empresonat per motius semblants el periodista Josep-Maria Huertas, cosa que provocà la primera vaga general de la premsa. I encara hi hauria, el 1979, el cas de Xavier Vinader, condemnat per haver publicat alguns nexes existents entre l´extrema dreta i la policia. Va ser acusat de ser ‘ “autor per inducció” d’uns assassinats comesos poc després per l’ETA, com si aquell reportatge n’hagués estat la causa.
El debat, a Espanya, sobre la llibertat d’expressió continua, doncs, gairebé mig segle després de la mort del dictador Franco. Em crida, però, l’atenció la manca habitual d’arguments, en si mateixos consistents, tant per part dels qui defensen els límits d’aquesta llibertat com per part dels qui no la hi volen. Els primers pequen al meu parer per excés; els altres, per defecte. No l’hi posarien cap límit. En els dos casos penso que la democràcia corre un risc.
Els cantants Valtonyc i Hasél han estat condemnats a la presó per les seves lletres; el segon, per altres delictes, també. Algunes d’aquestes lletres són clarament contràries al respecte, si més no, a la vida dels altres. És molt greu. Però no és menys clara la manca de respecte de molts dels qui les condemnen, pel que fa a la llibertat dels qui cantaren aquestes lletres i al valor de la llibertat en la democràcia. Uns, haurien de no haver ferit amb les seves paraules, i els altres, amb la condemna d’aquestes, fins a portar-les a elles i als qui les digueren a la presó. Aquests semblen oblidar que la democràcia, a diferència de l’autocràcia, és un règim d’opinió; i aquells semblen oblidar que la democràcia és un règim de pau i respecte, sense els quals la mateixa opinió, sigui moderada o extrema, acaba no podent tenir-hi lloc. Ferir amb la paraula es torna com un bumerang sobre un mateix. En ambdós casos hi trobo un tensament exagerat de la corda sobre la qual transita inevitablement i fent equilibris la democràcia, a diferència de la dictadura, que trepitja ferma i segura sobre un sòl d’homes i dones amb la boca tapada.
El filòsof Joan Crexells, mort prematurament a trenta anys, recordà fa molt que la democràcia necessita sempre dels seus defensors, mentre que a la dictadura no li calen. “Àdhuc en la més petita qüestió hi ha una actitud democràtica a prendre”, escrivia el gener de 1926, poc abans de morir, a l’article “Els problemes de la democràcia”. Per això, trobem, per una banda, que els estats democràtics, com diu el filòsof, pequen contra la democràcia moltes vegades cada dia contra ella mateixa; però, per una altra, que la forma d’evitar-ho és la defensa que de la democràcia han de fer els propis demòcrates. Com sigui, i per les dues coses, mai es podrà dir del tot que hi ha una democràcia plena i consolidada, per més que les lleis i la voluntat dels ciutadans l’assegurin.
“Està en la realitat humana que la perfecció no sigui possible”, quina raó tenia. La crisi de la democràcia, com la que va viure el jove Crexells als anys d’inici dels totalitarismes a Europa, no és una crisi de principi, sinó dels encarregats de defensar-la, que som tots, però més que ningú, els polítics: “És en el Parlament, en el Govern i en el conjunt de l’administració –diu al mateix lloc– on hi ha els defectes que són principalment, segons molts, defectes d’adaptació dels òrgans de Govern a les exigències dels temps actuals”.
Paraules escrites fa gairebé un segle, però aplicables segurament als legisladors, governants i jutges actuals. D’entrada, s’ha d’evitar que ningú vagi a la presó per haver fet ús de la llibertat d’expressió. La penalització per un ús esfereïdor i extrem d´aquesta hauria de ser, des d’un punt de vista ètic i democràtic, un altre. La democràcia, i una educació en valors ètics –la d´avui deixa bastant a desitjar–, tenen recursos per reprovar-lo i sancionar-lo per altres mitjans. Sols en casos gravíssims, en que es passés de les paraules als actes, o que les paraules comportessin aquests de manera clarament previsible, s´hauria de procedir a una censura legal i a posteriori dels actes, mai com a censura prèvia. Però aquest és l´últim i indesitjable recurs. Com és també, o hauria de ser, l´últim i indesitjable recurs el fet que en una democràcia s´emprin expressions amenaçadores de la vida dels altres, havent-hi, o havent d´existir, altres vies millors que l´exabrupte, la intimidació o la crida a fer mal.
No es poden condemnar en si les expressions. Vegem: les expressions no són actes. Algunes sentències les qualifiquen de “fets”, però juristes i magistrats saben que els delictes es refereixen a actes i només a aquests, no a declaracions ni a expressions en general. Si les volen anomenar “fets”, també serien un fet els somnis, o les obres d’art que representen un crim, posem per cas el quadre de Caravaggio “Judit i Holofernes”. Però no són actes. ¿Quins actes es cometen en l´ús extrem i lesiu de la llibertat d´expressió per tal de poder identificar-los com a delictes? La immensa majoria no ho són. No posem les mans sobre les paraules ni les manilles a qui les diuen. Per això cal una extrema prudència a l´hora de condemnar aquest ús abusiu de les paraules –són només paraules–, perquè sentenciaríem de passada la democràcia mateixa.
cal una extrema prudència a l´hora de condemnar aquest ús abusiu de les paraules –són només paraules–, perquè sentenciaríem de passada la democràcia mateixa.
La primera defensa filosòfica de la llibertat d’expressió s’atribueix a Spinoza, al segle XVII, i la primera, ja en l’ordre polític, es deu, un segle després, a la Constitució dels Estats Units i la seva Primera Esmena: no es farà “cap llei limitant la llibertat d´expressió” (abridging the freedom of speech). En ciència política, el referent clau i indiscutible ve al segle següent, amb la publicació del llibre Sobre la llibertat (1859), en especial al seu capítol segon, obra del pensador i polític liberal John Stuart Mill: “Si els arguments d´aquest capítol tenen alguna validesa, hauria d´existir la llibertat més plena de professar i debatre, en matèria de convicció ètica, qualsevol doctrina, per més immoral que fos considerada”. A partir de Mill s´entén que la llibertat d´expressió és tant un dret individual com un bé social. Al cap i a la fi la llibertat d´expressió és una subclasse dels Drets Humans.
Però només el desconeixement i la irresponsabilitat ens haurien de fer pensar que la llibertat és sempre il·limitada (“La llibertat absoluta és la llibertat de matar”, escrigué Albert Camus), i que la llibertat d´expressió, per més essencial que sigui i per més que hagi de ser escrupolosament respectada, és també absoluta i ens permet dir-ho tot. Podem dir tot el que vulguem, com vulguem, a qui vulguem, i quan i on vulguem? Si més no per sentit comú, el primer que pensem a contestar és: no. Que tinguem, per exemple, el dret a la llibertat ambulatòria no implica que hi hagi també el dret a circular i aparcar en l´àrea de les ambulàncies d´un hospital.
Per poc que ho pensem, ens adonarem que una interpretació superlativa dels conceptes de llibertat i de dret és un risc per a l´existència d´ambdós. Que cadascú es prengui la llibertat i el dret segons el seu gust o conveniència ni és un principi sostenible, ni és útil en la pràctica. El coneixement de les seves conseqüències, i la responsabilitat, són l´únic fre possible a la incontinència de creure’s amb un dret i una llibertat il·limitats. “La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos”, sentírem dir a una pagesa, queixant-se de les maledicències de la gent del seu poble.
El coneixement de les seves conseqüències, i la responsabilitat, són l´únic fre possible a la incontinència de creure’s amb un dret i una llibertat il·limitats.
En el mateix llibre de Mill, llegim: “L´únic propòsit pel qual el poder pot ser exercit legalment sobre qualsevol membre d´una comunitat civilitzada i contra la seva voluntat és la prevenció de danyar els altres” (to prevent harm to others). En aquests casos, i només en aquests, és a dir, quan es fa un ús de la llibertat d´expressió clarament lesiu o perjudicial (harmful) per a tercers, aquesta llibertat pot ser lícitament restringida. I entenem per “tercers” no sols la persona o persones físiques lesionades per una expressió, sinó, igualment important, la democràcia mateixa, els drets i les llibertats de la qual han de ser garantits, perquè amb ells li va a la democràcia la seva pròpia pervivència.
La democràcia és un joc d’equilibris constant, en aquest cas entre el dret a expressar-se i el dret a no ser perjudicat per l´expressió d´un altre. Només cal recordar i estar-hi d´acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans per esperar el mateix de qualsevol societat. És cert que el seu article 19 diu: “Tothom té dret a la llibertat d´opinió i expressió”. Però ja en el tercer s´afirma: “Tothom té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la pròpia persona”. En cas de conflicte entre els dos drets, ha de prevaldre aquest sobre aquell, i sembla que amb prou raó, perquè la vida precedeix l´opinió.
Una eventual i sempre justificada restricció de la llibertat d´expressió, només en el supòsit que vaig esmentant –que lesioni clarament tercers–, podria ser, doncs, considerada conseqüent amb la democràcia i els drets dels ciutadans. L´únic objectiu legítim de la limitació de la llibertat d´expressió és evitar o aturar la comissió d´una lesió molt greu, clarament identificable i previsible, contra la persona d’un tercer.
L´únic objectiu legítim de la limitació de la llibertat d´expressió és evitar o aturar la comissió d´una lesió molt greu, clarament identificable i previsible, contra la persona d’un tercer.
Amb tot, cal ser curosos amb el concepte de lesió i la seva aplicació. Tampoc se’n pot fer una interpretació superlativa. Si no es té gaire clar què és “lesió” es produeix la minimització a l’hora de jutjar-la o, a parts iguals, es tendeix a exagerar-la. La lesió per un ús determinat de la llibertat d´expressió s´ha de referir a un perjudici a tercers, ja ho he dit més amunt, i que sigui clarament identificable, i previsible, així com que es tracti d´un perjudici molt seriós o sever.
Hi ha ofenses i injúries, potser la majoria, que tenim el dret i el deure de reprovar-les moralment. Hi haurà moltes, en canvi, que per infames que siguin, i per respecte a la llibertat d´expressió, no les podrem censurar des d’un punt de vista legal. Per exemple, la majoria de les que es llencen contra les altes magistratures i les institucions. A banda d’això, moltes persones no se senten ofeses i les institucions mateixes generalment ignoren les ofenses. Com més fortes i legítimes són democràticament, menys se senten “atacades”. La tolerància és una virtut i hauria de ser un hàbit de la democràcia.
Però hi haurà algunes expressions que sí mereixeran segurament la censura legal: per exemple, la divulgació del racisme i la xenofòbia, o la pornografia i la propaganda del consum de drogues entre els infants i adolescents. I aquí entrem en el més debatut: en la naturalesa de la lesió. Quina classe d´expressió lesiona o danya un altre? No és el mateix veure lesionats l´honor, la intimitat o la pròpia imatge, i els drets civils en general, com bé defensa la Constitució Espanyola en el seu article 20, que la lesió de la vida i la integritat mateixa de la persona, quan aquestes són amenaçades per determinades expressions: “Que alguien clave un piolet en la cabeza de José Bono”, digué Pablo Hasél. Tampoc ens agradaria, ni al mateix Hasél, sortir de casa i llegir a la paret el nostre nom, al centre d´un blanc i dient a sota: “Tu el següent”. És, certament, una expressió, però una expressió que, com alguns tuits, incita a un acte, i que, segons les circumstàncies, aquest pot ser un acte malauradament previsible i executat.
hi haurà algunes expressions que sí mereixeran segurament la censura legal: per exemple, la divulgació del racisme i la xenofòbia, o la pornografia i la propaganda del consum de drogues entre els infants i adolescents.
La severitat o seriositat del perjudici causat en determinats usos extrems de la llibertat d´expressió es mesurarà, doncs, per les evidències o indicis de risc que una incitació a l´acció constitueixi una crida a executar-la, és a dir, que sigui clarament una amenaça. Aleshores l´expressió ja és pràcticament en si mateixa un acte i és tipificable com un delicte. Per altra banda, afegeix gravetat a una amenaça el fet que sigui expressada, més enllà de per un individu sol, per un grup organitzat i de naturalesa criminal, i també que més enllà d´uns missatges aïllats o en conjunt inconnexos, formi part d´un ideari programàtic o doctrinal, com el dels grups terroristes o dels moviments que promouen l´homofòbia o el supremacisme, justifiquen l´antisemitisme o excusen el genocidi. La legislació britànica prohibeix les publicacions que expressen odi racial i l´alemanya aquelles que neguen l´Holocaust.
El Codi Penal espanyol, en l´article 578, prohibeix totes aquelles manifestacions que enalteixin o justifiquin el terrorisme, la qual cosa entra també en les lesions greus. Però d´aquest article se’n demana la revisió, per l´ampli marge d´interpretació que es poden reservar els tribunals. De fet, aquest marge assistirà, arreu i en tot temps, sempre que s’hagi interpretat què vol dir en molts casos un perjudici o una lesió, fora d´aquells que atempten clarament contra la vida o la integritat física de la persona. És possible que uns magistrats en facin una lectura amplificada i d´altres restringida, com pot passar a l´hora de judicar què és “llenguatge d´odi” i què no ho és. No sempre hi ha evidències de quan un discurs o unes manifestacions manifesten odi o no ho fan. De vegades poden expressar odi i no danyar l´altre, o aquest no sentir-se danyat.
En definitiva, no es discuteix el principi de la llibertat, ni el de la llibertat d´expressió, en particular. Debatem, i el debat no es tancarà mai, sobre l´aplicació d´aquest últim en situacions particulars, i si hi ha un motiu pel qual algunes vegades aquesta llibertat serà restringida, mai prohibida. En temps del franquisme existia la censura prèvia. En la democràcia actual, sòlida, però imperfecte com totes, allò que és i ha de ser previ és la tolerància. I això, tant per evitar les males conseqüències (conseqüencialisme ètic) d´una censura injustificada, com perquè, per definició, la democràcia és o ha de ser (deontologisme) el règim de totes les opinions.
Catalunya Plural, 2024 
