Vivim temps convulsos: polítiques continuistes a les establertes per la dreta neoliberal i poc avanç social. Una nova mostra de traïció política, amb trencament de programes i promeses electoralistes, per a aquelles que encara es creguin alguna cosa dels qui només busquen fer la gara-gara per a aconseguir el poder.
En el que a habitatge es refereix, hi ha mostres evidents de tot això molt recents. Centrarem en dos: la suspensió del Decret 17/2019 català i les últimes declaracions del ministre Ábalos.
A Catalunya, patim l’últim atac al dret a l’habitatge amb la recent sentència del TC. Sentència suposa l’anul·lació de mesures urgents per a evitar els desnonaments i frenar l’especulació. Aquestes mesures obligaven a les entitats financeres i a les gran propietats a oferir lloguer social en els casos de renovacions de lloguer, finalitzacions de contracte i altres supòsits, com les famílies que davant la manca d’alternatives, habiten de manera precària i sense títol habitatge buits de bancs o fons voltors.
Atac orquestrat pel PP, però avalat per la mirada còmplice del PSOE, que no ha mogut, ni pensa fer-ho, un dit per a evitar-lo. Podria haver signat un compromís bilateral amb la Generalitat per a blindar el Decret i no el va fer. Podria recórrer la sentència i no ho farà, però sí que ha obert la possibilitat d’anar més enllà i recórrer els articles originals de la llei 24/2015 que marquen l’obligatorietat dels grans propietaris a oferir lloguers socials.
Aquest camí traçat de connivència amb les elits financeres, és un atac a la sobirania catalana i a la democràcia en general. En 2015 una majoria social valenta, va posar la vida en el centre i va aconseguir que el dret a l’habitatge fos aprovat per majoria absoluta en el Parlament. És indecent que ara quatre defensors dels interessos del capital, puguin destruir, des del seu estat de privilegis intocables, el construït.
A principis de mes, el poder popular ja vam fer una demostració de força en la manifestació organitzada a Barcelona. L’objectiu és clar: recuperar les mesures robades, forçant al nou Parlament a fer-ho en una llei de caràcter urgent.
En l’àmbit estatal, la cosa no està millor. Només cal fer seguiment de l’activitat del ministre Ábalos rebaixant un Dret Humà, reconegut per Nacions Unides i la Constitució, a un mer bé de mercat. Això mostra la falta de valentia per a plantar cara a la banca, fons voltor, patronals i immobiliàries. És una declaració de principis que posa vides en joc i continua donant l’esquena al Dret a l’habitatge.
Una de les apostes de l’actual Govern era l’elaboració i aprovació d’una llei estatal. Una llei que per sentit comú i justícia social, hauria de ser ambiciosa, marcar un canvi de paradigma i esborrar tots els errors comesos en els últims 40 anys. En el que portem de falsa democràcia, només la PAH havia posat sobre la taula una llei d’aquestes característiques. Una llei secundada des de l’oposició pels quals ara tornen a ser titellaires de les nostres vides. Una llei que no va avançar a causa de la moció de censura i el posterior canvi de Govern. Una llei que segueix el camí traçat per la 24/2015 catalana. Igualar drets en tot l’Estat, no és suspendre les lleis autonòmiques que funcionen, és promoure-les i estendre la seva aplicació.
Aquesta setmana, la PAH ha complert dotze anys. Va néixer com a resposta a la crisi econòmica de 2008 i els efectes de l’esclat de la bombolla immobiliària en les famílies hipotecades. El seu primer i major, va ser canviar el sentiment de culpa, por i vergonya que les persones sentien davant una situació que no era culpa seva. Va posar la valentia per bandera per a donar-li la volta al discurs oficial que ens culpabilitzava per tenir la gosadia de construir projectes de vida segons el cànon establert: compra i no tiris els diners amb el lloguer. El que no sabíem llavors és que estàvem hipotecant el nostre futur.
Aquest país acumula més d’1 milió de desnonaments, milions de llàgrimes, més sofriment del que es pot tolerar i massa sang vessada. A les quals ja tenim una certa edat, han trencat el nostre present, molts dels nostres pares i avis van perdre l’esforç de tota una vida per haver comès el delicte d’avalar-nos. Ara estan negant el futur dels nostres fills que veuen com a impossible independitzar-se, accedir a un habitatge i viure.
No podem cedir a la pressió dels lobbies. Si volem avançar com a societat, hem de ser valentes, anteposar la vida per davant de tot i garantir l’habitatge per a això. La societat civil, no podem continuar empassant les fal·làcies polítiques ni el caràcter minimalista que està agafant la finestra d’oportunitat que aquesta llei estatal hauria de ser.
Per això, neix la Iniciativa per una Llei que Garanteixi el Dret a l’habitatge. Un front social que ja aglutina i té el suport de més de 80 organitzacions de tot l’Estat, que diuen basta.
Tenim la majoria social, anem per la política, Mentre els nostres drets siguin tractats com a béns de mercat, ni tindrem habitatge, ni tindrem vida. Cal ser valentes, no caure en el parany sigui neoliberal o progressista i quan recuperem el dret a l’habitatge, podrem recuperar tots els altres. Tindrem una llar des d’on poder fer-lo.
Catalunya Plural, 2024 
