L’última decepció del PSOE: adéu a la regulació dels lloguers

Era un punt de l’acord de coalició entre Unidas Podemos i el PSOE.

Concretament, el 2.9.3: “Frenaremos las subidas abusivas del alquiler.Para ello: Se impulsarán las medidas normativas necesarias para poner techo a las subidas abusivas de precios de alquiler en determinadas zonas de mercado tensionado.” Però no era només un acord entre partits polítics, també era un acord assumit amb més de 9.000 organitzacions socials i sindicats. Era un acord amb la immensa de la població d’aquest país.

La compareixença del Ministre de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana, José Ábalos del passat dimecres és l’enèsima gerra d’aigua freda – amb glaçons inclosos – al cap dels interessos de la gent que la família socialista diu voler representar. Segons Ábalos, la millor manera de frenar la pandèmia de l’habitatge no és la de limitar el preu màxim dels lloguers, ni la d’imposar sancions als propietaris (molts d’ells fons voltors) que tinguin pisos buits. No. La millor manera és insistir en l’actual sistema de bonificacions fiscals, un model que s’ha demostrat fracassat i que consolida el poder dels grans propietaris davant de la majoria de la població.

La tàctica política està sobrevalorada

Ens estem acostumant massa al fet que la política representativa es basi en les “jugades mestres” de senyors en despatxos que l’única motivació que tenen és l’expansió de les seves organitzacions polítiques. Assessors que es pensen que estan jugant a l’Estratego (com diria Aitor Esteban), i que semblen viure amb absoluta indiferència respecte a la realitat social d’un país cada vegada desigual i empobrit.

És evident que hi ha una estratègia política davant de la “proposta” d’Ábalos. Només l’existència d’aquesta tàctica pot explicar com és possible que el PSOE hagi girat l’esquena tant a les seves bases com als compromisos públics adquirits amb Unidas Podemos.

En aquest cas, la “jugada mestra” d’Ivan Redondo consisteix a aprofitar l’actual situació d’un Partit Popular que flirteja amb VOX per fer un pas cap a la dreta, arrambar amb l’electorat de C’s, i convertir-se en l’únic partit amb “sentit d’Estat” de cara als ulls del poder, tot assenyalant a Unidas Podemos de ser uns radicals antisistema.

El poder (les grans corporacions, els bancs, els principals mitjans de comunicació, els grans tenidors) sempre preferiran opcions conservadores de dretes, però, en línia general, desconfiaran d’opcions reaccionàries d’extrema dreta que posin en perill el funcionament general de la societat. En esfumar-se Ciutadans i en veure que el PP torna a flirtejar amb el franquisme, el PSOE ha vist l’oportunitat convertir-se en tot allò que va Sánchez va prometre que no seria i que el va fer guanyar les primàries del PSOE: establishment.

Vist des d’aquest punt de vista dels interessos del partit, a la sala de màquines de la Moncloa somriuran cofois: si Unidas Podemos decideix trencar l’actual pacte de govern, seran presentats a ulls de la premsa generalista com una banda d’adolescents histèrics que són incapaços de governar. Si Unidas Podemos decideix no trencar amb l’actual pacte de govern, seran acusats per la militància d’esquerres i el conjunt de formacions polítiques de l’espectre com una banda. Jugada mestra.

Ara bé, per molt que hàbils que siguin els analistes que juguen a la política com si la vida de les persones fossin soldadets de plom, no altera la trista realitat del document presentat: la proposta d’Ábalos és, strictus senso, la proposta dels fons voltor, de les SOCIMIS, i dels grans propietaris.

L’esborrany socialista és bàsicament una tómbola on els propietaris poden aconseguir diferents premis en forma de bonificacions fiscals. Bonificacions que s’apliquen de manera indiscriminada, sense tenir en compte si els propietaris tenen dues propietats, deu propietats, o vint mil propietats gestionades des d’un fons voltor amb seu a Luxemburg.

Quina és la novetat que incorpora la proposta de llei, si el programa de bonificacions fiscals ja existia? Doncs que ara n’hi ha més. Que els propietaris surten més beneficiats: per aquells que rebaixin el preu del lloguer fins a un 10% en zones tensades, l’exempció fiscal de l’IRPF podria passar de l’actual 60% al 90%. És a dir, en el cas que el propietari rebaixi el preu de l’immoble de 700€ a 630 aquest deixaria de guanyar 840€ l’any…per guanyar-ne 950€ en beneficis fiscals. Una ganga.

L’esborrany també considera altres casos. Per exemple, si s’ofereix el lloguer a una entitat social, els propietaris obtindrien una reducció d’un 60% en l’IRPF. Si la llogatera una persona d’entre 18 i 35 anys i el propietari la lloga a un preu “limitat”, pot aconseguir un 70% de bonificació. Etc.

A banda de recordar-li al ministre Ábalos que el preu del lloguer s’ha incrementat en algunes zones fins a un 50% en els darrers cinc anys, i que per tant una baixada d’un 10% no és ni un inici de solució al problema de l’habitatge, caldria també insistir en la idea que fer el mateix no porta resultats diferents. Les bonificacions fiscals en habitatge són una estratègia fallida en el camp de les polítiques públiques en habitatge. Que es vulgui insistir en aquesta idea implica que el que es pretén no és revertir la situació de precarietat i vulnerabilitat de llogaters i llogateres, sinó mantenir la situació de privilegi dels grans beneficiats d’aquest sistema.

Avui en dia, a Espanya, mentre els desnonaments s’han convertit en rutina i l’emancipació juvenil en una utopia, les SOCIMIS no paguen impostos de societats i tenen una bonificació del 95% l’impost de l’impost de transmissions patrimonials. (Per entendre què són i com funcionen les SOCIMIS cal llegir aquest article del Jordi González Guzmán).

Avui en dia, a Espanya, i segons l’informe “Habitatge, infància, i salut” de la Fundació Pere Tarrés, el 29% de les famílies ha hagut de canviar de residència en els últims cinc anys per motius econòmics, un 13% dels menors viuen en habitatges inadequats, un 46% de les famílies creu està en risc de perdre la seva llar i un 10% admet ocupar de manera il·legal la residència on viu.

Empreses (fons voltors) com Blackstone i les SOCIMIS no paguen impost de socitetats, i d’altres tipus d’empreses que es dediquen a la gestió d’immobles es poden acollir a un règim fiscal que les habilita, en el cas de tenir més de vuit habitatges, a desgravar-se un 85% en l’impost de societats (EDAV). És a dir, el sistema, com està muntat actualment, ja és altament favorable als interessos dels propietaris, i encara ho és més de favorable als interessos dels grans propietaris.

L’esborrany de la proposta socialista no només fa els ulls grossos a una praxi que s’ha demostrat desastrosa, sinó que la valida. En cas de tirar-se endavant, es podrà afirmar sense por a exagerar que la proposta del ministre Ábalos defensa els interessos de fons voltors, dels grans propietaris, i dels especuladors d’habitatge en detriment als interessos de la majoria.

Llavors, no hi cabran tactismes, ni estratègies, ni discursos glorificant les virtuts històriques de l’esquerra socialista. Llavors caldrà recordar, com bé deia l’ex-President de Catalunya José Montilla, que en política allò important són els fets, i no les paraules.