A finals de juliol de 1909 les fumeres espesses dibuixaven una fina boirina sobre Barcelona. Durant una setmana els focs d’encellans dels edificis religiosos, les llambordes amuntegades i els enfrontaments amb les tropes de l’exèrcit i la policia van evidenciar el malestar popular contra la violència estructural d’un Estat que obligava els joves (quintos) i els reservistes de les famílies més humils i pobres a embarcar-se cap a la Guerra del Marroc. Mares, marits i fills encara tenien molt present el rosec emocional que va provocar la desfeta de Cuba (1898). El desànim, el greuge comparatiu amb els fills de les classes benestants que havien comprat la seva exempció, la impotència i la ràbia es van desfermar després d’una vaga general que va derivar en un moviment revolucionari.
Una vintena de nois d’entre 12 i 19 anys van aixecar una de les primeres barricades al carrer de Sant Antoni, tal com ho havien vist fer. Tal com ho feien els adults. Per mimetisme, entre el joc i el ritual com recordava Aldofo Bueso:
“Uno de los chicos propuso levantar una barricada. Contra Quién? pregunto uno. – Por ahora contra nadie pero ya veréis como nos atacarán”. (Recuerdos de un cenetista: de la Semana Trágica a la Segunda República 1909-1931. Ariel, 1976)
Des de París, el diari L’Humanité, fundat el 1904 per Jean Jaurès, es feia ressò dels aldarulls originats per la protesta antimilitarista i anticlerical als carrers de la Rosa de foc així com també de les conseqüències que se’n van derivar. Els ulls dels intel·lectuals francesos més compromesos socialment van centrar la mirada en el que passava al país veí. Indignats per la repressió, però alhora esperançats veient com el moviment obrer entrava en la seva majoria d’edat kantiana.
A la ciutat del Sena també feia pocs mesos que l’antropòleg Arnold van Gennep havia publicat l’obra Les ritus de passage (1909), on explicava que cada societat disposa del seu ritu d’iniciació per fer el trànsit entre l’adolescència i l’edat adulta. Segons Gennep les creences, l’entorn i la cultura marquen el com i el quan cal fer el canvi d’etapa. Un mena de renaixement segmentat en tres fases: una de separació, una de liminar i una altra d’integració.
Els plantejaments de Gennep cal contextualitzar-los en els canvis socials derivats de la segona revolució industrial i la primera gran crisi del capitalisme de 1873 amb els seus rebrots (1882, 1890, 1900 i 1907). En el món anglosaxó primer i posteriorment en la resta de països occidentals, els més joves van endarrerir la seva incorporació al món laboral, passant de les fileres del treball en cadena fordià a les fileres de les aules escolars.
El pedagog i psicòleg Stanley Hall fou el primer a parlar sobre la psicologia dels joves (Adolescence, 1907). Seguint el principi d’evolució biològica darwinià va elaborar una teoria a partir de la qual l’estructura genètica de la personalitat duu incorporada la història del gènere humà. Així doncs, per a Hall durant l’adolescència s’abandona l’estat primitiu i s’entra en un nou estat complex i turbulent en què apareixen els trets més evolucionats que ens configuren com a humans.
Sigui com sigui, si hi ha una paraula que defineix l’adolescència, aquesta és canvi. En tots els nivells: físic, hormonal, psicològic i social. Una etapa vital en un món, el d’avui, també en estat permanent de canvi.
Tal com diu el doctor i psiquiatra, Javier Quintero: “los cambios sociales están modelando a los adolescentes de un forma muy diferente hasta como habían sido hasta ahora”. (El cerebro adolescente. Una mente en construcción. 2020).
La pregunta és si els adults estem preparats per entendre i comprendre els adolescents d’avui. Això ens porta a repensar la relació social asimètrica entre el món adult i els adolescents.
L’artista Tànit Plana (Puber, 2020) ens proposa a través de la seva obra apropar-nos a les i els joves d’avui. Acostar-nos i escoltar la púber generació que batega amb els seus anhels i les seves frustracions.
Ens cal redefinir el concepte de generació, defugint del marc mental adultocèntric. I cal fer-ho establint la relació dels postmil·lenistes amb un temps a cavall entre el passat i el present. Una època, després de la fi de la història, en la qual els elements nous i els vells conviuen i es reformulen mútuament sense parar.
Des de fa un any vivim en un context de pandèmia sostingut en el temps que ha accentuat la crisi econòmica, amb un atur juvenil que s’ha disparat al 40%. Els joves que han aconseguit entrar en el mercat laboral es troben en unes condicions molt precàries, amb contractes temporals, salaris baixos i preus elevats en el lloguer de l’habitatge.
La crisi, doncs, no ha fet més que complicar l’accés al món laboral i frustrar les expectatives d’emancipació d’una generació que ha crescut entre la crisi del 2008 i l’actual. Una generació vulnerable, sense futur, frustrada, emmordassada i estigmatitzada quan aixeca la veu i expressa el seu malestar contra un Estat i un mercat que els empresona en vida.
Farts de tant i de tot, menystinguts per l’adultocràcia i exclosos en una societat on el seu projecte vital no encaixa, els nadius digitals troben al carrer el que manca en l’entorn virtual, un sentiment de pertinença presencial a una mateixa classe d’edat, entre iguals. Units per una causa comuna.
Aquests dies, arran de la detenció i l’ingrés a presó del raper Pablo Hasél, hem vist com els carrers de la Rosa de foc s’han tornat a il·luminar de nit amb fogueres i barricades. L’afer Hasél ha estat un fet conjuntural en el marc d’una regressió de drets que patim fa temps, però prou calent per encendre la guspira d’un problema latent que ha remogut les emocions i els impulsos dels nostres joves maltractats per la violència estructural.
Com els joves d’altres generacions, des de la Setmana Trágica de 1909 al Maig del 68 francès, cada llamborda amuntegada, cada foc encès, cada vidre trencat constitueix una mena de cerimònia que cohesiona com a generació. No ens quedem aturats en el símptoma. Movem-nos, aprofitem l’oportunitat. El jovent sempre ha estat clau en tots els processos de canvi històric.
Una societat que mutila els ulls del seu jovent és una societat, cega i incapaç per encarar els reptes del present. Apaivaguem la nostra amígdala i deixem que els adolescents desenvolupin la seva. Calen respostes valentes, mediadores i propositives no titulars i imatges sensacionalistes per vendre més diaris i guanyar audiències.
Sous le pavés, la plague!, deien els estudiants francesos al Maig del 68. Esperaven trobar la sorra de la platja sota les llambordes. Esperaven trobar un futur millor.
Pensem-hi. Ens hi juguem tant que ens ho juguem tot com a societat.
Catalunya Plural, 2024 
