Aquests dies de mobilitzacions i manifestacions contra la sentència que ha condemnat a presó en Pablo Hasel – però també contra altres problemàtiques sistèmiques-, hem vist imatges d’aldarulls, barricades i fogueres al centre de la ciutat. Com sovint passa quan els conflictes es mediatitzen, no solament ens han cridat l’atenció les escenes viscudes, sinó com s’ha articulat un discurs ideològic (de condemna o d’enaltiment) al voltant d’aquestes.
És per aquest motiu que té importància el moment exacte en què un fotògraf o fotoperiodista decideix captar una instantània, la manera d’emmarcar-la i l’objectiu fa servir, ja que aquestes imatges s’usaran després per acompanyar els textos o locucions periodístiques que incidiran de ple en el debat públic.
Es pot dir que la funció que compleixen avui en dia fotògrafs i fotoperiodistes, temps enrere, la suplien els artistes. Sense entrar en consideracions morals, és evident que l’art sempre ha tingut un paper clar en els diferents conflictes històrics, com a crítica o posicionament social, o com a enaltiment d’aquest; la violència, el foc, les flames, la massa, la cridòria, el fum. Històricament sembla que la combinació de tots aquests elements han fet despertar les muses dels artistes que, sumant a aquest conflicte una bona perspectiva, uns colors adequats, un discurs estètic, alguna inspiració literària i un polsim d’ideologia, ens han donat a la història de l’art grans obres pictòriques.
Si parlem de romantització del conflicte és degut als artistes romàntics, que des de principis de segle XIX van crear i es van adherir a un moviment artístic i estètic caracteritzat per l’amor a la llibertat, l’exaltació de l’individu i la defensa dels sentiments. Els romàntics s’inspiraven en el dolor, la soledat, la tristesa o la melancolia i feien del seu lema vital la seva profunda insatisfacció amb el món. (Moreno Cullell, 2010)
D’aquesta insatisfacció en va sorgir les obres històriques o al·legòriques centrades en la violència, el conflicte o les desgràcies viscudes. Eugène Delacroix pinta el 1830 La llibertat Guiant al poble que, a més de mostrar una de les moltes revoltes liberals que van tenir lloc a la París del moment, és un posicionament polític clar de l’artista al costat de qui agafa les armes i fa barricades, ja que aquests van acompanyats per la figura al·legòrica de la llibertat que els guia.
Encara conservem una carta de Delacoix al seu germà on en referència a la pintura diu el següent: “He pintat un tema modern, una barricada, i si no he lluitat per la pàtria, almenys pintaré per a ella.”
Els romàntics no solament es preocupaven pels conflictes que es vivien al seu país o regió: de fet, potser van ser dels primers a aplicar aquesta idea del suport internacionalista. El poeta Lord Byron, per exemple, va morir el 1824 a Grècia on hi era per lluitar per la independència del país enfront de l’Imperi Otomà. O també Delacoix que firma La Matança de Quios inspirat en aquest fet històric.
A Espanya, en aquella època, ja hi havia prou conflictes i no calia que els artistes s’inspiressin en el que passava més enllà de les seves fronteres. Així, la figura de Francisco de Goya es va inspirar en la Guerra de la Independència (1808-1814) per realitzar la sèrie de gravats Los desastres de la guerra i la gran obra d’història El dos de mayo de 1808 en Madrid conegut com La carga de los mamelucos (1814).Però aquí Goya no es va conformar en pintar solament el conflicte i va voler pintar la repressió, homenatjant a tots els madrilenys que s’havien alçat contra la dominació francesa.
La repressió policial és també el tema que va triar el modernista (i romàntic) Ramon Casas a La càrrega. Una obra que fa al·lusió a la vaga de 1902 a Barcelona i que esdevé l’exemple perfecte de l’art com a representació d’un conflicte i, a l’hora, de l’art com a conflicte en si mateix. L’obra de Casas, malgrat guanyar la medalla d’or en l’Exposició Nacional de Madrid tot passant a formar part de la Col·lecció de patrimoni nacional propietat del Museo Reina Sofía de Madrid, avui en dia està dipositat al Museu Comarcal de la Garrotxa com un exercici de censura per amagar, no l’obra en sí, sinó el conflicte històric de la injustificada repressió dels cossos de seguretat contra els manifestants.
Amb el romanticisme neix i mor un moviment, però és més que evident que l’art ha seguit i segueix fascinat per l’acció violenta i que el conflicte i l’esperit romàntic del conflicte segueix present en els nostres dies. Un esperit que apareix cada vegada que es persegueix una utopia, cada vegada que apareix un malestar general i cada vegada que socialment es considera que amb les flames es podrà cremar el vell món i reencarnar-ne un de nou.
Catalunya Plural, 2024 
