No som idiotes. És que no tenim res amb el que negociar. No hi ha discussió possible, quan una no pot plantar-se, perquè per poder plantar-cal tenir un sòl sobre el qual fer-ho. Un sòl material, fet de la seguretat que no hi haurà fam, ni intempèrie, ni filles desateses, ni majors abandonats, si ens plantem.
Pobresa de temps, pobresa material, les existències de tantes transcorren entre l’escassetat d’hores i diners, mancances que es retroalimenten en un mecanisme asfixiant que només un pis segur sobre el qual negociar podria neutralitzar.
Són les deu del matí d’un dia laborable. Vaig amb metro. Entre una carrera i una altra, aprofito per escriure aquestes línies. Mai hi ha temps. Una dona recorre el vagó, demana una ajuda, tres tristes monedes entrexoquen en una bossa de plàstic transparent. Miro al meu voltant i veig una majoria de dones. Són les hores dels que no estan ben integrats en el capitalisme: les hores de les que tenen cura, de les que van a fer algun tràmit, de les que treballen poques hores, o en horaris incòmodes.
Hi ha un fil que uneix les dones amb els diners i el temps, i és un fil trampós. Un canal que connecta amb dues pobreses: la material i la que es mesura en hores. Som més pobres perquè el nostre temps val menys. I a més la pobresa de temps ens sostreu hores per guanyar diners. Quan algú va dir que el temps és or no va pensar en les hores invertides a tenir cura, les gestions casolanes, la logística familiar, els deures a la tarda, l’escolta a algun home poc entrenat en l’àmbit de l’autocura.
L’amor, la responsabilitat, el lliurament i totes aquestes coses, han estat les edulcorades excuses sota les quals hem regalat tot aquest temps. I és l’ombra d’aquest desvalor la qual arriba als treballs remunerats ocupats per dones. Si el capitalisme s’ha habituat a prendre el nostre temps sense donar res a canvi més que flors el dia de la mare i cursis lloes en anuncis i poemes, per què s’anava a posar generós a l’hora de remunerar el temps que li dediquem al mercat de treball.
No es tracta només del salari, es tracta de l’ús extensiu del nostre temps: quantes de les meves companyes de vagó es dirigeixen a aquestes hores a botigues i perruqueries que obren a la babalà, qualsevol dia a qualsevol hora. Quantes seran caixeres al supermercat, netejadores en cases que recorren la ciutat, fent uns euros aquí, i uns euros allà, perdent tota la seva jornada de dalt a baix. De l’ús extensiu del temps de treball molt han de dir les empleades domèstiques, especialment les internes, que si divideixen el que ingressen per les hores que treballen troben que el seu temps cotitza xavalla.
Observo a les meves companyes de viatge, al metro a les deu del matí, a la banda fotuda del capitalisme, i fantasio amb plantejar un debat que les interpel·li a totes. “Però què ens passa? ¿Som idiotes? Per què vivim en aquesta escassetat contínua de temps o de diners?” És més, m’emociono i tinc ganes de cridar: “Per què per a tantes, l’única forma d’alliberar temps per accedir a més diners, és redundar en la pobresa de temps i diners d’altres?”.
No som idiotes. És que no tenim res amb el que negociar. No hi ha discussió possible, quan una no pot plantar-se, perquè per poder plantar-se cal tenir un sòl sobre el qual fer-ho. Un sòl material, fet de la seguretat que no hi haurà fam, ni intempèrie, ni filles desateses, ni majors abandonats, si ens plantem. I a partir d’aquí poder dir: “Jo per aquesta merda no treball”. I a partir d’aquí poder cridar: “no em quedo ni una hora més netejant”. I a partir d’aquí poder exigir: “si he de treballar de nit has de pagar-me més”. No hi ha pis, no hi ha xifra de sortida a la subhasta del nostre temps, i ara amb la desocupació rampant, sempre hi haurà algú sense altra sortida que vendre el seu temps encara més barat.
“Però no són només les dones les precàries i les pobres”, protestaran potser els desocupats que viatgen amb nosaltres al metro. “Tampoc tenim cap poder quan recorrem la ciutat d’un costat a l’altre, amb les nostres bicis i els nostres mòbils esperant una notificació a la maleïda app”, es queixaran els joves. I tenen raó. “Un moment”, els demanaria, abans que sortís el primer espontani a dir fàstics contra el feminisme. Nosaltres disposem de menys temps perquè el donem a les cures, a la feina reproductiva que no es valora i que per tant no es paga. I el temps de menys que ens queda per al mercat de treball també es paga pitjor: la pobresa de temps i de diners són una pinça que arrasa a les estadístiques i en la vida, posant en qüestió tots els pocs avenços de les dones. Rient ben fort de la presumpta igualtat. Rient-se per terra, quan, una crisi com aquesta deixa ben al descobert que la desigualtat no és només qui té menys, sinó qui s’estavella primer quan vénen corbes.
“Però espera”, li diria a l’home de cinquanta anys escopit per la feina que comparteix metro amb mi a les 10 del matí, i que està per dir-me, amb raó, que per existència arrasada la seva, per temps regalat al no-res, el que empra buscant subsidis per sobreviure i fent cursos que mai li donaran una feina. La lluita pel temps és per totes les persones, no només les dones, com ho és per totes les persones la lluita feminista. Però, a més, el mercat de treball s’ha feminitzat cada vegada més: la temporalitat, parcialitat, els baixos salaris, posar tot el teu temps a disposició de l’altre, fer-ho a canvi de retribucions simbòliques -Validació externa, reconeixement, cas- és una cosa que afecta també a tants homes.
Capes senceres de persones subalternitzades: dones, migrants, joves, gent gran, persones les hores no valen una merda, viuen una expropiació contínua de temps com a condició per sobreviure. No són idiotes. Ho saben, els amarga, els corroeix per dins, es pregunten com sobreviuran, com pagaran les factures, quin sentit té aquesta cursa de hàmster. No el té, no al menys en una societat com la nostra que podria garantir la subsistència a totes.
Trobo una última mirada a les meves companyes de viatge abans de sortir, imagino com seria la seva vida, la nostra, si poguéssim negociar el valor del nostre temps. Si comptéssim amb una eina que ens permetés dir: amb això jo no trago. En realitat, és tan fàcil que fa mal, tan possible que agita, tan obvi que regira. Ningú és amo del seu temps quan ha d’intercanviar, cada vegada en lots més grans, en quantitats més brutals, per la mera supervivència. I gairebé que em tornaria cap a les persones del vagó amb una última arenga: “el que necessitem és una renda bàsica universal que blindi la viabilitat de les nostres existències. Ens diran que és impossible, però és mentida. No és que no poden, és que no volen”.
No dic res, surto del vagó i segueixo corrent com una idiota.
Catalunya Plural, 2024 
