Els lligams i les relacions entre les religions i la política són ancestrals i s’expressen, a través de múltiples maneres, des del mateix naixement de les religions i des de la mateixa emergència de determinats models de control i lideratge de les primeres comunitats humanes. Totes les religions han volgut, d’una manera o altra, incidir en l’esfera del govern de la polis o d’una determinada comunitat, i tots els governants han volgut també «tenir cura» dels sentiments religiosos de la població i controlar-ne les manifestacions.
Si bé el cristianisme, en els seus inicis, assenyalava clarament dos nivells ben diferents i separats entre la política i la religió —com ens recorda molt bé la citació de Jesús «doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu»—, la realitat, a partir de Constantí, va ser la integració —i, en una primera etapa, la submissió— de la dimensió religiosa a l’ordre polític. Durant l’edat medieval la tensió entre les dues espases fou gran, amb un resultat final d’una certa independència entre ambdues bandes, amb el predomini polític dels monarques i el predomini moral i religiós per part de les esglésies. Amb la Reforma de Luter i amb l’adveniment de la modernitat occidental s’obrí un lent procés de distanciament que comportà, ja a mitjans del segle xx, no sols una secularització del poder polític sinó també una secularització de la mateixa societat.
En l’Església Catòlica, el Concili Vaticà II obriria la scelta di campo dels cristians, trencant el monopoli fins aleshores de determinats partits polítics que s’atribuïen la representació cristiana en la política secular. Crec que avui podem afirmar que, si bé l’Església ha de tenir la seva pròpia doctrina social i la seva mirada vers la realitat que ens envolta, els cristians tenen la possibilitat, a partir del seu discerniment particular i en comunió amb els valors de l’Església i de l’Evangeli, d’optar entre les diferents opcions polítiques. Una scelta, és a dir una opció, que té però els seus límits, i entre aquests figura el respecte per la vida i la seva dignitat i la recerca de la justícia i la distribució equitativa dels béns comuns, amb atenció preferencial als més pobres de la societat.
En aquest marc, quins poden ser els criteris de discerniment per a gestionar el present quotidià amb què els cristians ens trobem?
Jo sé prou bé, per experiència, que tota acció política es troba desbordada per la mirada de Déu, que per damunt de la llei dels homes hi ha la Llei de Déu i aquesta és invisible i inescrutable. Llei que es confronta amb la nostra consciència i que es converteix en llum i font de referència que orienta el sentit de l’acció i decisió nostres. Una llum que evita els sincretismes que puguin sorgir tendents a reduir i manipular aquesta Llei al servei d’un projecte polític concret, perquè aquest mai, per bo que vulgui ser, podrà expressar la força de la Paraula revelada.
L’acció política dels cristians no és fàcil per dues raons: en primer lloc, per les nostres tendències —diria quasi naturals— que intenten portar-nos a cercar més la seguretat que el compromís arriscat, el poder que el servei, els diners que la pobresa, la comoditat que el risc, el benestar material que l’espiritual, l’ambició que la mesura, la imaginació que la realitat. Però també, en segon lloc, perquè la realitat que ens envolta és d’una gran complexitat, amb una forta pressió ambiental, amb un munt de temptacions materials i relats culturals ideològics sòlids que queden ben lluny dels valors de les Benaurances.
És en aquest context que el papa Francesc, en Evangelii gaudium, un text indispensable, ens presenta unes reflexions, sintetitzades en quatre punts, per a discernir el camí vers el bé comú i la pau social. Vegem aquests criteris.
El primer: El temps és superior a l’espai. Afirma que hi ha una tensió bipolar entre la plenitud i el límit. Proposa que quan hàgim de discernir, en la nostra acció política, treballem a llarg termini. Ens demana que no estiguem condicionats per la pressió de l’espai que sempre volem posseir i que iniciem processos de transformació. Ens demana que mirem lluny i afirma, fins i tot, que és pecat privilegiar els espais de poder en comptes dels temps dels processos. I continua dient: Res d’ansietat, però sí conviccions clares i tenacitat.
El segon: La unitat preval sobre el conflicte. Ens demana que els cristians treballem per la comunió en les diferències i ens recorda les Benaurances: «Feliços els qui treballen per la pau». El papa Francesc no vol negar el conflicte, sinó que afirma que quan hi quedem atrapats, perdem perspectives, els horitzons es limiten i la realitat mateixa queda fragmentada. Proposa una comunió en les diferències, perquè la unitat de l’Esperit harmonitza totes les diversitats.
El tercer: La realitat és més important que la idea. Diu en un text, al meu entendre de gran importància, que també existeix una tensió bipolar entre la idea i la realitat. La realitat simplement és, la idea s’elabora ( …). Això suposa evitar diverses formes d’ocultar la realitat: els purismes angèlics, els totalitarismes del relatiu, els nominalismes declaracionistes, els projectes més formals que reals, els fonamentalismes ahistòrics, els eticismes sense bondat, els intel·lectualismes sense saviesa. Quanta veritat hi ha aquí! Quant dolor s’ha fet al món quan hem volgut, primer, imposar determinades idees davant la realitat. Quant dolor, encara avui i ara, es crea! Ell ens proposa un camí: El que convoca és la realitat il·luminada pel raonament.
I, finalment, el quart criteri: El Tot és superior a la part. Quan el papa Francesc afirma que el tot és més que la part, i també és més que la seva mera suma, aquesta afirmació em recorda el concepte de «voluntat general» o «interès general» de Rousseau, quan afirma que el voler col·lectiu és més que la suma de les voluntats de cada part i que, si procedim així, podem aconseguir el bé comú. El tot és una recerca comuna de recerques per a conviure junts i de renúncies individuals. Així mateix, el papa Francesc recorda que entre la globalització i la localització també es produeix una tensió. Cal prestar atenció a la realitat global per no caure en una mesquinesa quotidiana.
I per si no n’hi havia prou, acaba amb una genial reflexió sobre el poliedre: El model no és l’esfera, que no és superior a les parts, on cada punt és equidistant del centre i no hi ha diferències entre els uns i els altres. El model és el poliedre, que reflecteix la confluència de totes les parcialitats que en ell conserven la seva originalitat.
Deixo aquí aquestes quatre reflexions del Papa Francesc com a guia per a saber discernir les nostres decisions i la nostra praxi. Honestament crec que poden ajudar-nos a cercar respostes als nostres difícils camins de compromís i fidelitat al servei del bé comú. Aquí, a Catalunya, no cal dir-ho, i arreu.
Catalunya Plural, 2024 
