L’Acord de París és un tractat internacional sobre el canvi climàtic jurídicament vinculant. Va ser aprovat i signat per 189 països el 12 de desembre de 2015 a la COP21 de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), adoptada a Nova York el 9 de maig de 1992.
Però l’Acord de París no ha entrat en vigor fins a l’1 de gener de 2021, cinc anys després de la seva aprovació. L’excusa era que la segona fase del Protocol de Kyoto finalitzava al 31 de desembre de 2020.
Cap reducció d’emissions en tres dècades
L’objectiu principal del tractat és mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial molt per sota de 2°C pel que fa als nivells preindustrials -període: 1850-1900, definit en el 2018-, i prosseguir els esforços per limitar aquest augment de la temperatura a 1,5°C. Per a això, els països es proposen disminuir al màxim les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) el més aviat possible per aconseguir un planeta amb neutralitat climàtica a l’any 2050.
En 30 anys d’esforços polítics i diplomàtics, tota una generació, les emissions han continuat augmentant any rere any. Al 2019, les emissions mundials de GEH van tornar a augmentar i es van situar en un màxim històric: 52,4 GtCO₂e sense incloure les emissions derivades del canvi d’ús de sòl, i 59,1 GtCO₂e si s’inclouen.
Les concentracions de CO₂ segueixen augmentant. L’estació de Mauna Loa, a Hawaii, que s’utilitza com a estació de referència, va registrar una concentració mitjana de CO₂ de 416,75 ppm al febrer de 2021, enfront dels 414,34 ppm al febrer de 2020.
Escassos esforços per millorar
Una part fonamental de l’Acord de París són les contribucions que cada país individualment ha d’establir -de forma totalment voluntària-, denominades contribucions determinades a nivell nacional (Nationally Determined Contributions, NCD).
En l’article 3 del tractat es demana que siguin “ambicioses”, “representin un progrés al llarg del temps” i s’estableixin “per aconseguir el propòsit d’aquest Acord”. Les contribucions haurien de tenir una actualització cada cinc anys i ser registrades a la Secretaria de les UNFCCC.
Les primeres NCD es van presentar al novembre de 2015. Els esforços de reducció d’emissions que contemplaven eren insuficients per limitar l’augment de la temperatura mundial en aquest segle per sota dels 2℃.
El passat 26 de febrer de 2021, el CMNUCC va presentar el informe de síntesi de les renovades NCD, presentades el 31 de desembre de 2020. Només s’han inclòs 48 contribucions noves o actualitzades d’únicament 75 països, que suposen aproximadament el 40% de les Parts de l’Acord de París i representen únicament el 30% de les emissions globals de GEH. La seva actualització en l’any 2020 era un acte de responsabilitat i compromís. Com es pot constatar, l’esforç de millora és totalment insuficient.
Quant haurien de reduir les emissions?
Els informes de el Programa per al Medi Ambient de les Nacions Unides indiquen que les emissions mundials de GEH haurien de baixar un 7,6% cada any entre 2020 i 2030 perquè la humanitat estigués en camí de contenir l’augment de temperatures en 1,5℃.
En el recent informe Net Zero Economy Index 2020 de la consultora PwC, s’assenyala que aquest esforç hauria de ser de l’11,7%.
Al seu torn, en un article publicat aquest mes de març a Nature Climate Change pels responsables del projecte Global Carbon Project, s’indica que l’esforç de reducció ha de ser 10 vegades superior al realitzat en els últims anys.
Segons les tendències actuals, la probabilitat de romandre per sota dels 2℃ d’escalfament és només del 5%. La taxa de reducció d’emissions de les contribucions determinades a nivell nacional ha d’augmentar en un 80% per complir amb la meta de 2 ℃.
Se’ns acaba el temps
Mentrestant, d’una forma lenta però cada vegada més progressiva, la societat civil, les empreses, el sistema financer, etc. estan prenent decisions i posant objectius per reduir les seves emissions. Ho fan amb més o menys intensitat; en un marc amb fortes diferències, enfocaments i plantejaments; algunes amb una intenció de green washing, però assumint com a referència l’Acord de París. Moltes, incloses les companyies petrolieres i de gas, es plantegen esforços importants per a l’any 2030. Comencen a ser conscients que el seu cicle de vida ha començat a acabar.
El temps de resposta s’acaba i el clima no espera. S’ha de aconseguir la neutralitat climàtica per a l’any 2050, però els esforços necessaris entre el 2020 i 2030 són claus.
Els compromisos presentats a finals de l’any passat representen tan sols una reducció de l’1% de les emissions el 2030 respecte als nivells de 2010. L’IPCC ha estat clar en establir que aquesta reducció global per a l’any 2030 hauria de ser de com a mínim el 45 % per tenir poc més de la meitat de les possibilitats de ser capaços de limitar l’increment de la temperatura global a 1,5℃.
Entre els 75 països que sí que han complert amb el requisit de 2020 hi ha els membres de la Unió Europea i el Regne Unit -amb objectius clarament mejorables-. No estant la Xina i els Estats Units, les emissions suposen de l’ordre el 40% de les emissions totals.
La renovació dels compromisos el 2020 mostra amb rotunditat fins on estan els governs de voler complir l’objectiu de l’Acord de París, que van signar tan solemnement fa ja cinc anys; i d’assumir les seves obligacions. Són els principals responsables de que l’Acord de París estigui fracassant.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
Catalunya Plural, 2024 
