Arribar fins a Venus no ha estat gens fàcil. Semblava una dona reservada, desconfiada, exigent. Després de dos trobades prèvies a casa abans de realitzar l’entrevista, i fins i tot minuts abans de la conversa pactada no sabíem amb certesa si accediria a parlar davant de la càmera. Venus defuig d’elles. Més tard entendríem el seu recel a les càmeres i enregistraments. Era comprensible. En la seva etapa com a docent va ser víctima d’un enregistrament de veu no consentida. Des d’aquesta vegada, fa molts anys, manté la seva desconfiança davant de qualsevol persona que vulgui gravar la seva veu o registrar en qualsevol format la seva història, la seva vida, la seva narració, les seves paraules. La seva reticència per expressar-se davant les càmeres contrasta però amb el seu bon ànim per conversar, per generar confiança a partir del diàleg acompanyat d’una xocolata calenta i pan de bonos, uns panets típics a Colòmbia. Venus explica, amb nostàlgia, anècdotes de la seva història, de la seva vida. Relats conversats sense mirar el rellotge i absents d’interrupcions tecnològiques.
“El dia a dia és sempre enfocat als drets humans”
Venus confessa que ha passat tota la vida lluitant i que, malauradament, encara no ha conegut la pau, en els seus més de setanta anys de vida. Ella es presenta com a docent -experta en pedagogia- i Coordinadora de la regional Tolima de la Corporación para la Defensa y Promoción de los Derechos Humanos Reiniciar. Tot i el càrrec que ocupa, amb alta visibilitat i notorietat, ella no creu ser una líder social, encara que és conscient que els altres sí la veuen com a tal. «Jo no em considero lideressa, encara que molts ho cataloguen així. Em presentaven com a líder. Jo em vaig espantar, mai m’havien dit que jo era líder. Però una es posa a pensar que té aquesta acceptació en els grups on interactua, i llavors diu, serà que sí sóc líder».
Tant Venus com la seva família van ser víctimes de la cruesa de la guerra que es va desencadenar a la regió del sud del Tolima. Ella recorda com els seus familiars, en les dècades dels quaranta i cinquanta del segle XX, van haver de patir el desplaçament forçat, persecucions i fins i tot assassinats perpetrats per les forces irregulars conservadores que, esperonades pels líders del partit que enviaven frases incendiàries des de lluny, des de les ciutats, van ser batejats com els “chulavitas“.
El pare de Venus, que era alcalde del seu municipi, va ser la primera víctima familiar del conflicte, a les mans del grup armat conservador. Venus relatava el que li havia passat al seu pare a partir de les memòries que ell havia deixat i que ella havia escrit en un document titulat Un instante en la vida de. El seu pare va ser perseguit i ferit de gravetat en més de 3 ocasions pels chulavitas, però en totes va aconseguir escapar amb vida. És admirable l’enteresa amb què Venus relata aquests fets, el seu passat, la seva història, malgrat tractar-se del seu propi pare. Qui escolta el relat de Venus pot caure en una atmosfera estranya. No és difícil viatjar, com ho feia Venus, a infàncies cada vegada més llunyanes, fins a les nits en què les àvies expliquen i narren històries. Les àvies, en els seus contes, maquillen amb cura les parts tristes perquè els nens no tinguin por. Les vivències de Venus, desafortunadament, no van ser invencions ni contes amb finals més feliços. Els records dels fets reals la van perseguir durant dècades en forma de malsons.
Venus considera que tant ella com tota la seva família han estat víctimes del conflicte armat. “Tota la vida el que jo he conegut ha estat aquesta lluita pel poder entre liberals i conservadors”. Mitjançant aquesta frase, Venus atribuïa l’origen del conflicte a la lluita pel poder entre els liberals i els conservadors.
Narrar per viure
Des de ben petita Venus va haver de ser testimoni de l’expressió de la violència entre liberals i conservadors. Els constants enfrontaments viscuts la van marcar tant a ella com a tota la seva família, i aquest sofriment l’ha fet més sensible per voler ajudar i compartir amb altres aquestes vivències, que ella considera que “el fan a un ser més humà”. “El que jo vaig veure en la meva infantesa va ser una cosa espantosa. Una família que es va desintegrar completament per poder sobreviure”, confessa. Aquest cop, tot i que s’expressava encara amb l’enteresa que la caracteritzava, es percebia en la veu de Venus la vulnerabilitat d’una nena que va ser testimoni de successos atroços. En alguns moments es mossegava el llavi inferior, en un intent per contenir la ràbia i la tristesa que la envaïen juntament amb els seus records.
Per Venus, la resposta és escriure les seves vivències i narrar-les. Fer-ho li produeix un efecte terapèutic. El seu semblant canvia quan parla d’això i adopta una actitud més activa, es mostra fins i tot riallera: “Escriure és una via d’escapament”, confessa. Venus exemplifica la teràpia amb el cas de l’extermini de la Unió Patriòtica. “Els casos més emblemàtics jo els tinc escrits. Perquè era una fuita, el que anomenem nosaltres fer el dol. La gent no vol enfrontar-se a la realitat, i l’única manera de poder tenir pau amb un mateix és treure això que ens està fent tant de mal”.
La conversa sobre el relat de les víctimes deriva en reflexions sobre la necessitat d’afrontar el dol provocat pel sofriment. La veu de Venus denota convenciment total quan reconeix que la rancúnia no serveix per a res, i que la reconciliació porta implícit el perdó. “Hem perdonat, per alguna cosa som aquí, per alguna cosa cridem a la reconciliació, a la unió, per alguna cosa volem viure en pau. Això què vol dir? Que hem perdonat!”
El primer pas de les víctimes per poder superar el que ha passat és perdonar, però la reparació també juga un paper clau. Venus assegura que les víctimes del conflicte armat necessiten una reparació econòmica, una restitució del nom, de la veritat i, sobretot, una memòria històrica: “És el que es coneix com a reparació integral”, explica.
Venus recalca que una altra forma de reparació és “que la memòria sigui tinguda en compte en els centres d’ensenyament, a les escoles, a les universitats… Perquè se sàpiga què va ser el que va passar i la joventut no torni a passar pel mateix” . Tot i això, lamenta que Colòmbia no tingui memòria. “Si el país tingués realment memòria, no estaria repetint la mateixa història”, confessa amb ràbia. A Venus li aterra la idea que algú, en un futur, hagi de ser testimoni del sofriment que ella va viure en carn pròpia. “Jo em considero filla de la violència. Si poguéssim fer un relat de tot el que recordo des que era nena, llavors això seria per no repetir el viscut”, insisteix.
De la seva veu es desprèn una barreja entre tristesa i indignació quan parla de la pau a Colòmbia. “La pau comença per justícia social, i què és el que nosaltres veiem als carrers? La pobresa absoluta”. De la seva veu surt un to de convicció i d’apoderament, característiques que reflecteixen el seu paper com lideressa social.
Atenir-se a les conseqüències
Ser líder social avui a Colòmbia implica una sèrie de riscos que no tothom està disposat a córrer. Segons dades de l’Institut d’Estudis per al Desenvolupament i la Pau (INDEPAZ), de gener a març de 2020 van ser assassinats 71 líders socials a Colòmbia. A més, la Defensoria del Poble de Colòmbia va denunciar que el 2019 es van reportar més de 1300 amenaces a defensors de drets humans. Els i les líders socials han de suportar amenaces de mort, trucades telefòniques intimidatòries i tota mena d’assetjaments per defensar els drets humans. Com líder social, Venus Quiroga també ha viscut experiències similars doncs, en el seu treball de defensora, va haver d’enfrontar a l’exèrcit en la seva tasca de denúncia. “Tot el que s’atreveixi a desafiar l’Estat té les de perdre. ‘Atingui’s a les conseqüències’, em deien”.
Malgrat les esgarrifoses amenaces, no es perceben indicis de dubte en la veu de Venus quan afirma que “arriba un moment en què un perd completament la por”. Sembla no haver una altra alternativa quan tota la seva vida gira al voltant dels drets humans en un panorama en què els seus defensors són amenaçats i assassinats de forma sistemàtica. Amb mig somriure comparteix el moment en què tres coronels van haver de ser expulsats d’una Taula de Transparència per barallar-se amb ella. “Calli dona!” ordenaven. Però ella no va cessar en la seva lluita. A la Mesa de Transparència exposaven els casos de violència contra camperols, per tant, l’enfrontament contra l’exèrcit era directe.
“Quants assassinats ens portem? Van poc a poc, fins que acaben amb ells. La violència a Colòmbia no ha acabat i això va per llarg, i el mateix passa amb els líders socials. Tot aquell que vagi en contra de l’establiment té les de perdre”, manifesta l’experimentada defensora dels Drets Humans. El seu dictamen sembla deixar poc espai per a l’esperança a Colòmbia, i menys encara per als defensors dels drets humans. Ella mateixa sembla reflexionar en les seves paraules. Malgrat tots obstacles que es presenten per aplanar el camí cap a una pau que sembla inabastable, argumenta, les dones no perden l’esperança, s’empoderen i s’alcen les seves veus per intentar una reconciliació nacional més que necessària per curar ferides. Venus anima la gent a “sortir als carrers precisament per això, per aconseguir un canvi estructural al sistema polític colombià”.
Venus repeteix amb èmfasi sempre la mateixa frase que incita a la reflexió i que deixa clar que ella, que el seu treball, no és caixa de ressonància de cap actor polític ni armat. “Tinc molt clar el meu paper de defensora de drets humans. Jo no m’he deixat grapejar per ningú”, diu amb determinació absoluta.
Segons abans que la càmera deixi de gravar, Venus es recolza en el respatller de la cadira victoriana. Adopta una postura més relaxada i amb un somriure que li travessa la cara, diu: “m’agradaria saber quines barbaritats he dit”. Després de rialles còmplices de l’equip de càmeres que va voletejar per tot el saló durant el matí càlid d’Ibagué, Venus Quiroga agafa el seu telèfon mòbil i comparteix amb l’equip el seu major hobby: assistir a balls de saló. “És graciós -diu- perquè vam ballar amb persones d’ideologies totalment oposades”.
Catalunya Plural, 2024 
