Ser mil·lennista ja no és el que era. Si fa un parell d’anys ens feien protagonistes de tot el clickbait del món, que si “avocado toast”, que si coliving, que si nesting i un infinit d’-ings inventats per fer màrqueting d’un món en crisi; si abans érem el futur i el canvi, la pedra a la sabata de boomers i karens, ara no som més que un altre mem centènnial. Segons els joves de la generació Z, a dia d’avui instagram ja és el cementiri d’elefants que per nosaltres sempre ha estat facebook. L’obsessió amb Harry Potter, ridícula. L’obsessió amb el vi, un problema. Dur els cabells cap a un cantó i els texans ajustats a punt d’explotar, massa de fa deu anys. I és que després d’esgotar totes les bromes possibles sobre tiets i pares, siguin boomers o siguin karens, irremeiablement ens tocava als germans grans. I un dels principals focus de la crítica de la generació Z als mil·lennistes és la manera de vestir, i no ens hauria d’estranyar. Igual que a 2012 es parlava d’un revival grunge i del retorn de la moda dels 90 mentre ens fèiem creus de la roba dels dos mil, el jovent avui recupera aquesta darrera amb un nou gust pels pantalons cargo, les plataformes i els colors pastel que reprodueixen una romantiquíssima disfressa de Lizzie McGuire. Però en diuen y2k.
En mig d’aquesta recreació de la moda de les dècades passades, els més joves han començat a qüestionar especialment la mania mil·lennista de dur els pantalons per sobre de la cintura. Però després d’haver vist cancel·lats a Eminem, J.K. Rowling i dur la clenxa a un costat, les dones que sí que van viure la moda de principis de segles’han plantat: no deixarem els pantalons alts!, criden. I és normal que moltes ens sentim atacades simplement imaginant el retorn d’uns pantalons de cintura baixa, sobretot perquè quan un tall de texà es posa de moda, aviat no en trobes de cap altra mena. La cintura baixa dels Samblancats, de la Paris Hilton la Lindsay Lohan i la Britney signifiquen molt, molt més que una peça de roba. Per a poder dur aquells pantalons de cintura baixa, no només calia una vigilància constant per evitar acabar amb el cul a l’aire cada cop que et cordaves la sabata, ni tan sols n’hi havia prou una col·lecció respectable de calces dignes de cara al públic, no, el que feia falta de veritat era un cos completament dins de la norma del moment. I quina era la norma dels dos mil? Pensa en l'”heroin chic” de la Kate Moss i posa-hi lip gloss amb purpurina.
Per com es reparteix el greix al cos d’una persona, els pantalons baixos només et podien quedar bé si estaves prou prim. I com pot ser que causés furor una tendència tan poc pràctica i excloent per gran part de la població? Malauradament, el món de la moda s’ha instrumentalitzat sovint com a eina per validar o invalidar a les dones, forçant el cànon de bellesa del moment com a eina de control. El punt focal dels pantalons baixos no era la roba en si, sinó l’exhibició d’un vendre pla com si es tractés d’un complement més pel modelet. La discriminació exercida per un estil de vestir pot semblar que hagi de ser anecdòtica, fins i tot ridícula, però va ser casualment en aquella dècada de pantalons baixos que trastorns alimentaris com l’anorèxia o la bulímia van arribar a nombres sense precedents. Hi havia una mena de violència i escarni en els pantalons de tall baix. No només estaves forçada a dur-los, per manca d’alternatives a les botigues, sinó que cada segon que els duies posats senties que era evident que no estaven fets per a noies com tu. Les dones que vèiem a la Cuore o la Glamour, amb els seus torsos llargs i plans, mereixien dur aquells pantalons i participar en la tendència. Tu, com evidenciaven els pantalons, no. No hi pensaves fer alguna cosa?
A la introducció de “Baby Got Back” de Sir Mix-A-Lot es poden sentir dues dones blanques parlant despectivament sobre les formes de la figura d’una dona afro-americana. “Oh my God, Becky, look at her butt”, feia. Durant anys i anys el cinema de Hollywood ens mostrava a les seves comèdies que el pitjor malson d’una dona blanca era tenir aquell cul tan gros. En l’última dècada, però, això ha canviat radicalment. El moviment del “body positive” ha obert les portes a acceptar nous cànons de bellesa per a les dones, sovint manllevats de cultures no dominants. Després, l’estrena del videoclip d’Anaconda de Nicki Minaj i l’explosió del fenomen Kardashian a la televisió i les xarxes van canviar-ho tot. La nova imatge a desitjar era la de les corbes. Això va empènyer a canviar la producció de pantalons cap a un tall que potenciés aquesta mena de figura, fent el tall alt, realçant la forma de rellotge de sorra que clàssicament s’ha atribuït a les dones. I encara que és una moda més inclusiva i més fàcil de portar, el que em crida l’atenció és que, dècada rere dècada, no hem deixat de veure els cossos de les dones com a simples complements estètics.
Amb la moda de la silueta Kardashian va arribar també el boom dels implants i les injeccions a les natges. Les xarxes es van omplir de dietes màgiques i exercicis enfocats als glutis. Instagram ens va intentar fer creure que era absolutament normal tenir el volum desitjat només en les zones indicades, sense ni rastre de cel·lulitis, greix ni estries. I així va ser com els trastorns alimentaris van agafar encara altres noves formes a partir de l’obsessió per les dietes i les rutines ara suposadament sanes i netes, que el fons no deixen de ser noves formes de control. No vam arribar mai a superar la violència simbòlica dels pantalons baixos, simplement vam canviar de moda com qui canvia de bossa. Però per sort, no tot ens va en contra. Sembla que aquestes xarxes que ens van tan bé per barallar-nos també ens estan servint per establir diàlegs i plantejar debats entre generacions. O el que és el mateix, forçar-nos a tenir memòria sense deixar de renovar-nos, la millor arma contra una història de violència patriarcal absurda que es repeteix dècada rere dècada prenent noves formes. Potser si haguéssim tingut Twitter abans hauríem après a escoltar a les nostres mares i àvies, i vés a saber on seríem.
Catalunya Plural, 2024 
