L’independentisme, avui, és hegemònic a Catalunya. I ho és per raons òbvies. La primera, perquè l’independentisme guanya eleccions. Els dos darrers governs han sigut governs independentistes, i segurament el tercer també ho serà. En tenir les principals institucions catalanes sota control, l’independentisme també deixa empremta en els principals mitjans públics de comunicació, com TV3 o Catalunya Ràdio. No és res descabellat. La direcció d’aquests mitjans són escollits pels partits polítics que estan al govern, i això condiciona inevitablement el rerefons ideològic dels seus continguts. Passa el mateix amb TVE i el PSOE, o Telemadrid i el PP.
L’hegemonia independentista, viva durant gairebé una dècada, ha tingut un impacte important en el llenguatge diari. Ha inventat noves paraules i ha canviat el sentit d’algunes altres. Paraules com “Procés” o “nyordo”, o bé no existien fa deu anys, o significaven coses completament diferents.
El llenguatge mai defineix la mateixa cosa per a tothom. Tampoc defineix la mateixa cosa per un mateix, ja que el significat de les paraules muta amb el temps. Tal com ens va ensenyar la “deconstrucció” de Jacques Derrida i la teoria que vinculava llenguatge i inconscient del psicoanalista Jacques Lacan, un significant sempre refereix a un altre significant.
Un exemple: si li haguéssim preguntat a un ciutadà aleatori de l’Estat, vint anys enrere, (fos basc, extremeny o català) què significava la paraula “Monarquia”, segurament hi hagués respost, per vinculació amb el context de l’època, alguna cosa molt diferent de la que respondria avui en dia. Potser, vint anys enrere, monarquia s’hauria identificat amb Juan Carlos I, i, aquest, amb la idea de salvador de la pàtria i defensor de la democràcia. És a dir, que la consideració que tinguem de la monarquia espanyola no només abasta la monarquia espanyola, sinó el concepte mateix de monarquia. Avui, però, si repetim el mateix experiment, és molt probable que ens trobem en un lloc ben diferent, ja que el circuit d’associacions de la paraula “monarquia” ens dirigirà cap a altres significants: lladres, borbons, opressió històrica, etc.
Feta aquesta introducció, ens preguntem: què significa ser “espanyolista” a Catalunya avui?
El primer que caldria dir és que considerar-se espanyol/a significa adscriure’s a una identitat, a un patrimoni cultural determinat, a una sèrie de relats i mites que graviten al voltant de la idea d’Espanya. És similar a considerar-se català, francès, o sahrauí.
Hom pot considerar-se espanyol i ser comunista. O falangista. L’eix ideològic no hi té res a dir, perquè la identitat “espanya” no està necessàriament circumscrita a un paquet de polítiques concretes, ni tampoc a una idea pre configurada de què significa Espanya. Això no impedeix que certs conceptes estiguin més o menys hegemonitzats per una determinada visió política. També és possible.
Ara bé, l’ús de la paraula “espanyol” en l’era del Procés obté uns matisos gairebé paradoxals depenent de qui l’empri i a qui la dirigeixi.
La paraula “espanyol” sovint s’utilitza de manera despectiva per una part de l’independentisme cap a un tercer. Però aquest tercer que rep el suposat insult no és aquella persona que s’identifica amb la identitat “espanyola”, sinó, curiosament, aquella persona que rebutja adscriure’s en la identitat “independentista”. De fet, dir-li “espanyol” o “espanyolista” a algú que s’identifica amb la identitat “Espanya” no provocarà en la persona cap mena de greuge ni perjudici.
No és possible comprendre el sentit actual de la paraula “espanyol” sense entendre el revers que li dóna sentit. Atacar a algú d’espanyolista no és res més que dir-se a un mateix: “jo sóc el contrari de què representes, i com que jo sóc independentista i l’independentisme és una cosa bona, tu representes l’enemic”.
Joan Canadell, número dos de JxCAT, sovint utilitza el mot “espanyol” en aquest sentit. O Josep Sort, que va haver de renunciar a la seva posició a les llistes electorals de JxCAT per fer un tuit on titllava l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, de “puta histèrica espanyola”.
Si com hem dit la paraula espanyolista no s’empra cap a persones que s’adscriuen a la identitat espanyola és perquè aquesta persona pensarà el mateix, però invertint-ne els termes, és a dir: “jo sóc el contrari de què representes, i com que jo sóc espanyol i Espanya és una cosa bona, tu representes l’enemic”.
Llavors, quina és la intenció d’aquest suposat atac si la persona que s’identifica amb el significant “Espanya” n’és immune?
Pot ser dues coses: o bé la d’assenyalar aquells que rebutgen a identificar-se plenament amb un dels dos blocs, o bé assenyalar a aquelles persones que, dins de l’independentisme, són considerades com a “dubtoses” de representar plenament l’ideal independentista d’aquella persona que confereix l’hipotètic improperi.
Un dels personatges públics sovint titllats “d’espanyolista” – a banda d’Ada Colau – és Gabriel Rufián. D’aquí l’element paradoxal del terme, ja que Gabriel Rufián pertany a ERC, un partit independentista. Així doncs, la intenció de la paraula “espanyol”, en el context descrit, és el de delimitar una frontera clara entre bons i dolents, tot generant un “altre” absolutament aliè a un mateix.
Això té una utilitat per gent com Joan Canadell o el misogin de Josep Sort: omplir de sentit pejoratiu la paraula “espanyol” i contribuir a generar una identitat de grup dins d’aquells que s’identifiquen com a no – espanyols. Tenint en compte que aquesta paraula consolida la idea que uns són “bons” i els altres els “dolents”, ja no cal argumentar perquè “independentista” és una cosa bona i “espanyol” és una cosa dolenta. Només cal dir la paraula.
Catalunya Plural, 2024 
