Encara que pugui semblar sorprenent, els eunucs tenen dos aspectes en comú amb moltes persones LGTBIQ actuals: un moment inaugural traumàtic i una necessitat d’eines teòriques específiques per ser vistos en tota la seva varietat. Així ho proven els últims estudis històrics, que apunten a l’existència d’una inadequació i una violència colonialista de la teoria sobre l’estudi dels eunucs que encara persisteix en l’actualitat, ara dirigida cap als subjectes trans*. En aquest breu text situaré en la mateixa línia genealògica a l’home eunuc i a la persona trans* i argumentaré que el debat actual al voltant de l’experiència del segon s’està donant en els mateixos termes colonialistes que van fer de l’eunuc un tercer sexe menyspreable al S. XIX.
Ja des de la dinastia Shang (1600-1046 aC) les inscripcions trobades sobre ossos oraculars apunten a l’existència d’homes que vivien separats del seu òrgan reproductor, i es tenen registres de la paraula per referir-se a ells (eunuc/ 閹 ⼈ yānrén) des de l’època dels Zhou (1046-771 aC). Encara que inicialment la castració o emasculació es considerava una de les cinc majors penes a què podia ser condemnat un esclau, en la dinastia Han (206 aC-220 dC) els eunucs ja gaudien de gran llibertat econòmica, política i personal. Tant és així que, com proven els estudis realitzats sobre textos del període republicà (1912-1949), ells mateixos eren els agents de la seva pròpia transformació i els responsables de portar al món a les noves generacions d’eunucs. Això seria clau per a l’experiment teòric que em proposo, ja que si entrar a formar part d’aquest grup social requeria una iniciació i una intervenció -no sempre quirúrgica- que era supervisada pels propis eunucs i no per agents externs, com escriu Howard Chiang en el seu llibre After Eunuchs (2018), estaríem parlant d’un model de reproducció social i cultural al marge de la biologia; una mena de pràctica autogestionada de (re)producció d’eunucs que indicaria una possibilitat d’autodeterminació del cos per a aquests homes.
En el seu llibre, Howard Chiang també mostra com les fonts històriques assenyalen que la identitat sexual i de gènere dels eunucs romania inalterada després de la seva transformació corporal i que molts d’ells no només gaudien del privilegi social masculí en la política i l’economia, sinó que també conservaven el seu desig sexual. Llavors, per què els primers colons britànics i francesos es van referir a ells com “el tercer sexe” i no com a homes?
Tot sembla indicar que l’obstacle que va impedir als primers colons britànics i francesos concebre als eunucs com a homes va ser, com actualment passa amb el fenomen trans*, conseqüència de l’epistemologia occidental de la diferència sexual i de la nostra ontologia política al voltant del sexe. Aquest marc epistemològic de la diferència sexual a què em refereixo és una norma cultural per la qual s’ha acordat que la veritat del sexe és binària i ha d’estar present en el cos, ja sigui de manera visible o, dient-ho amb Derrida, de manera espectral. És a dir, a l’entrecuix sempre hi ha o falta alguna cosa, i això és determinant per pertànyer a un sexe o a l’altre. El meu argument és que aquesta idea que vertebra el nostre coneixement de la diferència sexual és la que, fins fa molt poc, ha impedit concebre als eunucs com a homes i subjectes agents de la seva pròpia reproducció social, i també és la que avui dia ens segueix suposant un obstacle per a comprendre l’existència de les persones trans*.
Però, si aquesta epistemologia de la diferència sexual amb la qual es va colonitzar la Xina no va saber donar compte de l’existència d’aquests milers d’homes que portaven vivint allà centenars d’anys, a més de ser una epistemologia ineficient per explicar realitats alternatives, podria ser que, com apunta Paul B. Preciado, també pateixi d’un error del significant?
El significant erràtic a què es refereix Paul B. Preciado en el seu text Jo Sóc el Monstre que us Parla (2020) és el penis i la seva extensió transcendental, el fal·lus. Des de Freud, per la psicoanàlisi el que hi ha o el que falta a l’entrecuix és sempre el fal·lus. L’omnipresència del fal·lus com a marcador de diferència és clau per a l’epistemologia sexual occidental, tant és així que, tot i que les últimes investigacions històriques mostren que la corporalitat de l’eunuc era variada i no requeria sempre l’extirpació del penis, els primers comentaristes britànics i francesos van popularitzar una visió homogeneïtzada de la corporalitat de l’eunuc com cos a què necessàriament se li havia extirpat el penis. La difusió prioritària d’aquells comentaris que asseguraven que cap eunuc tenia penis va facilitar, en vista de la manca del significant en els seus cossos, denegar el tractament d’home i passar a denominar-el “tercer sexe”. No sembla casual llavors que sobre la figura de l’eunuc es construís part del discurs colonialista que va caracteritzar a la Xina com un cos geopolític marcat per la falta i va justificar el setge del que occident va anomenar “el malalt d’Àsia” o “la cultura castrada”.
Avui dia, la revisió de la genealogia dels eunucs deixa en cuirs qualsevol intent d’instaurar un règim ontològic en termes fal·locèntrics que serveixi per donar testimoni de les experiències i la història d’aquests homes en tota la seva varietat, ja que el més ajustat a la realitat històrica seria acceptar que el cos de l’eunuc podia tenir penis o no tenir-lo, podia no tenir testicles, però també podia conservar després d’haver estat inutilitzats químicament o manualment per a la reproducció biològica, i en qualsevol d’aquests casos, això no afectaria la seva identitat sexual o de gènere ni al seu accés al privilegi masculí, ni tan sols a les seves possibilitats de tenir fills per altres mètodes. De fet, abunden els casos d’eunucs que van tenir fills biològics fruit de relacions sexuals prèvies a la seva intervenció o que els van adoptar una vegada havien estat incapacitats per fecundar per si mateixos.
Això no és tan sorprenent si es té en compte que, abans de l’arribada del discurs occidental al segle XIX, a la Xina el significant mestre de la diferència sexual no era el penis/fal·lus. A la Xina, tradicionalment la marca de la diferència sexual no s’havia imaginat al penis, ni tan sols en els testicles o en l’úter, les funcions reproductores es coneixien des de feia centenars d’anys. Per contra, com es pot comprovar en diferents registres mèdics i taoistes, la diferència sexual venia determinada pel comportament de la sang i per l’embaràs, i tot i que cal subratllar que en cap cas aquest model va ser més avantatjós per a les dones que la seva versió occidental,
L’alternativa que jo proposaria a partir d’aquesta perspectiva postcolonial seria la de considerar el sexe en termes d’experiència i no en termes factuals immutables, però això queda fora de l’abast d’aquest text. El que sí que es pot concloure després de conèixer la història de la figura de l’eunuc és que qualsevol gir epistemològic que ens permetés assumir i comprendre la realitat trans* sense violència deixaria sense solucionar un problema que els eunucs, que autogestionaven els seus processos de (re)producció social i cultural, no van haver d’enfrontar i és que, si desplacem el fal·lus de la seva posició de significant mestre, a on enviem a qui gràcies a haver localitzat la veritat del sexe al penis/fal·lus han ocupat durant tant de temps la posició de jutges i mamporreros epistèmics en la (re)producció del cos trans*?
Catalunya Plural, 2024 
