Des d’aquestes línies ens plantegem com s’assumeix socialment la necessitat de finançar el funcionament dels serveis públics, sobretot davant l’increment de despeses que ha generat la pandèmia. Els comptes públics se sufraguen gràcies a les contribucions dels ciutadans a través dels impostos. El pagament dels impostos és la plasmació del deure de solidaritat social de cada un per a la cobertura de les necessitats de la societat en el seu conjunt.
Qui té obligació del pagament dels impostos a Espanya?
La Constitució espanyola estableix que tots tenen l’obligació de contribuir al sosteniment de les despeses públiques de la forma més justa possible. Aquest precepte de caràcter solidari estableix el deure de pagament d’impostos d’acord amb la capacitat econòmica de l’individu.
Enfront de la claredat d’aquest tots, molts, partint de la seva posició, opinen que els impostos són una pesada càrrega, sostinguda bàsicament per ells. Alguns pensen que l’Estat s’aprofita dels seus guanys i intenten evadir la seva responsabilitat. En canvi, molts altres ciutadans paguen regularment els seus impostos, sense qüestionar la necessitat de la seva contribució a les arques públiques.
Com es tributa a Espanya?
El contribuent ha de tributar per les seves rendes mundials al país en el qual té la seva residència habitual. Això és, en principi, on roman durant més de 183 dies de l’any natural. Així, per exemple, si un subjecte resideix a Espanya és allà on tributarà l’IRPF per tot el que guanyi dins i fora de país, normalment amb independència de quina sigui la seva nacionalitat. Un és resident a Espanya a efectes fiscals bé per dies de permanència (183 de l’any natural) o perquè és on es té la base principal dels interessos o activitats econòmiques.
Per què alguns prefereixen canviar la seva residència?
Artistes, esportistes, YouTubers i influencers , entre d’altres, pertanyen a un grup de la població que pot veure augmentada la seva renda considerablement en un breu període de temps, pel seu treball i/o la seva repercussió social. Aquest fet dóna lloc a un augment considerable en el seu percentatge de contribució a l’IRPF i, de vegades, a un cert escepticisme en el moment de pagar, en considerar inadequada l’aportació deguda, el que pot fer buscar la manera d’evadir el pagament dels impostos.
La solució més comuna sol ser abandonar el país i residenciar-se als Estats on la tributació sigui més baixa o el sistema fiscal menys transparent. Així, les rendes que han aconseguit gràcies al seu treball i fama s’escapen del país que les ha fet créixer.
Aquests Estats receptors solen comptar amb sistemes tributaris que no tenen convenis internacionals i, per tant, són poc col·laboradors amb altres administracions, que necessiten saber quines rendes han obtingut o guarden els seus residents a l’estranger.
A on se’n van els que marxen?
El sistema fiscal espanyol té elevats percentatges impositius per a les rendes més altes. Això empeny a alguns a buscar països d’impostos baixos i opaca transparència tributària: els paradisos fiscals. Quan això passa, l’Estat deixa de saber on té el contribuent els seus diners. També pot ser que alguns subjectes fingeixin canviar la seva residència per no haver de tributar formalment en el seu Estat de residència. Fins i tot arriben a utilitzar societats instrumentals de les quals resulta difícil saber quins socis les conformen.
El principal problema d’això és que no hi ha una acció global decidida i ferma que limiti les operacions en els paradisos fiscals i faciliti el combat contra aquestes accions evasives i insolidàries. No obstant això, a nivell global, l’OCDE i la UE estan impulsant mesures en aquest sentit.
Per la seva banda, Espanya també ho està fent. Mostra d’això és la norma de l’ordenament tributari que obliga que, si un subjecte de nacionalitat espanyola trasllada la seva residència a un paradís fiscal, durant aquest any i els quatre següents hagi de seguir tributant per les seves rendes mundials a Espanya, com si no hagués mudat la seva residència.
Què fer al respecte?
És clarament insolidari fixar el domicili en paradisos fiscals en el moment en què s’incrementa el patrimoni i s’ha d’aportar un percentatge més gran dels ingressos per al sosteniment de la despesa pública d’un país.
Aquest problema és global i la seva resposta també ha de ser-ho. A més, ha de venir impulsada per organismes internacionals com l’ONU, de manera que els paradisos fiscals, insolidaris amb les necessitats d’altres països, vegin perillar la seva protecció internacional i recondueixin el seu comportament per evitar el frau i l’evasió fiscal per part dels ciutadans d’altres països.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original .
Catalunya Plural, 2024 
