Laura Borràs és la nova presidenta del Parlament de Catalunya. No hi ha hagut cap sorpresa d’última hora. Com que no ha aconseguit la majoria absoluta necessària en la primera volta, la candidata de Junts per Catalunya ha sortit escollida en segona la votació amb 64 vots a favor; Eva Granados n’ha obtingut 50; 18 persones han votat en blanc, i s’han emès dos vots nuls.
Tot i que els vots eren secrets, l’aritmètica parla per si sola: ERC i Junts per Catalunya han votat per Laura Borràs, PSC, PP, C’s i Comuns ho han fet per Eva Granados, i la CUP i VOX s’han abstingut. Borràs li pren el relleu a Roger Torrent en la tasca de representar la cambra legislativa de la Generalitat. Un càrrec important que, tenint en compte la història recent de Catalunya, cal considerar com a professió d’alt risc.
L’anunci de l’elecció de Laura Borràs, – un dia abans que se celebrés el Ple del Parlament –, sorprenia uns pocs que confiaven en el fet que la CUP no permetria la investidura de la candidata de Junts. Només dos dies abans de la investidura, Carles Riera (CUP) afirmava que “no es pot permetre ni una sola ombra de sospita, tampoc en la presidència del parlament”.
Unes paraules que feien menció a la causa oberta contra Laura Borràs per prevaricació, frau en l’administració, malversació i falsedat per haver trossejat i assignat a dit, presumptament, una sèrie de contractes per valor de 260.000 a un col·laborador proper quan presidia l’Institut de Lletres Catalanes. Però si una cosa ha quedat demostrada, tant en la campanya electoral com en els pactes posteriors és que a Catalunya, l’eix nacional pesa més que l’eix ideològic esquerre – dreta.
Vist des del punt de vista dels postconvergents, no hi ha millor notícia que sigui l’esquerra radical, impol·luta en termes de corrupció, beneeixi la candidata d’una formació que arrossega el llast històric de la corrupció convergent.
A banda de l’elecció de Borràs com a Presidenta, així com de la resta d’integrants de la nova Mesa, cal interpretar l’elecció de Laura Borràs com a part d’un pacte que acabi atorgant la Presidència de la Generalitat a Pere Aragonès. Això és el que diu el sentit comú, ja que si no fos així el què estaria fent ERC és regalar-li al seu màxim rival un càrrec estratègic tant en l’àmbit de poder institucional com de visibilitat política.
Cal recordar que la relació que mantenen ERC i Junts per Catalunya s’ubica en la competència per l’hegemonia de l’espai electoral de l’independentisme, i que se li ha de sumar, a més, el mal estat de les relacions personals entre els seus principals líders polítics que arrosseguen diferents greuges de la darrera legislatura. Les negociacions pel govern, per tant, s’afronten des de la desconfiança personal i política, però des de la imposició que reclama la unitat independentista.
En aquest sentit, l’elecció de Borràs mostra només una peça d’un puzle que s’acabarà formant en els dies vinents, però que dóna peu a intuir quina serà la forma final d’aquest. És d’esperar que a canvi de la presidència de Borràs, Pere Aragonès es converteixi en el 132è President de Catalunya, el que suposaria el retorn d’ERC al màxim poder polític de Catalunya noranta anys després.
Alhora, el fet que la CUP hagi pactat amb ERC i Junts per Catalunya una secretaria per Joan Juvillà – cap de llista del partit per la província de Lleida –, pot ser un senyal (remota) que aquesta vegada la CUP decideixi entrar d’alguna manera o altra a dins del govern. Es tancaria així simbòlicament el relat de què la CUP és, simultàniament, carrer i institució, ja que no hi ha un acte més institucional que formar part del govern. És, per tant, difícil que passi. Però no impossible.
Tot i que tot sembla indicar que el puzle es completarà amb la reedició del binomi ERC-Junts, encara no es pot afirmar amb total seguretat: Esquerra Republicana desconfia de Junts per Catalunya, i Junts per Catalunya desconfien d’ells mateixos. El partit es troba, a hores d’ara, immersa en una lluita pel control intern. Puidgemont va perdent pes de manera progressiva, però si semblava que el grup dels “independents de Torra” ara liderats per Laura Borràs, prenia possessió del partit, temen que una sentència condemnatòria de la Presidenta del Parlament els obligui a fer un pas enrere.
Al llarg dels dies vinents alguns veuran la investidura de Borràs amb satisfacció, ja que demostra que la unitat de l’independentisme sembla capaç d’aguantar qualsevol adversitat. D’altres, però, consideraran que s’ha perdut una oportunitat històrica per a conformar una majoria alternativa a la fórmula de la coalició d’un govern que, en el millor dels casos, s’ha mostrat poc efectiu a l’hora de gestionar un país com Catalunya.
Catalunya Plural, 2024 
