Acostumo a escoltar, en la seva versió podcast, el programa de Catalunya Ràdio que condueix Enric Calpena sobre història, l’En Guàrdia. Tracta qüestions de tot tipus, des de la Revolució Russa i Catalunya, passant per un especial sobre Salvador Seguí, el noi del sucre, o la política en els orígens de la ràdio. El presentador s’ajuda d’una veu experta convidada i d’un col·laborador estable, el professor Josep Maria Solé i Sabaté. Com a curiositat, la llarga trajectòria radiofònica d’aquest programa permet escoltar antigues edicions que comptaven amb la presència de l’actual president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras.
Ara bé, avui vull fer menció a un capítol en particular dedicat a la figura de Francisco Candel, autor d’Els Altres Catalans i d’un reguitzell d’obres que es dediquen a donar veu a la Catalunya immigrada dels anys 60 del segle XX. El programa, en la seva edició 815, aprofita l’expertesa de Genís Sinca, periodista i especialista en l’obra de l’autor, per a repassar les claus de la seva trajectòria. Molt recomanable.
La Catalunya nouvinguda d’aquella època la trobem ara present a la major part d’espais del país. A més a més, aquells nouvinguts van precedir-ne molts més amb orígens diversos. Tot i això, encara hi ha molta feina pendent per fer arribar la pluralitat del país a les institucions d’autogovern i als diferents espais de poder. Les eleccions a la Presidència del Barça celebrades el passat 7 de març semblen indicar una feblesa òbvia: la llotja del Camp Nou sembla reservada per a homes, d’origen català, amb alt poder adquisitiu i d’ideologia liberal conservadora. Quan es tracta de privilegis, el nivell de mestissatge és clarament inferior. El nou Parlament de Catalunya que es constituirà aquesta setmana és també –encara- un exemple de fracàs representatiu: perquè molts ciutadans que treballen a Catalunya no tenen dret a vot i perquè manca una representació de la pluralitat més fidel a la realitat del país.
Una de les característiques de les societats dels anys 60 i 70 que retratava Candel era la necessitat associativa. La immigració, segons el seu lloc de procedència, sempre s’ha agrupat en barris i per aquesta raó encara avui trobem un Centre Gallec a la Rambla de Barcelona o agrupacions culturals andaluses de tota mena arreu de Catalunya. Aquest teixit associatiu era una manera de promoure la cultura del país d’origen però també funcionava com a xarxa social capaç d’ajudar, integrar i desenvolupar les persones. Anava més enllà de gaites o balls tradicionals: oferia amistats, contactes i oportunitats a un entorn difícil.
La pandèmia ha accentuat l’aïllament de les persones i la cancel·lació de moltes activitats culturals i associatives tenen un impacte en el dia a dia de molts ciutadans. En aquest sentit, vull destacar el paper d’una eina de comunicació indispensable com és la ràdio. La ràdio local i associativa com la que fa Sants 3 Ràdio, on tinc el plaer de col·laborar a dos espais diferents. El primer, el Galiza…Algo Máis, un programa en llengua gallega que s’emet a la ràdio santsenca des de fa gairebé 20 anys. El segon, l’Això No Toca, un programa en català d’actualitat política i humor fet per politòlegs.
La meva participació no deixa de ser testimonial, sobretot si tenim en compte la interacció entre Sants3Ràdio i les diferents associacions, clubs de futbol i escoles dels barris de Sants, Hostafrancs i La Bordeta. Només cal passejar pel carrer Valdonzelles per a constatar la seva capacitat de mobilització i de presència –a través de publicitat, però també sovint de persones- al carrer. Malauradament, projectes com aquest estan morint. Moltes ràdios comunitàries no troben un relleu generacional al capdavant ni tampoc suport per part de les administracions. Paradoxalment, el consum de contingut radiofònic s’ha multiplicat el darrer any, amb la popularització dels podcasts. El cost d’adaptació per a moltes d’aquestes associacions radiofòniques és massa alt i abandonen l’emissió de continguts.
Jo estic content de pertànyer a una Catalunya mestissa amb voluntat de no oblidar-se dels seus orígens però també de transformar la realitat més immediata que m’envolta. Em sento plenament català però també gallec. Des de la ràdio local a la plataforma audiovisual de la multinacional americana. M’emociona pensar que hi ha tota una altra Catalunya que encara ha de descobrir aquesta dualitat identitària a través dels valors cívics i de la mobilització ciutadana.
La pandèmia va fer que moltes persones que se sentien soles engeguessin la ràdio –o l’Spotify- per a escoltar altres veus. Cal que, com a societat, protegim aquest capital social cívic que fa millors les nostres societats i que ajuda les persones nouvingudes a construir una vida pròpia, amb referents mixtes i amb amistats mestisses. No es tracta tant de ràdio, sinó de comunitat.
Catalunya Plural, 2024 
