“Si Hasél és una espurna que encén alguna cosa latent és que hi ha molta gent que va molt cremada. O que hi ha forces amb gran capacitat de provocar incendis. Una cosa no treu l’altra i totes dues són perilloses”. Això ho escrivia un servidor a Twitter fa uns dies –perdó per l’autocita– i ho reproduïa Raimon Obiols al digital socialista L’Hora l’endemà. Cal no deixar-se temptar per la pseudointerpretació de traç gruixut, per la hipersensibilitat conspiratòria o pel culte a la catarsi a l’hora de considerar aquesta tempesta perfecta, però no em negarà l’amable lector que la jugada ha estat magistral: ara ja no parlem de qui ha guanyat les eleccions, en vots i en escons alhora, i fins i tot sembla ser normal que el candidat que disputa al guanyador i diu que intenta formar govern s’amaga a ves a saber en quin cau mentre al carrer es representa la cerimònia del caos. Això val moltes pessetes, en termes polítics, de manera que els joves que s’han manifestat per la llibertat d’expressió i per un estat de coses més favorable al seu futur han estat un ajut molt valuós per a les forces que els deixaran igual si no pitjor. La política fa estranys companys de llit, i més encara quan no es sap que t’estàs allitant amb algú, fins que, vostès perdonin, acabes sodomitzat.
La pregunta és quanta dosi de realitat estem disposats a assimilar els catalans, els qui es manifesten i els qui es queden a casa. Alguns amics independentistes s’han emprenyat amb mi perquè els he dit que, com vaig escriure, el partit socialista havia guanyat les eleccions. Quan els ensenyava els números, encara s’emprenyaven més i negaven l’evidència. Demanaran així, aquestes persones, intel·ligència política als nanos de les dessuadores amb caputxa? Durant la pandèmia ha governat l’independentisme que ha perdut ara 700.000 vots, però, malgrat l’avenç socialista, no hi ha hagut una penalització a les urnes en senyal de censura. Cal preveure que el resultat de tot plegat serà un nou govern de coalició independentista, amb la qual cosa tornarem a tenir el que ja hi havia i ara hem tornat a demanar el mateix, potser amb altres protagonistes, més o menys estrafolaris que alguns d’anteriors, però amb els mateixos resultats previsibles.
La clarividència d’Edgar Morin
A mesura que vagin passant els dies el panorama polític i social anirà adquirint una més gran claredat i, en la mesura que sigui possible, les coses tornaran a lloc, fins i tot si hi ha repetició electoral. S’esdevindrà allò del qual, també a Twitter i amb una clarividència que glaça l’ànima, descrivia Edgar Morin, el gran filòsof de la societat complexa i probablement l’últim savi d’Europa: “Incapacitat de treure les lliçons de l’experiència, incapacitat de modificar els esquemes mentals, la selecció de falsos problemes i falsos criteris, l’oblit dels fins en l’ús dels mitjans o la ignorància dels mitjans adaptats als fins susciten formes múltiples d’encegament”, exclama, a manera de descripció de l’esperit col·lectiu present.
El foc passarà, però el resultat de les formes d’encegament hi romandrà. Morin avisa que aquestes formes són múltiples, cosa que implica que poden conviure simultàniament. És precisament el reforçament mutu que ocasionen aquestes formes sobre els seus efectes el que esdevé significatiu d’una realitat que apareix com a confusa. Que hi hagi molta gent que va molt cremada i que hi hagi forces amb gran capacitat de provocar incendis, o el que és el mateix, de deixar que s’esdevinguin, és una confluència que afavoreix unes realitats, estratègies polítiques i raonaments lògics a part. Per això els contenidors en flames són alhora una cortina de fum per davant dels veritables problemes i, irònicament, el signe evident de la mateixa existència dels problemes.
Un dels interrogants que plantegen els disturbis del que va ser, a inicis del segle XX, el que hem anomenat Setmana Tràgica, és el següent: les classes populars barcelonines, que subsistien en una pobresa generalitzada quan no en la misèria, davant el reclutament obligatori de tropes per a la guerra d’Àfrica (un Vietnam avant la lettre a casa nostra) van veure amb indignació com els fills dels rics defugien la lleva a canvi d’un suborn que anava a parar a les butxaques dels militars. Enfurismats per la injustícia, milers de persones es van llençar al carrer i, en mig de disturbis de tota mena, van incendiar tots els edificis religiosos que van poder. Una de les primeres pel·lícules en català produïdes a l’inici de la transició, creada i dirigida per Antoni Ribas, va ser La ciutat cremada, un film èpic que posava l’accent en la capacitat de rebel·lia dels barcelonins davant la injustícia i situava en primer pla, d’entre un protagonisme coral, el que s’anomenava la rosa de foc, en al·lusió a una Barcelona escenari recurrent de revoltes i seminari permanent de llavors revolucionàries.
La rosa de foc
La rosa de foc és una imatge molt apreciada per la mirada esquerranosa i s’ha consolidat com a una estampa històrica de la ciutat. Però allò que una ment racional no pot deixar de preguntar-se és el següent: si el que provocava la ràbia popular era el reclutament forçós per a la guerra i la discriminació en el mateix a causa del suborn, en tant que culminació d’una divisió social que condemnava la majoria de la població a una vida miserable, aleshores per què les masses revoltades no cremaven les cases i les propietats dels rics? Certament, la mentalitat anticlerical havia format part, i ho continuaria fent, de la cultura del moviment popular, però realment ningú va tenir la iniciativa d’incendiar o malmetre unes possessions que ja estaven en gran part construïdes i mostraven ostentosament, a l’Eixample i més enllà, la prosperitat de la burgesia guanyada a costa del patiment i la marginació del proletariat?
Això és el que pensa avui una mentalitat lògica i amb perspectiva històrica. I tota una altra cosa trobar-te al mig d’un batibull d’emocions que expressen la vivència, personal i col·lectiva, de les persones concretes en un moment històric determinat. L’atac popular a les institucions religioses torna durant la segona república i la guerra del 36, però un cop perduda la guerra i instal·lat el nacionalcatolicisme al cor del poder franquista, les protestes al carrer i la vaga dels tramvies el 1951 van esclatar pel cop d’efecte emocional que va suposar l’augment de preu del transport públic i no per la influència dels capellans a la societat franquista. Les emocions, també les col·lectives, canvien amb el temps i segons el context.
No, els joves que cremen i saquegen no són “els joves”. I els ciutadans que han votat desgovern un cop i un altre no són “el poble”. Com no eren els capellans els qui explotaven els obrers ni gestionaven les fabriques. Ni l’augment del 40% del preu del bitllet del tramvia era el motiu de la vaga ni la llibertat d’expressió és el problema social més urgent en l’actualitat. El risc actual és que alguns actors polítics es trobin còmodes tot maniobrant entre cortines de fum (mai més ben dit), s’acostumin a la comoditat de garlar en lloc de governar i “afinin” als despatxos la manera de continuar manant sense retre comptes ni al Parlament ni a les urnes. Com passava fa més d’un segle, la ciutat cremada és un decorat que distreu l’atenció del que és essencial quan els dirigents no poden, no saben o no volen encarar una crisi profunda, per, com ha dit Edgar Morin, “Incapacitat de treure les lliçons de l’experiència, incapacitat de modificar els esquemes mentals, la selecció de falsos problemes i falsos criteris”. El filòsof centenari semblava que piulava des de Barcelona en lloc de fer-ho des de París.
Catalunya Plural, 2024 
